“Los hilos del tablero”, una denuncia documental a la industria de la guerra

La última producción del Colectivo Miradas, realizada en coproducción con Telesur, recrea los horrores comunes de distintos conflictos, de la mano de testimonios de personas refugiadas y sobrevivientes de conflictos como Siria, Irak, Palestina, Kurdistán, Somalia y Colombia, así como sobrevivientes de los bombardeos de Gernika e Hiroshima y familiares de personas represaliadas por el franquismo. Cuatro generaciones, cinco continentes, ocho idiomas, la misma violencia.

Después de más de una década documentando luchas sociales en América Latina en contextos de violencia armada, el director alicantino José Gayà decidió emprender una investigación sobre sus causas. La película está dedicada a Berta Cáceres, amiga cercana del director, que documentó su liderazgo al frente de las luchas del pueblo indígena lenca y el pueblo hondureño en varias películas. Berta fue asesinada durante la producción de este documental por liderar la defensa de sus territorios.

(Click sobre la imagen para ver el teaser oficial en Vimeo)

Aquí más información de los productores del documental, proyecciones y reseñas aparecidas en prensa…

#Diada2018

“Les olles comunes són símbols de resistència des de l’experiència dels pobles llatinoamericans dels anys 70 i 80 davant les situacions d’espoli, pobresa i abús dels poderosos. Avui, els ciutadans i ciutadanes conscients que cal construir la República social sense exclusió de ningú, prioritzant els drets i les llibertats, en contra de la repressió i a favor d’una democràcia participativa, reivindiquem l’esperit de l’1 d’octubre per mantenir-nos tossuts cap a la república que desitgem!”

Fragment de la presentació de l’acte polític “Fem l’olla comuna de drets i llibertats per a les persones”, coorganitzat pel Procés Constituent, les Marxes per la Dignitat i Som Alternativa.

Vots o llaços, el cas és no permetre comptar-nos

No, no és el mateix posar llaços grocs que arrencar-los. Ni de bon tros. N’hi ha qui defensa que ambdues coses són equiparables, però allò realment comparable a posar símbols a favor de l’alliberament dels presos polítics, en un sentit ideològic contrari, fóra posar llaços taronges, blaus o vermells a favor d’una condemna severa als “polítics presos”, per exemple… No es tracta aquí de discutir sobre la legalitat i legitimitat igual o diferent de fer una o l’altra cosa en ús de l’espai públic com a vehicle per expressar opinions polítiques i per visualitzar diferents posicionaments del debat social. No. La cosa va de distingir allò que denota i connota aquella acció política orquestrada, que també es deixa veure a l’àgora simbòlica que és l’espai públic, però que ho fa amb l’única motivació de sabotejar la lliure expressió de qui anteriorment ha visualitzat el seu posicionament a places i carrers.

L’aparició de “brigades de neteja” per retirar els llaços grocs que durant aquests mesos han proliferat massivament arreu del país en solidaritat amb els presos polítics denota una clara vocació política d’acció destructiva. Un capítol nou del guió d’aquells que tan insisteixen en la fractura, fractura, fractura social per alimentar una autoprofecia que resulta ser el seu únic hàbitat polític possible. El lío.

Més enllà, l’acció d’aquests activistes grogòfobs connota una flagrant debilitat d’arguments que no pot deixar d’amagar una por inconfesable, la seva única obsessió: que la força d’allò que simbolitza el groc no sigui mai mesurable. O dit d’una altra manera: embolcallar-se en una presumpta i abstracta majoria silenciosa perquè el clam popular articulat al voltant de la independència i de la república no pugui mai evidenciar la realitat de la posició minoritaria del “setanta-vuitisme”. Per això no abracen cap altre color per penjar els seus propis llaços, no sigui que es puguin comptar també com els vots. Per això no volen que es comptin sufragis en urnes rebels, ni de cartró ni de plàstic. Ni tan sols reconeixen la seva fragilitat quan la derrota és a les seves urnes de metacrilat, autonòmiques i imposades a la força… i continuen negant-nos el dret a decidir comptant-nos.

La mediocritat d’escollir el fals camí del mig… o com prendre partit i aparentar tot el contrari

No posaré aquí el nom de ningú, ni escriuré en aquestes línies les sigles de cap partit polític. Em proposo, senzillament, reflexionar sobre un determinat comportament humà que de ben segur desencadenarà immediatament en cada lector la seva particular identificació de noms propis o visualització de rostres aliens per satisfer les lògiques necessitats nominals que hom sent quan es parla de conductes polítiques genèriques.

Deixo, doncs, que sigui cadascú qui vagi descobrint durant la lectura aquells coneguts, saludats, cunyats, opinadors, tertulians, periodistes o polítics que els evoqui la descripció d’aquesta espècie que pretenc categoritzar i desemmascarar. Sí, desemmascarar, perquè ja us ho avanço, som davant d’uns éssers que són autèntics mestres del camuflatge, aquella vella adaptació funcional que tantes bèsties polítiques han desenvolupat en el seu brutal instint de supervivència.

Som-hi!

Qui no s’ha creuat mai amb un individu que fa de l’opacitat el millor blanquejador precisament d’allò amb el que diu no combregar? Algú capaç sempre d’esbossar en qualsevulla situació, circumstància o discusió un imaginari que situa el MAL en extrems simètrics. Unes coordenades curiosament també sempre equidistants del punt allà on defensa que habita el BÉ, i obviament, ell mateix.

Res millor que la manca de transparència per despistar i amagar un interés superior ocult en un determinat debat polític. L’exemplar de qui parlem és un hipòcrita de dimensions paquidèrmiques sota una petita i innocent pell de xai. Comença desplegant tots els seus encants empàtics amb la presa que té al davant. Assentiment, ponderació, rigor, moderació… L’inici del seu festeig és sempre igual, amb el mateix to pausat i verb precís que vol guanyar-se la camaraderia i confiança de l’entorn que l’observa i escolta.

A poc a poc, com qui no vol la cosa, intenta demostrar que els seus interlocutors es despisten del centre i tendeixen perillosament cap a un extrem, és a dir, cap al MAL. Es mostra, inicialment, comprensiu i tolerant amb la deriva dels altres, però deixa ben clar que no els vol acompanyar en la immoralitat del seu viatge centrífug que l’allunyaria del BÉ. Un cop ben dibuixada aquesta distància pontifícia, el seu únic interès és no permetre ningú sortir-se del mapa mental on ha clavat al centre l’agulla d’un compàs amb el qual vol mesurar els radis i marcar els perímetres de l’extremisme. Heus aquí com desplega, disimuladament, el seu parany: allò que ha clavat al mig del debat no és cap agulla asèptica, és la seva bandera!

La seva posició envers els seus oponents és absolutament antagònica des del principi però mai reconeixerà aquest fet. Mai, sota cap concepte. Fer-ho el situaria en l’extrem oposat i desvirtuaria la seva posició de centralitat i moderació. A mesura que construeix la imatge del desplaçament de l’interlocutor cap a la radicalitat, a còpia de caricaturitzar-lo, va acceptant l’enorme distància que els separa. Sempre com un procés dinàmic, mai com un inici de posicions diametralment oposades. Alhora, i això és igual d’important en la seva construcció ideològica, crea la il·lusió de tot un territori a la seva esquena, en sentit contrari a l’adversari, que ocupa la mateixa distància que la que el separa del radical a qui s’enfronta dialècticament. És el miratge que necessita per explicar que el seu és sempre el camí virtuós del mig i per vendre la fal·làcia de que no pren partit.

L’única profilaxi en les topades contra aquests individus és no acceptar el seu desplegament de matisos des del principi. Sobretot, negar l’escala de grisos del blanc al negre que planten al davant a cada partida. Juguen un joc d’opacitats per blanquejar la seva posició real i inconfesada. La millor forma de fer-los transparents és trencar el seu paradigma i passar a un prisma que entre el blanc i el negre només deixi veure allò que realment hi ha: milions de colors.

La manada i la devesa

La manada no sobreviuria en un ecosistema social diferent a aquesta devesa, on campa despreocupada i feliç, que se’n diu patriarcat…

[ “Deconstrucció del pes del masclisme”, performance de l’Asociación Octubre a Torrelavega, Cantàbria. ]

Resiliència

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(Joan Brossa, 1963)

(Pilar de la Colla Vella dels Xiquets de Valls davant de la presó d’Estremera, 2018)

Diada (popular) de l’u d’octubre

Dubto que l’1-O substitueixi l’onze de setembre. Bàsicament, perquè aquestes coses es decideixen des de les institucions i si la Generalitat pretén, en algun moment, canviar la Diada Nacional cercarà una data que assenyali des de ella mateixa el moment fundacional de l’eventual nova institucionalitat. Si amb això parlem d’aquell famós dia en què “no podrem més i llavors ho podrem tot”, que va deixar escrit Vicent Andrés Estellés, és evident que la declaració d’independència de fireta del 27 d’octubre no ho serà pas. Però tampoc no ho serà el primer dia d’octubre, quan vam fer el referèndum d’autodeterminació d’on va sorgir el mandat republicà. Aquella jornada no és precisament patrimoni institucional. Ho és de l’autoorganització i l’apoderament popular que va posar dos milions de cossos al carrer per desbordar la política feta des de palau. D’ençà d’aquell dia que tants ens vam pensar que ho podríem tot, des del poder institucional no s’ha pogut fer res. Només passes enrere que allunyen i desposseixen de valor aquell mandat popular. L’únic sentit perquè aquest poder institucional faci seu l’1-O com a símbol seria per folkloritzar el seu record, que és tant com dir desactivar la càrrega política de l’episodi més potent de creació de contrapoder popular que com a poble hem estat capaços de fabricar des d’aquell “no poder més per poder-ho tot”.

Concentració davant de l’escola Ramon Llull de Barcelona el dia de la vaga general del 3 d’octubre