[DIFUSIÓN] Manifiesto por la despenalización de la venta ambulante informal

Sobrevivir no es delito www.despenalizamanta.wordpress.com

Este es un manifiesto dirigido a aquellos que creemos que las vidas de todas las personas valen lo mismo. A todas aquellas personas que deseamos para los demás lo mismo que deseamos para la gente que amamos. A quienes creemos firmemente que el mundo es un recurso que todos sus habitantes deben cuidar y disfrutar con las mismas responsabilidades y las mismas oportunidades. A quienes pensamos que la globalización es un espacio/tiempo para organizar un reparto cada vez más democrático de la riqueza y de la toma de decisiones, en vez de un horizontes a temer y destruir hiriéndolo de fronteras, muros, vallas, leyes de extranjería y políticas securitarias. A quienes trabajamos para hacer que la seguridad sea cada vez un resultado de comunidades humanas más igualitarias y tejedoras de vínculos sociales fuertes, y cada vez menos el objetivo de políticas del miedo que dibujan paisajes donde la pluralidad es una amenaza, la diversidad un enemigo, la pobreza un delito.

Nosotras y nosotros defendemos, por lo tanto, el derecho a la movilidad de las personas que huyen de las guerras o del hambre, de la persecución por razones étnicas, religiosas, de identidad o práctica sexual. También los derechos de quienes simplemente se desplazan, muchas veces con dolor pero siempre cargados de sueños y aspiraciones, en busca de una vida mejor. Estamos empeñadas y empeñados en seguir construyendo sociedades donde nuestras amigas, hijos, madres, vecinos y compañeras tengan siempre la oportunidad de acceder a los bienes y derechos básicos para llevar adelante proyectos de vida dignos. Sabemos que no hablamos en absoluto de utopías, sino de objetivos absolutamente alcanzables.

Concretando estas demandas en el rincón de la tierra donde nos ha tocado vivir, lo que pretendemos es ir desmontando piedra a piedra el elevado muro de la vergüenza que hoy criminaliza la pobreza en el Estado español. Una de sus piezas más duras se llama Ley de Extranjería y entre sus perversos efectos está la condena a vivir sin derechos para miles de personas.
Si repudiamos el muro de Trump no podemos permitir que existan muros visibles e invisibles que impiden que muchos de nuestros vecinos y vecinas no dispongan de un estatus jurídico que les permita acceder, no solo a derechos básicos como la salud o la educación, sino simplemente a vivir.

Ante la imposibilidad de obtener un contrato de trabajo -a la situación de falta de empleo en general se suma, en el caso de la población migrante, el estatus de irregularidad administrativa o de “sin papeles” a causa de la Ley de extranjería-, muchas personas inmigrantes han de buscarse la vida, como sabemos, vendiendo en las calles. La venta ambulante siempre ha sido una vía de obtención de ingresos para las capas de población más empobrecidas. En la Europa de la austeridad y el neoliberalismo, ésta es una situación a la que se ve abocada un porcentaje de población cada vez mayor. Para los inmigrantes de origen subsahariano, muchos de ellos residentes en nuestras ciudades desde hace más de 10 años, esta ha sido y sigue siendo una vía de salida que les permite ir sobreviviendo. En ese sentido, las alternativas son pocas: o son explotados como jornaleros o en el empleo doméstico, o venden en la calle. No caben más opciones. Y recordemos, cuando un mantero es condenado por vender, esto cierra de facto cualquier posibilidad de regularización futura debido al tema de los antecedentes penalesEsto es lo que llamamos criminalización de la pobreza.

Bob Brown, uno de los fundadores de los Black Panther, marchando por las calles de Barcelona con miembros del Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes (foto de Ángel García)

En el año 2010, gracias a un enorme trabajo de organización y visibilización de la problemática por parte de colectivos de manteros de todo el Estado, la venta ambulante o “top manta” no se llegó a despenalizar, que era el objetivo buscado, pero sí se introdujo, al menos, una tipo muy atenuado. Esto es para determinadas situaciones, como las que nos ocupan, la pena pasaba de cárcel a multas y trabajos en beneficio de la comunidad. Esta situación se mantuvo hasta el año 2015, momento en el que entró en vigor una de las reformas más restrictivas y cuestionadas del Código Penal, que volvió a penalizar con penas de prisión esas conductas en su artículo 274.3.
Por todo esto, hoy pedimos que las instituciones vuelvan a reconocer, como lo han venido haciendo durante los cinco años anteriores al 2016, que la venta al por menor de productos protegidos por las leyes de propiedad industrial e intelectual no puede ser penalizada como delito y afectada por penas de multas y de privación de libertad, porque son medidas desproporcionadas, pues conducen a la imposición de una pena que no guarda proporción con la gravedad de los hechos (cabría recordar aquí que la legislación española considera una mera falta el delito contra la hacienda pública por una cuantía inferior a 120.000 euros).

Son ilegales, porque contradicen el principio de intervención mínima, esto es, el recurso al derecho penal como última ratio. En ese sentido y como se ha señalado, la venta ambulante fue despenalizada en el año 2010.

Son inadecuadas, ya que la finalidad de prevención general asociada a las penas no concurre en los casos que nos ocupan debido a la inexistencia de políticas que faciliten la integración laboral y social de las personas que desarrollan la venta ambulante. Así, cuando uno necesita sobrevivir y no tiene otra salida, ni siquiera la cárcel es una amenaza disuasoria.

Y finalmente, también son injustas y antidemocráticas, porque en ausencia de una política criminal coherente con nuestra Constitución, criminalizan la pobreza a través del Código Penal.

PEDIMOS, EN DEFINITIVA, LA DESPENALIZACIÓN DEL “TOP MANTA”

Firma el manifiesto aquí y pásalo…

[LIBROS] “Zapatismo para principiantes” de Hernán Ouviña y Sanyú

​“En pleno auge del neoliberalismo, el 1° de enero de 1994, el mismo día en que México se incorpora al Tratado de Libre Comercio integrado por Estados Unidos y Canadá, armados de verdad y de fuego, miles de indígenas con sus rostros cubiertos toman varias ciudades del sureño estado de Chiapas. Al grito de ¡Ya Basta!, el Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) da a conocer públicamente la Primera Declaración de la Selva Lacandona. Desde entonces, sus acciones y comunicados, no dejan de sorprender a buena parte del mundo, incluida la propia izquierda”

Con este texto en su contraportada se presentó “Zapatismo Para Principiantes” de Hernán Ouviña, un militante intelectual argentino, quien junto a Héctor Sanguiliano (Sanyú), ilustrador del libro, cuentan la historia de este movimiento político que nació en el año 1983 y continua hasta nuestros días resistiendo y construyendo “un mundo donde quepan muchos mundos”. Ahora disponible en PDF.

Click en la imagen para descargar el libro en formato PDF

[DIFUSIÓ] Rèquiem per al somni americà #NoamChomsky 

Molt interessant i recomanable documental emès a l’espai “60 minuts” del Canal33, dimecres 18 de gener de 2017.

Feu click a la imatge per veure el documental…

Aquest documental de gran format es basa en una sèrie d’entrevistes a fons amb el reconegut intel·lectual nord-americà Noam Chomsky, on aboca les seves idees sobre democràcia, poder, benestar social, igualtat, etcètera.

Partint del que ell anomena els “10 principis de concentració de la riquesa i el poder”, Chomsky fa un repàs exhaustiu de la societat nord-americana i la seva salut democràtica. Fa una anàlisi profunda dels principis que es troben a la base de la legislació i estudia com s’han aplicat i han evolucionat en diversos períodes de la societat moderna dels Estats Units.

Vint anys després de “Manufacturing consent” i deu després de “The Corporation”, el científic, lingüista, filòsof i professor dissecciona el desenvolupament més dramàtic del nostre temps: l’extraordinària consolidació de la riquesa i el poder en mans d’uns quants elegits.

Filmat durant cinc anys, Chomsky discerneix les polítiques dels Estats Units de l’últim mig segle i posa al descobert els principis que han portat a aquesta concentració sense precedents del capital privat arreu del món i la influència política que afavoreix una aristocràcia financera, marginant a la gran majoria de la societat.

“Rèquiem per al somni americà” és una mirada en perspectiva profundament personal i una reflexió sincera sobre la seva pròpia vida d’activisme polític i de participació democràtica, feta també amb certa recança. Franc, íntim, inoblidable, aquest és el discurs definitiu de Chomsky sobre la pèrdua de democràcia en el nostre temps. Diagnosi d’on som i cap a on anem. Síntesi de les idees i percepcions del que és considerat l’intel·lectual viu més influent.

Dirigit per Peter Hutchison, Kelly Nyks i Jared P. Scott / Una producció de PF Pictures

Sí és sí i no és no

Parlem clar: independentistes i comuns sabem perfectament que només un referèndum esbandeix l’atzucac català. Tots dos imaginaris volem controlar les coordenades d’espai i temps d’una consulta definitòria i definitiva. Els uns i els altres cerquem la forma i el moment adients al nostre interès perquè, parlem clar, qui fa un referèndum el fa per guanyar-lo, no per copsar un estat d’opinió demoscòpic.

Els independentistes, en tot el seu amplíssim espectre ideològic, ja hem convingut que després d’haver picat a totes les portes d’un Estat demòfob ha arribat l’hora de tirar pel dret perquè tenim l’oportunitat i tenim la gent. I perquè sabem que el NO ara està desestructurat i el podem guanyar.

En canvi, els no secessionistes estan dividits entre aquells que volen evitar el referèndum de totes totes perquè defensen l’status quo i aquells altres que treballen per ajornar-lo, tot esperant una nova correlació de forces que derroti l’independentisme. Els primers (PP, C’s i PSC) no són objecte d’aquesta reflexió perquè neguen la major: no hi ha xoc de sobiranies i un referèndum no és cap solució per un conflicte polític inexistent. Però els segons, els comuns, sí volen superar el marc constitucional espanyol del ’78 i també fan bandera d’un referèndum com a via de solució política a un conflicte polític. Però no són independentistes.

Per què afirmo que hores d’ara cal situar els comuns al bloc no independentista? Perquè el seu projecte polític és enfortir-se acceleradament i esdevenir hegemònic en el termini més curt possible. Ells també tenen pressa. Com Podemos a Espanya, el partit que preparen Colau, Domènech i companyia neix decididament per guanyar. No es comporten com els clàssics radicals que es proposen simplement superar l’extraparlamentarisme i es conformen amb una aventura possibilista al món institucional. Els comuns estan construint una màquina de guanyar eleccions. Ho fan en un temps i en un país on els vells actors del teatre polític de les darreres tres dècades ja no estan en disposició de ser els seus adversaris directes. L’obstacle a superar, l’únic relat que pot comprometre de veritat la seva projecció hegemònica, és l’independentisme que tossudament ocupa la centralitat política.

Saben perfectament que permetre arribar el país a un moment definitori en clau d’alliberament nacional forçaria una polarització tal a la massa electoral que faria saltar pels aires la progressió de la qual han gaudit mentre el procés era processista. Només poden resistir l’embat amb el mantra de negar contínuament tota credibilitat, valor i versemblança d’un referèndum unilateral en tant que espai de decisió i temps de definició política. És per això que ara treuen a passejar la petició de noves eleccions. Sense voler que es noti, tiren endavant aquesta tàctica de la mà dels altres no independentistes, aquells que en uns sufragis autonòmics no poden arribar a fer-los pessigolles ni a les soles de les urnes.

Hi va haver un temps que als comuns l’independentisme els va fer servei. Hi van flirtejar mentre transitava per una fase de performance de cartró pedra. Però si la representació esdevé realitat i l’escenari pren solidesa, aleshores els fa nosa. El 9N es van deixar fer fotos amb el #SíNo (alguns fins i tot amb el #SíSí). Si realment el referèndum unilateral de setembre d’enguany fos una reedició d’allò, no els posaria tan nerviosos. El seu problema és que avui ha arribat el dia que sí és sí i no és no. I si guanya el sí, potser encara serem lluny de la independència però més lluny serem de l’ecosistema polític que els ha vist créixer i que desitgen per al seu particular assalt al cel. Podrien ser el no del referèndum però han escollit ser el no al referèndum.

Escola Nova 21, un cavall de Troia dins de l’escola pública catalana?

(Reprodueixo aquí, una mica més elaborat, el comentari que he enviat a l’extens reportatge “Llums i ombres de l’Escola 21” que Laura Aznar signa al Crític el dimarts 20 de desembre)

Per utilitzar un llenguatge entenedor per als partidaris de polítiques neoliberals i privatitzadores que cerquen aprimar el sector públic, diré que la meva vivència -després de set anys com a pare d’una escola pública de Barcelona amb moltíssima presència en aquest reportatge- em porta a afirmar que aquest model i experiència d’innovació, més enllà de la possible gosadia i encert pedagògic, és un exemple de “competència desleial” dins del sistema públic d’educació del país.

La trista realitat, en opinió meva, és que darrere d’una façana de cultura colaborativa hi ha l’acceptació d’una pràctica competitiva envers d’altres centres públics que, de ben segur, “encanta” a un Departament d’Educació que fa dècades alimenta i engreixa la concertació com a via encoberta per privilegiar el sector privat allà on només el servei públic, gratuït i universal poden ser garants de cohesió social. Lamentable competència entre escoles públiques per la matrícula, pels escasos i retallats recursos econòmics i pel prestigi, tot acceptant acríticament i sense complexes una cursa per ocupar els primers llocs de llistes i rànquings de qualitat i excel.lència.

Paradoxalment, aquesta innovació que posa en dubte les avaluacions tradicionals dels alumnes no defuig, en absolut, de les qualificacions i classificacions que posen en competència a centres (i també a mestres) entre si. Tot plegat, fent de les preinscripcions i les matrícules un intolerable mercadeig.

Del complet reportatge vull destacar les advertències que hi fa Ramon Font. La tradició i àmplia història de la renovació pedagògica a Catalunya té un denominador comú que a l’Escola Nova 21 ni hi és ni se l’espera: l’horitzó d’un model de societat igualitària i el compromís polític inequívoc per entomar-lo. Una innovació al marge dels “bioritmes” del sistema públic i amb finançament de La Caixa difícilment serà garantia de compromís amb un desig de transformació social en un sentit igualitari i corrector dels desequilibris que el liberalisme econòmic, retallador de serveis socials, ha demostrat abastament.

(imatge via COS educació)

Aquesta innovació “neutra”, despullada d’ideologia i compromís polític, a més a més pot esdevenir una nova porta a noves formes de segregació escolar, com adverteixen no poques veus des de la comunitat educativa del país. Un fenòmen, la segregació escolar, molt alimentat pel mite de la llibertat i el dret a elecció de centre, del qual les famílies no podem defugir la gran part de responsabilitat que ens pertoca.

Finalment, recomano la lectura de dos articles recents sobre el tema: Aquest de Rosa Canyadell a La Directaaquest altre de Maria BorrutElisabet Bermejo a l’Espai Fàbrica. També convido a llegir la resta de comentaris de subscriptors i lectors que fan al final del reportatge al web de Crític.

Un parany recorre l’esquerra anticapitalista: Governar la misèria o crear poder popular

​Qui decideix fer política dins de les institucions homologades com a democràtiques pels estats liberals, si ho fa amb la voluntat de presentar una esmena a la totalitat del model econòmic i social capitalista no triga en topar amb el menyspreu o ninguneig d’aquells que l’acusaran de servir només per fer oposició però no per governar.

Tanmateix, n’hi ha qui des de la radicalitat s’hi veu amb cor d’apostar per recollir el guant i s’hi llança a un assalt del cel institucional del “sistema” amb un discurs inicialment rupturista. Dic inicialment perquè aviat comprova que la massa electoral que li permet ascendir a l’olimp de les democràcies representatives dista molt de ser la massa crítica necessària per transformar la institucionalitat des de dins, i molt menys, la realitat.

Aviat pateix també el difícil, sinó impossible, encaix del seu horitzó programàtic de campanya amb el joc de transaccionalitats que imposa l’encotillat escenari institucional, molt allunyat dels espais d’experiències d’intel.ligència col.lectiva que els nous electes practicaven en la seva anterior aparença d’activistes dels moviments socials.

I és que crear poder popular representa organitzar contrapesos als poders econòmics i polítics. Uns poders que històricament han trobat precisament en la institucionalitat de l’estat capitalista el monopoli de legitimació necessari per imposar els interessos propis de les elits que cerquen acumular riquesa i no del bé comú del poble.

Rebobinant dos segles d’història de l’estat liberal i de les democràcies representatives occidentals, podem trobar força exemples d’experiències reformistes que en l’intent de crear espais de poder popular dins del parlamentarisme no han fet sinó que els seus protagonistes hagin estat cooptats. Així, massa moviments socials han acabat assimilats i engolits pels sistemes de partits que criticaven des del carrer, abans de provar l’aventura de la via institucional.

Existeix alguna raó per pensar que en aquest present dialèctic de deutecràcia i capitalisme financer global versus altermundisme indignat la cosa hauria d’anar diferent? O en canvi, és moment d’entendre que no es pot crear poder popular allà on només és permès governar la misèria?

[LIBROS] “Alternativas al poder corporativo” de Gonzalo Fernández Ortiz de Zárate

“​​20 propuestas para una agenda de transición en disputa con empresas transnacionales”

Reseña publicada el jueves 1 de diciembre de 2016 por el Observatorio de Multinacionales en América Latina (OMAL)

Click en la imagen para consultar ficha en Icaria Editorial

¿Cómo enfrentar hoy en día al omnipresente poder corporativo, protagonista de un sistema que pone en riesgo la sostenibilidad de la vida? ¿Desde qué claves y hacia qué horizontes dirigir nuestros esfuerzos? ¿Qué hacer para disputar espacios al capital transnacional? Esperamos contribuir con este libro a clarificar estas preguntas. En él desarrollamos una agenda marco frente al poder corporativo consistente en la sistematización de 20 propuestas y 90 medidas políticas que, articuladas en una lógica de transición, ofrecen iniciativas concretas para enfrentar a las empresas transnacionales.

Alternativas al poder corporativo pretende poner en valor las múltiples experiencias de lucha frente a las multinacionales existentes en la actualidad, recogiendo una muestra representativa de estas. Aquí se trata, además, de provocar el contagio entre sujetos y contextos diversos, incitando a la acción política nacida de los aprendizajes mutuos. ¿Por qué no vincular la remunicipalización del agua en París y Nápoles con la denuncia de los tratados comerciales en Bolivia y la apuesta por sistemas de economía alternativa como el que proponen las empresas recuperadas argentinas, el plan campesino brasileño o la red de economía solidaria en el Estado español? Esta es, en última instancia, la meta principal de este libro: fortalecer el sentido estratégico de la apuesta alternativa, a partir de su sistematización en agendas integrales de transición que permitan ir desmantelando el poder corporativo y sacarnos del atolladero histórico en que nos encontramos.

Título: Alternativas al poder corporativo Subtítulos: 20 propuestas para una agenda de transición en disputa con empresas transnacionales Autor: Gonzalo Fernández Ortiz de Zárate Editorial: Icaria Colección: Antrazyt, 451 ISBN: 9788498887549 Fecha publicación: noviembre de 2016 Páginas: 272 pp.