CDRs: Lluitar, crear poder popular!

He creat aquesta llista pública a twitter per poder seguir l’activitat de tots els CDRs amb perfil propi a la xarxa. Us prego col•laboració en la seva difusió, actualització i ampliació per fer d’ella una eina útil en la coordinació i visibilització d’aquests espais de lluita i creació de poder popular que són els Comitès de Defensa de la República.

“Què és un CDR?”, vídeo de Fora de Camp [Audiovisuals crítics]

Click sobre la imatge per descarregar el mapa a Google Maps
Anuncis

Tirallonga de monosíl·labs, de Joan Oliver “Pere Quart”

Déu

I tu, què vols? / Jo / Doncs jo sols vull / –ei, si pot ser-:

Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de foc.
Un xic de son / i un poc de llit. / Un xic de set / i un poc de vi / i un
poc de llet. / I un poc de pau. / Un poc de pas, / un poc de pes / i un poc de pis.

I un xic de niu. / Un xic de pic / i un poc de pac / -o un xic de sou /
i un xic de xec. / I un poc de sol / i un poc de sal / i un poc de cel.
Un xic de bé / i un xic de mal. / Un poc de mel / i un poc de fel.

I n poc de nit / i un poc de por, / i un poc de pit / i un xic de cor / i
un poc de crit. / I un xic de llum / i un xic de so: un poc de llamp /
i un xic de tro. / Un poc de goig / i un xic de bes / i un poc de coit.

I un xic de gos. / I un poc de gas. / Un poc del fort / i un poc del fluix. /
I un poc de rom / i un poc de fum. / I un poc de joc / -tres reis, dos nous. /
I un poc de groc / i un xic de gris / i un xic de verd / i un xic de blau./
Un poc de tren / i un poc de nau; i un xic de rem. / Un xic de vent. /

I un poc de neu. / I un poc de rou./ I un poc de veu /-i un poc de vot./
I un poc de cant. / I un xic de vers. / I un xic de ball. / I d’art. I d’or./

Un poc de peix. / I un poc de greix. / I un xic de feix. / I un poc de gruix. /
I un poc de carn / i un poc de sang; i un poc de pèl. / I un poc de fang/
i un xic de pols. / Un xic de flam / i un poc de gel. / Un poc de sant/
i un xic de drac. / Un xisc de risc / i un poc de res –i un poc de rus./

I un tros de camp / i un xic de fruti; un tros de clos / prop de la llar /
amb aus i flors. / I un poc de bosc / amb pins i brins. / I un xic de font./
I un xic de riu / i un poc de rec / i un poc de pont / I un poc de gorg./

I un poc de mar / i un xic de port. / I un poc de llor. / Un xic de lli /
i un poc de cuir / i un poc de pell / i un xic de fil. / Un poc de lluc /
i un xic de fil. / I un poc de porc. / I un xic de parc. / Un poc de gust/
i un xic de rang. / I a més del meu / un poc del seu / i un xic de llur./

Vull ser: ruc? clerc? bell? lleig? dret? tort? gras? prim? llest? llosc?
nou? cell? ferm? flac? bla? dur? buit? ple? dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg? fosc? clar? xaix? fi? Un poc de tot.

I a més, què vull? / Un xic de seny. / I un poc de temps. / I un xic de món./
I un poc de sort. / I un poc de mort. / I un poc de Vós. / Ei, si pot ser

Interpretació de Rosa Pou

Quin vestit ens posarem el 21 de desembre?

Pere Cardús i Roger Graells publicaven a Vilaweb ahir aquest informe, molt interessant de llegir abans de posicionar-se alegrement en relació a alguna opció determinada de les que es plantegen aquests dies per concórrer el 21D.

Ilustració al número 153 d’Hermano Lobo. 12 d’abril de 1975

D’entre les possibilitats d’anar plegades les formacions independentistes, perdó, republicanes, personalment m’inclinaria per la llista cívica sense partits. Entre les d’anar separats, potser veig amb millors ulls les llistes paraigua. Però molt em temo, cada dia més, que no ens quedarà més que l’opció final que els autors de l’article anomenen “roc a la faixa”. Fins i tot, ni tan sols això, i que no hi hagi espai més enllà d’un boicot frontal als comicis perquè els que munten aquestes eleccions les fan per guanyar-les, o dit d’una altra manera, per no deixar-se perdre-les.

Faran tot el que calgui (ja han demostrat que estan disposats a forçar la seva pròpia legalitat fins a nivells extrems) per evitar que l’independentisme les utilitzi com una eina de reagrupament o legitimació de la República. Vull dir, que preparem-nos per un escenari d’il.legalització de partits o programes o candidatures. Ens cal disposar també la roba per aquesta intempèrie…

21 de 155

El 21-D no seran unes eleccions autonòmiques com havíem conegut fins ara. Tampoc seran un plebiscit. Ni molt menys, un referèndum. És una convocatòria electoral feta des d’un poder polític d’excepció i en un context d’excepció. Som davant d’un episodi inèdit i anormal. Així que, si us plau, prou de parlar de coses que no són tal cosa però que algú vol que siguin vistes com a tal cosa!

La lectura que el 22 de desembre es faci dels resultats del sufragi res tindrà a veure amb la lectura dels resultats d’uns comicis ordinaris, ni d’un plebiscit o d’un referèndum convocat de forma ortodoxa i reconeguda per tots els actors implicats. Som, de nou, davant d’un artefacte polític estrany que cal analitzar bé per fixar posició i entomar-lo.

És una realitat que el govern independentista de Puigdemont, després del 27-O, no ha optat per posar en marxa estructures que tirin endavant amb la República proclamada. Ni tampoc l’independentisme civil ha optat per una desobediència generalitzada per defensar al carrer la nova institucionalitat ni a resistir en massa, tot aturant el país contra l’ocupació política setanta-vuitista desplegada amb l’article 155. En aquell escenari hagués estat perfectament lògic i desitjable respondre la convocatòria electoral okupa de Rajoy amb el boicot total des de l’independentisme. Però des de la realitat del replegament temporal pacífic on som, la prioritat passa per desactivar el pla d’aquells que han intervingut les institucions d’autogovern catalanes per consolidar el seu control amb una pàtina de legitimitat des d’unes eleccions fetes per encapsular la Generalitat dins la cotilla autonòmica. I sobretot, per demostrar un cop més qui no tem les urnes i està disposat a donar sortida a un conflicte polític votant (les vegades que faci falta) i qui no.

Tanmateix, cal no caure en la trampa d’entendre el 21-D més enllà d’això. Un parany que tant pot desplegar l’adversari com plantejar-se erroniament des de dins del sobiranisme. Es tracta d’impedir que la suma de C’s + PP + PSC doni una majoria per investir el govern que volen formar conscients que l’executiu d’intervenció excepcional i sumaríssim des de Madrid és insostenible nacionalment i internacional. La cosa va de comparèixer només per posar sobre la taula, concretament dins de les urnes, prou paperetes com per desactivar el seu intent de legitimar l’aplicació del 155. Ras i curt, derrotar-los numèricament un cop més. En aquesta ocasió, en un escenari creat a mida pel propi constitucionalisme espanyol. I fer-ho sense caure en el parany de comptar vots a favor de la independència o en contra com si això fos el referèndum que sempre hem volgut fer i que sempre voldran evitar. Ni tan sols molestar-nos en mesurar la victòria comptant diputats, perquè el Parlament que en surti no serà encara l’assemblea constituent de la República que anem a fer. No distreure’ns de l’horitzó fent una icona a cada fita del camí.

Senzillament, no hi ha alternativa. Tenim l’obligació de fer servir el llenguatge de les urnes perquè Arrimadas, Icetes i Albiols no puguin dir en cap altre idioma comprensible al món que tenen un mandat popular i democràtic per fer el que estan perpetrant amb l’abús de la força i la contorsió de la llei. Tenim, en definitiva, l’oportunitat per no ajornar més la internacionalització d’un conflicte sense vies de solució dins del limitat tauler de joc de l’Estat espanyol i que exigeix el concurs de la mediació exterior.

Aleshores serà moment de posar en marxa altres escenaris que fins ara no han estat permesos i també per debatre si no han estat possibles en part perquè no ens hem (auto)determinat prou per engegar-los. I exigir llavors responsabilitats a qui convingui.

Vida!

Canta la cançó: “Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida…” Doncs això, parlem de vida!

Té especial sentit fer-ho ara, just a les portes d’un punt d’inflexió que marcarà cap a on anem. Cap a un escenari de proclamació de república versus aplicació de l’article 155 o cap a un tancament en fals de la crisi des de dalt amb la convocatòria d’unes eleccions sense declaració d’independència ni procés constituent. Sigui quin sigui el paisatge polític del país a partir d’aquest cap de setmana, en ell haurem de conviure la mateixa gent que hi som ara.

Si viure és prendre partit, conviure és fer-ho conscients que cap projecte polític gaudirà d’èxit futur si oblida blindar el flanc de la convivència amb mirada llarga. De la mateixa manera, cap projecte de convivència sostenible podrà esperar cohesió social futura si es fonamenta manu militari en renúncies a prendre partit vivament cadascú pel seu horitzó de màxims. En moments tan complexes com el que ara vivim, només existeix un mínim comú denominador vàlid per fer compatibles projecte polític i de convivència: la cultura de pau per avançar i la resistència pacífica per no retrocedir.

Hom parla de fractura social. Generalment, es fractura allò que no és flexible. Abans es trencarà quelcom rígid i resistent a canvis de forma que allò altre que sí tolera les forces de la mal·leabilitat. Si l’objecte de que parlem és una societat on vivim i convivim individus, sembla que una bona manera d’aportar flexibilitat fóra acceptar desacomplexadament que les relacions entre les persones estan sotmeses a una geometria variable. Entendre que en un moment que ens interpel·la a prendre partit per posicions fortes, el nostre mapa d’afinitats electives (però també les familiars, no tan electives) pot trontollar dramàticament. Però no tràgicament. Perdre i guanyar vells i nous companys de viatge és un fet vital com ho és l’amor i el desamor. Traduir això per odi seria mortal de necessitat.

Visca la vida!

Click a la imatge per reproduir el vídeo del tema “Agafant l’horitzó”

Només el poble salva el poble… Cerca el teu CDR més proper i organitza’t!

A l’autodeterminació del poble català només li resta una possibilitat: desbordar el parlamentarisme des de l’autoorganització i l’empoderament popular. La via institucional va dubtar en sentir tocar el sostre dimarts 10 d’octubre quan el President Puigdemont va fer allò que no va fer i va congelar l’esperada declaració d’independència en el no-lloc del processisme que ens pensàvem enterrat.

El sector més conservador de l’independentisme s’ha atrinxerat al voltant d’una decisió unilateral presidencial que assegura assumir els resultats de l’1-O però que suspenent els efectes de la proclamació de la República (activació de la Llei de Transitorietat i obertura del procés constituent) no fa més que situar el poder coercitiu de les porres per sobre del valor democràtic dels vots.

Els comitès de defensa del referèndum (CDR) tenen ara més sentit que mai. Un cop passat el diumenge de la votació, n’hi ha qui defensa que s’haurien de rebatejar convertint la R final en inicial de República. Això tan se val, però el que està clar és que la defensa del referèndum no es va acabar amb el blindatge dels col·legis i les urnes. Ara toca defensar el resultat. Un resultat que no és altre que el reconeixement del poder de l’autoorganització popular com a força de transformació. Un poder que va mesurar la seva potència el primer dia d’octubre com cap altre mobilització social o política ho havia fet abans en aquest petit racó del món. Un empoderament ciutadà que encara va demostrar més capacitat d’eixamplement del seu espai dos dies després amb una vaga general que va empetitir les porres de l’Estat espanyol i va fer grans les paperetes de vot que milions de catalanes i catalans vam defensar tossudament alçats.

Assemblea del Comitè de Defensa del Referèndum dels barris Fort Pienc, Sagrada Família i Dreta de l’Eixample (dimarts 11 d’octubre)

El procés ha estat fins aquí un camí de difícils equilibris polítics en la seva dimensió institucional. Però cal no ometre la dialèctica que s’ha generat també entre aquest parlamentarisme i el vessant dels contrapesos de poder popular que ha generat al carrer la defensa del dret d’autodeterminació. L’orografia d’aquest moviment tectònic dels últims anys al nostre país està plena de muntanyes i valls fruit de la tensió entre la institucionalitat i l’autoorganització de la gent. El resultat és el paisatge actual.

Perquè el Parlament pugui fer el cim de la proclamació de la República cal que se senti desbordat per un empoderament popular que exigeixi començar ja el procés constituent. Només el poble salva el poble!

La violència com a únic missatge per estendre el govern de la por

Diumenge 1 d’octubre, el govern del Regne d’Espanya va escollir la brutalitat i la violència contra la dissidència expressada pacíficament al carrer com a únic i unívoc missatge a la població. Dos dies després, en el marc d’una vaga general política i social que va aturar el país, el cap de l’Estat borbònic va refermar aquest missatge de forma inequívoca. Amb una bona bufetada, Felipe VI ha tancat la boca a tots aquells que durant tant de temps han menystingut la revolta catalana tot reduint-la a un simple front nord-oriental contra el govern Rajoy del PP. El conflicte és entre el poble català que vol entendre’s com un sol poble i l’edifici constitucional del ’78 que fuig del col·lapse cap endavant.

Els nou-cents ferits que deixa el referèndum és l’autèntic resultat numèric de l’1-O. Ni el 49% de pariticipació mesura la voluntat decidida dels catalans a decidir votant, tot i els obstacles, ni el 90% del sí mesura l’arrelament real de la idea d’independència com a camí majoritari envers el futur. El resultat més tangible del referèndum està en la resposta que ha suscitat. Es troba en la resposta del poble i en la resposta de l’Estat.

Calia estintolar el mandat democràtic de ruptura per superar l’ambigüetat del resultat del plebiscit fallit del 27-S. El règim borbònic va deixar clar diumenge que el seu únic missatge és la violència. Brutalitat i desproporció ben mesurada per generar por com a mitjà per neutralitzar un moviment de ruptura que implícitament està reconeixent com a hegemònic i majoritari. Si no fos així, no esmerçaria tants i tant costosos recursos jurídics i coercitius. La resposta popular, de nou massiva i pacífica, legitima el govern Puigdemont que ha demostrat tenir capacitat per retratar la pèrdua de control polític i social de l’Estat sobre el territori. S’ha evidenciat la derrota d’un règim que ja només pot recórrer a l’ús de la força per imposar la idea de que la democràcia emana de la Llei a una ciutadania que ha entès que la cosa és precisament a l’inrevés: la Llei és la que emana de la democràcia.

Concentració davant l’escola pública Ramon Llull a Barcelona el dia 3 d’octubre en motiu de la vaga general

Després d’anys i panys -mai millor dit- de tancar totes les portes a qualsevol via política de solució, el sistema de partits que sosté l’edifici constitucional espanyol duu una inèrcia que l’incapacita per emetre cap proposta que se surti del guió traçat per un executiu de Rajoy que ha fet del Poder Judicial i de la Casa Reial dos escuts antiavalots més. Un guió que no contempla cap gir inesperat. L’únic fil argumental passa per infringir un càstig sever i exemplar a la insubmissió. Generar pànic. Que la por governi a qui no es deixa governar. La repressió perfectament calculada als col·legis electorals només busca un objectiu: deixar clar l’esdevenidor que l’espera a la desobediència, tot just a les portes de la consumació de la ruptura.

Certament, la por té capacitat per obrir forats en la determinació de l’independentisme i injectar un cert pessimisme. El compàs d’espera obert les primeres hores després de la jornada de vaga general pot albergar dubtes abans de procedir al següent pas previst, que no és cap altre que declarar la independència, activar la llei de transitorietat jurídica i engegar el procés constituent. La fera ferotge ha ensenyat les dents i el conte ha perdut dolçor i màgia i ha guanyat en suspens i en terror. Tanmateix, la paràlisi ara no té sentit. La violència i l’odi que se’ns ha mostrat tan crudament evidencia que aquest Estat mai serà ja un lloc segur per a nosaltres. Si fa por el càlcul del preu i les conseqüncies de marxar, no fa menys por mesurar el cost de quedar-se. 

La nostra força dissuasòria continua sent la mateixa de tots aquests anys: l’alçament massiu, democràtic, pacífic, tossut i sostingut. Així ha estat enfront de la negació de la política i la mateixa determinació haurà també de marcar el camí davant de la força del monopoli de la violència legal. Passi el que passi ja res no tornarà a ser igual. Si ningú amb poder de convocatòria real a tota Espanya ha gosat agafar el brau per les banyes el dia 3 per secundar una aturada general entenent que a Catalunya s’han vulnerat drets fonamentals de tots, voldrà dir que és tota Espanya la que ja ens ha deixat marxar.