Faig vacances. Vacances treballades!

Mai m’ha agradat l’expressió “vacances pagades”. M’explicaré. És oportú fer-ho davant la muntanya de tonteries acumulada al voltant de les vergonyants declaracions de Cristina Cifuentes.

Diu la Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid del Regne d’Espanya que ella enguany no farà vacances perquè no són obligatòries i li agrada tant la seva feina que decideix no exercir el seu dret a gaudir-ne. Típic comentari classista, propi d’un raonament extremista emergit del neoliberalisme més salvatge. Poca broma, la classe treballadora tenim un problema si no plantem cara decididament a aquest discurs que està obrint un bon forat entre nosaltres mateixos.

Aquesta colla d’ultres radicals de pamela i corbata pretenen alimentar una cerimònia de la confusió per la qual els drets laborals dels treballadors esdevenen privilegis prescindibles i impropis del nostre temps. Només els cal aigualir-los amb gotes de nova economia, emprenedoria i meritocràcia per dissoldre el sòlid fruit d’anys de lluita obrera dins de la seva modernitat líquida d’escola de negocis. Així, qualsevol contingut social creat abans a escala humana es transforma fins que pren la forma del continent que pretenen, que no es altre que una economia financera on les persones se situen molt a la perifèria de l’interès del capital.

Parlar de vacances “pagades” comporta un punt de vista orientat des del capital. Un punt de vista des del propietari privat dels mitjans de producció i no des de la mirada de la força de treball que els obrers i empleats lloguem a aquest capital. Els drets laborals són el punt d’equilibri entre propietat i força. La seva negació gratuïta és l’afirmació més contundent de l’evident desequilibri. De la mateixa manera que les pagues extres no són cap almoina i formen part del salari pactat, les vacances són part del calendari laboral acordat i no resten fora del contracte. I els contractes estan per complir-los!

Ras i curt, les vacances són treball. Estan en cada minut, hora i jornada que treballem. Si ells ens diuen que les vacances ens les paguen, nosaltres contestem que fem vacances perquè les treballem. Ens cal invertir els termes del seu discurs per no desposseir-nos també de la dialèctica. És el que ens queda.

Magistral i pertinent assaig de Forges sobre la lluita de classes i el materialisme dialèctic
Anuncis

Es diu referèndum i no té cognoms

Tots hem escrit i llegit molt, massa, sobre els cognoms d’aquest referèndum que avui ja té una data, una pregunta i sembla que es va col·locant per al moment del part: la convocatòria. Aquell acte jurídic que ha d’estampar la signatura de l’acta de defunció definitiva del processisme als morros de propis i estranys.

Que si unilateral, que si pactat, que si vinculant, que si efectiu… Lluny de despistar-nos amb els cognoms que pretenen endossar-li els diferents aspirants a la seva pàtria potestat, convé no oblidar el seu nom de pila i el que significa despullat de parentius. Aquells que no volen que la criatura vegi la llum saben que la millor forma d’avortar-lo és atiar les diferències entre els ascendents que es disputen la custòdia compartida.

Existeix un conflicte polític que consisteix en el xoc frontal entre dos subjectes, un dels quals no reconeix l’altre i aquest altre cerca construir-se una legitimitat a mida per escapolir-se de la legalitat del primer en un exercici d’autodeterminació i sobirania. En un context així de tensió màxima entre partidaris de l’status quo i rupturistes, la pugna és entre forces que fan servir centres de gravetat diferents: la ciutadania que emana de la llei o la llei que emana de la ciutadania.

Així, s’entén que un referèndum d’autodeterminació sigui vist com el final o com el principi de l’Estat de Dret, segons qui el jutgi, i també com el pitjor dels atacs en contra o com el millor dels naixements possibles per a un subjecte sobirà. En canvi, el que no s’entendria d’una situació de xoc total és que l’aigua i l’oli facin política en contra de la física i la química imposada per les seves densitats.

Posicionar-se a favor d’un referèndum com a via de solució política i democràtica del conflicte no accepta matisos si qui hi ha davant el considera precisament el pitjor atac a la política i a la democràcia, arribant inclús a negar l’existència de cap conflicte. En aquestes condicions, adjectivar amb circumloquis el dret a decidir votant és fer concessions a qui treballa per evitar-ho i que mai veurà en la consulta directa al subjecte polític que nega res més que un instrument dels rupturistes. No l’accepta i de cap manera el farà seu perquè entén que és un mecanisme per subratllar les fortaleses de l’adversari i evidenciar les debilitats pròpies.

Entrar en el joc il·lusori de que cal esperar a que aquest no-no-no faci acte de presència és tant com endarrerir sine die aquesta via de sortida a l’atzucac. Allò que mesurarà el referèndum del primer dia d’octubre no és només la quantitat de sí i de no partidari de la independència, sinó també el volum de ciutadans compromesos amb aquesta via de clarificació per entomar una solució definitiva al conflicte. O sigui, que els cognoms que prendrà la cosa els posarem entre tots i totes les catalanes. No serà el mateix si vota un milió de ciutadans que si ho fan al voltant de tres milions, que és la part del cens que habitualment vota a Catalunya en unes eleccions amb totes les de la llei (espanyola).

Una participació significativament elevada, malgrat els impediments, les dificultats i el boicot de la maquinària de l’Estat espanyol i bona part del seu sistema de partits, necessàriament implicarà la mobilització d’un segment gran del no. No oblidéssim pas que la mobilització més gran al carrer que fins ara ha pogut comptar l’unionisme són els més de cent mil vots negatius dipositats en aquelles urnes de cartró del 9N. Ni els partits PP, C’s o PSC, ni entitats com Societat Civil Catalana han posat al carrer mai tanta gent partidària a continuar al Regne d’Espanya.

Hi va haver un dia, el 27 de setembre de 2015, que l’independentisme va voler comptar vots. Aleshores, qui ara nega el referèndum també negava el caràcter plebiscitari d’unes eleccions autonòmiques. Però això no va ser obstacle perquè amb els resultats a la mà i un independentisme a dos punts del 50% dels vots, els autonomistes van voler, aleshores sí, interpretar el nombre de sufragis. Es van atribuir tramposament fins i tot la propietat dels vots obtinguts per CSQEP, que no eren statusquistes però tampoc compraven el full de ruta sobiranista plebiscitari de JxSí i la CUP. No van ser, però, el únics en fer acrobàcies interpretatives. En la lectura d’aquells resultats del 27S les tornes van canviar del tot perquè també l’independentisme, amb el números a la mà, va voler canviar la lent per mirar-los, de forma que va deixar de veure vots i va fixar l’objectiu en comptar diputats. Error i trampa d’un i altre costat perquè, reprenent la metàfora anterior, la política no es fa pretenent una dissolució entre l’oli i l’aigua.

Però l’aritmètica resultant en el si del sí i les tensions que va traslladar al seu ampli espectre transversal parlamentari, al cap dels mesos va corregir l’error. Després d’una tortuosa investidura, un pressupost fallit i una moció de confiança superada pel Govern, el full de ruta va tornar a posar en valor la necessitat de mesurar el pes específic dels elements implicats en el conflicte. Comptar vots. Però comptar vots no en unes eleccions autonòmiques obertes a d’altres interpretacions polítiques i ideològiques, sinó en un referèndum. El referèndum que no es va fer el 9N perquè no hi havia ni govern ni majoria parlamentària per convocar-lo, ara sí que compta amb les condicions i volutats necessàries per dur-lo a terme.

I un referèndum amb una pregunta clara i binària és aigua transparent com el metacrilat de les urnes. Uns abocarem un líquid blanc i d’altres un de negre en forma de sí o de no. Barrejats faran una dissolució homogènia amb un resultat més proper al blanc o al negre però que es podrà interpretar perquè el líquid resultant contunuarà essent aigua. L’oli restarà al marge i la seva única oportunitat per guanyar serà que el greix que pretén precintar les urnes sigui més poderós que el volum d’aigua que les vulgui omplir.

Només hi ha un referèndum a sobre de la taula. No té cognoms. És el que és. Be water!

Quan les esquerres salten per la finestra, els feixistes entren per la porta

Quan les esquerres dimiteixen de la responsabilitat d’explicar clarament que aquest sistema és antipersones, el feixisme s’apropia dels carrils centrals de l’autopista del vot antisistema. Quan les esquerres opten per operacions cosmètiques reformistes o quan accepten el xantatge possibilista del mal menor per acabar abraçant opcions que engreixen el capitalisme i la financiarització de l’economia, l’ultranacionalisme desplega, sense altra competència davant de les víctimes de l’austericidi, el seu discurs racista i xenòfob com única esmena a la totalitat a un sistema i desordre polític que les ofega. Les esquerres han begut oli quan no es rebel·len decididament contra una comunicació política i una opinió publicada que expliquen personatges com Hillary Clinton o Emmanuel Macron com a opcions moderades de centre i situen en extrems equidistants a Trump o Le Pen d’una banda i a Sanders o Mélenchon de l’altra. Les esquerres no poden abandonar la radicalitat ideològica de construir continuament contrapoders i alternatives postcapitalistes per oferir un relat plausible a les classes socials desfavorides pel neoliberalisme global. Si ho fan, estan llençant per la finestra la darrera esperança de proclamar que primer són les persones i, alhora, obrint la porta de bat a bat als feixistes que tornaran a passar com als anys trenta del segle XX.

[DIFUSIÓ] Manifest del Sindicat de Llogaters i Llogateres de BCN per uns #LloguersJustos

Som un grup de veïns i veïnes de Barcelona que volem impulsar un sindicat de llogaters i llogateres a la ciutat per la defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne.

El Sindicat neix com una iniciativa transversal però amb una clara consciència política i col·lectiva. Volem aglutinar els i les veïnes que vivim o volem viure de lloguer, tant a habitatges del mercat privat com públics, per reivindicar conjuntament els nostres drets i incidir a tots els àmbits administratius i de govern.

A Barcelona, el 30% dels veïns i veïnes vivim de lloguer. Aquesta xifra, que està molt per sobre de la mitjana espanyola, continua estant lluny d’altres ciutats europees com Berlin, Amsterdam o París on el lloguer representa més del 60% dels habitatges, i està molt més protegit per llei.

El Sindicat de llogaters i llogateres entenem que la problemàtica entorn el lloguer no és conseqüència només d’una llei contrària als drets dels i les inquilines. Volem també combatre aquesta nova bombolla immobiliària que ataca a la nostra ciutat, basada en l’increment especulatiu i abusiu del preu dels lloguers (de més d’un 8% el darrer any). Denunciem a més que la precarització general de les condicions de feina multiplica el risc d’exclusió residencial: cada cop tenim més dificultats per fer front a la carestia desmesurada de la vida. El 83% dels desnonaments a Barcelona el 2015 van ser per impagament de lloguer. Mentre el preu mitjà dels pisos a Barcelona és de 750€, 1 de cada 3 treballadors/es cobra menys de 843€. Igualment treballarem per garantir un règim tributari en la tinença i ús de l’habitatge per evitar el frau i el greuge comparatiu entre els beneficis fiscals entre propietaris i llogateres.

Entenem que és vital garantir la funció social dels habitatges a través de la ferma protecció de l’ús residencial per sobre de l’ús econòmic o especulatiu de qualsevol tipus. Per aquest motiu, reivindiquem la lluita contra els processos de pressió turística i de gentrificació que ens expulsen dels nostres barris. Cal a més una mobilització urgent dels habitatges buits i un augment del parc públic de lloguer social.

A través de l’organització i la mobilització volem donar resposta a les demandes creixents al voltant del lloguer mitjançant serveis d’assessorament que ens apoderin sobre els nostres drets i deures i sobre les condicions contractuals dels nostres lloguers (temporalitat, fiances, obres, condicions d’habitabilitat, manteniment, clàusules, etc). També volem tenir incidència en qüestions de caràcter més general com la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) o el desenvolupament de mesures legislatives pel control i la limitació dels preus del lloguer.

La vaga de lloguers de l’any 1931 ens recorda que la defensa dels drets dels inquilins i inquilines no és una experiència nova a casa nostra. Al mateix temps, l’existència de poderosos sindicats de llogaters i llogateres a nivell internacional, que arriben a negociar col·lectivament preus i condicions del contracte de lloguer amb tots els agents implicats, ens anima a apostar per la creació d’aquest sindicat en defensa d’un lloguer just.

Premeu a sobre del cartell per seguir @SindicatLloguer a Twitter

El proper divendres 12 de maig a les 18:30h, al Casinet d’Hostafrancs (c/ Rector Triadó 53), tindrà lloc la presentació del Sindicat de Llogaters i Llogateres. Construim un sindicat per exigir lloguers assequibles, justos i estables. Per garantir el dret a l’habitatge cal que el lloguer sigui una opció digna!

Els ciutadans de Catalunya i la dèria per evitar dir catalans

Per valors republicans, sempre m’he sentit més i millor identificat amb l’expressió “ciutadà de…” que amb un gentilici nacional. D’ençà que el procés sobiranista circula tossudament pel carril central de la res pública del país, des de sectors pretesament no nacionalistes s’ha anat imposant un ús eufemístic del terme “ciutadans de Catalunya” per evitar dir “catalans”. Dic pretesament perquè aquests que insisteixen tant en definir-se com a no nacionalistes és evident que també fan servir eufemismes per espolsar-se la condició d’espanyolistes mentre que desacomplexadament invoquen continuament el gentilici “espanyols”.

El seu error és que amaguen la desnacionalització del gentilici “catalans” darrere de l’assumpció d’un concepte que precisament dibuixa la línia d’horitzó de l’independentisme: la ciutadania catalana. Lluny de defugir del seu eufemisme, als independentistes ens cal denunciar la falsedat interessada que perpetra qui vol fer passar bou per bèstia grossa. Parlen de ciutadans de Catalunya com si l’adscripció administrativa a aquesta comunitat autònoma intervinguda políticament, judicial i econòmica per part de la monarquia anacrònica i demòfoba de l’Estat espanyol fos equiparable a la condició de ciutadans de països del nostre entorn.

Sense renunciar en cap moment a un ús desacomplexat del gentilici, els catalans que volem esdevenir plenament ciutadans d’una República catalana tenim l’obligació de no defugir amb determinació i orgull del valor republicà de ciutadania, per molt que l’espanyolisme d’origen espanyol o català ens vulgui súbdits del Regne d’Espanya.

Mori el mal govern. Els catalans no tenim rei!

Referendumisme

La majoria social i parlamentària favorable al referèndum és inqüestionable i absoluta a Catalunya. El referendumisme podria ser alhora l’escenari i l’instrument democràtic perquè aquestes majories esdevinguin definitivament independentistes. Com?

La Comunitat Autònoma catalana i el conjunt de l’Estat espanyol van entrar en una crisi política i de legitimitat democràtica quan una sentència del TC esmenava l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya. D’ençà d’aquell moment, els catalans vivim sota el marc legal d’un Estatut que en la seva versió definitiva no ha estat consultat al poble i una Constitució interpretada de tal manera pels poders de l’Estat que ha esdevingut un mur incapaç d’absorbir els embats d’una societat catalana cada cop més organitzada i mobilitzada contra el règim borbònic del ’78.

El sistema de partits espanyol en set anys de desconnexió total amb la realitat catalana ha fet més per l’independentisme que els propis partits independentistes catalans durant dècades. La seva absoluta manca de voluntat i incapacitat per plantejar vies de solució política a un conflicte polític evident però continuament negat ha situat l’independentisme a les portes d’assolir una majoria social quantificable impensable fa pocs anys.

La majoria referendumista a Catalunya és una expressió tan real que avui situa a qui la nega en un terreny demofòbic perfectament identificable i homologable: menysté la legitimitat de majories parlamentàries fruit del sufragi i ninguneja la força d’una mobilització ciutadana massiva, pacífica i tossudament sostinguda que vol autodeterminar-se com a subjecte polític.

La solució serà democràtica o no serà. Dit d’una altra manera: si no pot ser democràtica serà perquè no pot ser-ho en el tauler de joc espanyol i només la unilateralitat i la internacionalització del conflicte faran versemblant una sortida democràtica a l’atzucac.

Un referèndum acordat amb l’Estat espanyol faria possible mesurar l’independentisme enfront del constitucionalisme autonomista (estàtic o reformista). Però si l’acció dels poders de l’Estat i el sistema de partits espanyol torna de nou  a tancar aquesta porta, estarà donant l’esquena, potser definitivament, al seu actiu polític més valuós en terreny sobiranista: aquella part del referendumisme que no s’ha declarat independentista. Encara.

[LIBROS] “Solo tenemos un planeta”, de Joan Martínez Alier y Jorge Wagensberg

El planeta se encuentra en una situación de emergencia real. Un físico divulgador de la ciencia, Jorge Wagensberg, y un economista, promotor de la economía ecológica, Joan Martínez Alier, conversan sobre por qué la humanidad ha provocado esta amenaza y cómo puede actuar a partir de ahora para intentar revertirla.

Por primera vez en la historia, la actividad humana está influyendo peligrosamente en la salud del planeta. Está dándose de  manera acelerada la sexta extinción, a un ritmo más intenso que otras extinciones, pero a diferencia de las anteriores esta vez ha sido generada por la especie humana y pone en peligro su supervivencia. Las profundas transformaciones que ha generado nuestra especie en el planeta nos llevan a hablar de una nueva era: el Antropoceno.

¿Por qué está unida la economía a la idea de crecimiento? ¿Por qué debemos resguardar la biodiversidad por nuestro propio interés? Si el planeta es finito ¿por qué la economía industrial y la sociedad de consumo en vez de imitar las estrategias y tácticas de la naturaleza y hacer un uso eficiente de la energía, incumplen totalmente las leyes de la física?

Debemos introducir la esfera científica en las decisiones sociales y políticas para preservar la vida de las generaciones futuras. Reivindicar la ciencia contra la ignorancia y expandir el conocimiento a fin de adoptar colectivamente decisiones.

Reseñas en mediosAra.cat: Entrevista d´Antoni Bassas a Joan Martínez Alier i Jorge Wagensberg / Público.es: Entrevista a Jorge Wagensberg / Radio 4 Vida Verda: entrevista a Joan Martínez Alier / Radio 5 Reserva natural: Entrevista a Jorge Wagensberg / Reseña en el blog de Público “Recuperar el presente” / Tv3 Els Matins: Entrevista a Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier / Vídeo de Jorge Wagensberg / Vídeo Joan Martínez Alier