[DOCUMENTAL] Votar el dia 21 de desembre sense oblidar l’últim cop que ho vam fer: “El primer dia d’octubre”

La Directa i l’Agència UO han produit el documental “El primer dia d’octubre” que relata la jornada del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre. Un emocionant document audiovisual que mostra des de dins i amb la veu dels protagonistes, gent anònima, aquell episodi extraordinari d’autoorganitzacio popular que va defensar les escoles del país per omplir les urnes amb dos milions i mig de vots, malgrat la repressió i la violència estatal que va provar d’impedir-ho. Bart GrugeonSarai Rua i Anmorsígol signen aquest reportatge que fa un recorregut per diferents col·legis electorals de l’1-O i que paga la pena veure’l i compartir-lo abans de tornar als mateixos col·legis el 21-D.

Els autors del documental expliquen el seu treball en aquest article publicat a La Directa.

Anuncis

Paulo Freire: Lo dialógico como instrumento de liberación y construcción de conciencia crítica.

“Sería en verdad una actitud ingenua esperar que las clases dominantes desarrollasen una forma de educación que permitiese a las clases dominadas percibir las injusticias sociales en forma crítica”

Apoyado en los principios de diálogo e independencia, Paulo Freire se opone a un sistema unidireccional de educación, concebido como un instrumento de opresión. Propone el establecimiento de un nuevo vínculo entre maestros y alumnos. De acuerdo con lo expuesto en su libro “Pedagogía del oprimido” (1968), distingue dos tipos de educación: la domesticadora y la libertadora, que se contraponen de forma directa.

La primera, a la que llama Educación Bancaria, posiciona al docente como figura central del proceso de enseñanza. Bajo esta lógica, el educador posee el monopolio del conocimiento y es responsable de imponer el saber a los educandos, en tanto estos últimos adoptan una posición pasiva y se limitan a practicar la memorización mecánica cómo método de estudio. De este modo, el educador es el que sabe, los educandos los que no saben; el educador es el que piensa, los educandos los objetos pensados; el educador es el que habla, los educandos los que escuchan dócilmente…

A la segunda la denomina Educación Problematizadora, elaborada como una alternativa a la primera, con el cometido de eliminar la dicotomía entre educadores y educandos, destruir la pasividad de estos últimos y estimularlos a transformar su realidad. En este contexto, el diálogo cobra una gran importancia, ya que funciona como instrumento de liberación y construcción de la conciencia crítica de los alumnos, transformándolos en creadores y sujetos de su propia historia.

La excelente serie “Maestros de América Latina” dedicó en 2016 el siguiente capítulo al pedagogo brasileño. Un documental producido por el Laboratorio de Medios Audiovisuales de la Universidad Pedagógica Nacional de Argentina, para la Organización de Estados Iberoamericanos para la Cultura y la Educación (OEI), la UNIPE y Canal Encuentro.

Dret a vot de les persones estrangeres #VotxTothom

Votar i ser votat és un dret ciutadà. Però entre el 15 i el 18% de la població catalana no pot fer-ho. Actualment els drets polítics estan lligats a la nacionalitat. La proposta de la plataforma #VotxTothom és vincular-ho a la residència i així assolir el dret a vot universal. Per aconseguir-ho cal un ampli suport social i que ciutadania, entitats, col·lectius se sumim per revertir aquesta situació de vulneració de drets i debilitat democràtica.

Al bloc de la plataforma #VotxTothom podeu llegir el manifest i adherir-vos

…i en aquest enllaç podeu recuperar un reportatge de Yeray S. Iborra on fa uns dies relatava la gestació de la iniciativa d’aquesta plataforma i on donava veu a testimonis de les 800.000 persones residents a Catalunya que no podran votar el 21-D.

[DIFUSIÓ] Contra la foscor, la llum: el millor del nou i el poder popular. Aixequem la República!

Crida d’@Aixequem_la República:

El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de persones expressaren la voluntat d’acabar amb el règim del 78 i constituir la República de Catalunya. I ho feren gràcies a la capacitat d’autoorganització col·lectiva als barris, als pobles i a les ciutats: custodiant urnes, imprimint paperetes, dormint a les escoles, protegint infants i gent gran, formant meses i comptant resultats. Ho feren totes elles desafiant legislacions injustes i resistint pacíficament els atacs violents dels cossos policials de l’Estat, que causaren lesions i vexacions a prop d’un miler de persones. El Primer d’Octubre del 2017 formarà part per sempre més de la memòria col·lectiva del país.

Tanmateix, ni el Referèndum, ni la proclamació de la República han estat reconeguts per l’Estat espanyol, ni tan sols han merescut cap escenari de diàleg o negociació. Al contrari, han estat venjats i castigats amb tot allò que l’antic règim franquista havia aparentment congelat en democràcia: tribunals d’excepció, empresonaments polítics, exili i la intervenció autoritària de les institucions polítiques catalanes. Amb l’extrema dreta agressiva i impune, la Monarquia com a crossa repressiva, la policia política, el soroll de sabres i l’ofensiva contra l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Amb el xantatge econòmic i la presa de posició del gran capital financer en favor de l’autoritarisme espanyol. De nou, el pitjor del vell.

Contra la foscor, la llum: el millor del nou. El gest col·lectiu i el suport mutu, les protestes massives, els centenars d’assemblees i les cassolades han dignificat la lluita per l’autodeterminació i les llibertats polítiques. Han obert, també, un espai de lluita, organització i esperança per aquella gent que se sent aliena a les causes nacionals, les banderes i les identitats. Veïns i veïnes d’arreu han baixat a la plaça i els carrers, s’han autoorganitzat per a la mobilització, la resistència i la construcció col·lectiva d’un futur més digne. Amplis sectors de la societat –de bombers a mestres, d’estudiants a pageses, d’estibadors a oficinistes, de migrants a feministes, del sindicalisme a l’economia solidària, del món cultural al veïnal, del municipalisme al periodisme compromès- han desplegat igualment una extraordinària capacitat de construcció col·lectiva. Com s’ha escrit, “volent ser República, estem aprenent a ser poble”. I és així, com en una Catalunya en resistència, està naixent una nova realitat republicana autoorganitzada, matriu del procés constituent, que ha de ser preservada i potenciada de cara a crear nous escenaris polítics, socials i econòmics basats en l’emancipació col·lectiva: llibertats polítiques, justícia social i democràcia econòmica. El repte actual va molt més enllà d’una qüestió identitària o nacional. És una oportunitat de trencar amb el règim del 78 i les seves elits dominants. Es tracta de dotar-nos de la capacitat d’ampliar el nostre poder de decisió sobre com volem viure, i per fer-ho, ens cal animar i facilitar la participació dels sectors tradicionalment exclosos, com les persones migrades. No tan sols volem un nou país, volem un país millor on exercir, des de baix, la plena sobirania.

Avui, per tant, cal fer un pas més. Cal ampliar l’escenari de resistència actual amb un horitzó il·lusionant de construcció. Cal iniciar un procés constituent de base popular capaç de generar un ampli debat social, que no s’acoti als partits polítics, les grans organitzacions o els seus aparells jurídics, sinó que esdevingui un marc de diàleg plural perquè el conjunt de la societat desplegui les propostes polítiques, socials, econòmiques i culturals que han de configurar la nova República. Perquè el procés constituent no és un procediment únicament jurídic sinó sobretot una relació de forces material: la República no solament es proclama sinó que sobretot es construeix.

La República que volem és inclusiva, democràtica, igualitària, feminista, antiracista i posa la vida digna de tots i totes al centre de qualsevol política. De cap manera pot ser una república neoliberal al servei de les noves i velles elits, ni un nou país amb les velles classes, les injustícies i els privilegis de sempre. No pot seguir subordinada als interessos del capital, d’estructures i actors supraestatals no escollits democràticament que decideixen sobre les nostres vides. No permetrem, tampoc, perpetuar una societat connivent amb l’explotació depredadora del territori, el racisme i el masclisme.

Així doncs, animem a la societat catalana, a les seves institucions, organitzacions civils i moviments socials, a seguir desenvolupant processos, accions i produccions col·lectives en clau constituent. Fem una crida a:

a) Trobar-nos. Compartir eines de mobilització i d’alternatives de vida justa i vida digna, existents des de fa molt de temps, per apuntalar amb idees i pràctiques la nova República.

b) Pensar-nos. Imaginar, debatre i crear quina República volem. Reflexionar, bevent de pensades i experiències prèvies, com fem passos per començar a fer efectiva ja la República des d’allò que depèn de nosaltres.

c) Organitzar-nos. Sumar forces per construir la República i esdevenir agent actiu al procés, que la doti de contingut social, transformador i rupturista.

Per això ens convoquem el dissabte 2 de desembre a partir de les 11h al Parc de les Tres Xemeneies de Barcelona i a partir de les 19h a l’espai Poliesportiu Tres Xemeneies on farem l’acte “Aixequem la República!”

Adhesions aquí

Sobre el rentismo inmobiliario que estrangula a quienes hace tiempo vivimos de alquiler en Barcelona.

Este fin de semana, Jaime Palomera, portavoz del Sindicat de Llogaters de Barcelona, desarrollaba en su perfil de twitter un hilo argumental que resulta del todo imprescindible para desmentir algunos relatos interesados y para poner luz sobre las causas reales del incremento de los precios del alquiler en la capital catalana. Explicaciones necesarias para entender un nuevo episodio de la crisis habitacional que asola los barrios, la ciudad y el país; damnificando, como siempre, a las clases populares.

Reproduzco a continuación la literalidad de su hilo de tuits para ayudarnos en la consolidación de un argumentario contra el discurso tramposo de quienes defienden los intereses del sector rentista inmobiliario de la ciudad. Un sector económico que nos castiga a los vecinos de los barrios con el fenómeno de la gentrificación y a los ciudadanos en general con mayor desposesión en relación a cotas de soberanía habitacional:

“Hay quien justifica el disparatado precio de la vivienda en Barcelona diciendo que es una ciudad global, que genera salarios cada vez más altos. Es una leyenda urbana. Según esta leyenda, la economía de la ciudad genera salarios cada vez más altos: es decir, unas clases medias que hacen subir los precios de la vivienda, en una espiral que acaba expulsando a muchos vecinos. Pero ¿quiénes son esos famosos gentrificadores, esas clases profesionales que hacen subir los precios? En ciudades como París, NY o Londres, se les identifica facilmente. Aquí, nadie sabe quiénes son realmente.

Para justificar el mito del creciente poder adquisitivo de la población, los mismos que niegan la burbuja nos hablan del sector TIC (Nuevas Tecnologías de la Información y la Comunicación). “Como ese sector genera empleo, eso significa que también crecen los salarios”. Falso. Lo cierto es que el sector TIC no es diferente al resto de la economía: en él reinan la precariedad y la subcontratación. Para hacerse una idea: el salario de entrada son 11.000 euros brutos

El otro argumento que utilizan para justificar la subida del precio de la vivienda (también de risa) es que en Barcelona se están instalando acaudalados europeos aunque trabajen en otras ciudades. A esto se le llama convertir una realidad anecdótica en ley general. En realidad, quienes vivimos en Barcelona venimos sufriendo una enorme devaluación salarial desde que empezó la crisis. Entre 2007 y 2015, la población residente con unos ingresos medios pasó del 60% al 44%. Lo único que crece exponencialmente son los ingresos de los más ricos de la ciudad. ¿Y de dónde vienen sus principales beneficios empresariales? Sorpresa: de las rentas asociadas al capital inmobiliario, que se han disparado gracias a la burbuja de los alquileres. En otras palabras: el origen de la burbuja barcelonesa no son unas clases medias que expulsan a los que menos tienen, ni unos europeos acaudalados. Son la especulación y el rentismo inmobiliario, que hacen negocio con nuestros hogares y nuestra ciudad. Es un error centrar el foco en las clases medias o en los supuestos hipsters que gentrifican la ciudad. Las clases medias se derrumban. Como la clase trabajadora, son víctimas del rentismo inmobiliario, que por otra parte no es nuevo en la historia de esta ciudad. Lo que sí es nuevo son las dimensiones y escala de esa especulación.

Hoy el suelo barcelonés, como el de muchas otras ciudades, es un valor refugio para el capital internacional (y grandes fondos inversores en particular). Lo que estamos viviendo no responde al cuento cansino de “la oferta y la demanda”. Los poderes públicos de Barcelona, Cataluña y España hace tiempo que han dado luz verde a la nueva burbuja. Y lo han hecho, como siempre, con leyes como las que ya comentábamos aquí. Insisto, hay que descartar el mito de una demanda cada vez más solvente que puede pagar los actuales precios holgadamente, y que expulsa a los vecinos menos pudientes. Lo que está sucediendo, sobre todo, es un estrangulamiento cada vez mayor de quienes ya vivían de alquiler. Los datos no engañan: los catalanes destinan más del 46% del sueldo bruto mensual a pagar alquileres (o sea, rentas inmobiliarias). De este expolio se habla menos. Y es grave, porque a quien afecta más es a la juventud del país. Es decir, a su futuro.”

Recientemente, el Sindicat de Llogaters de Barcelona presentaba un decálogo con sus propuestas de mínimos imprescindibles para regular los alquileres y garantizar el derecho a la vivienda. Unas demandas que según el sindicato se irán completando y concretando a medida que se avance en la lucha por unos alquileres justos. Haciendo click sobre la imagen superior se enlaza al web donde figura el detalle y la explicación de esas diez propuestas.

También desde su página web se puede acceder al formulario de afiliación al Sindicat de Llogaters, la mejor herramienta para defender el interés común de las más de 500.000 personas que vivimos en alquiler en Barcelona.

[DIFUSIÓ] “Nòmades: migracions forçades”

La Coordinadora d’ONGD de Lleida i l’associació cultural lleidatana Humoràlia presenten enguany aquesta exposició que es pot visitar des del 9 de novembre i fins al dia 26 al vestíbul de la planta -1 de l’edifici del Centre de Cultures Transfronterer de la Universitat de Lleida (UdL). La mostra té com a finalitat difondre i promocionar l’humor en totes les seves versions mitjançant activitats multidisciplinars. S’hi presenten 50 obres seleccionades d’entre les 337 presentades, procedents de 45 països d’arreu del món.

“Nòmades: migracions Forçades” utilitza l’art gràfic com a gènere periodístic visual i de denúncia, tot sensibilitzant la societat per donar a conèixer i fer entendre les causes que provoquen els processos migratoris. D’aquesta manera remarca la importància del dret a migrar que recull la Carta dels Drets Emergents.

“Espanya es va comprometre a acollir la xifra irrisòria de 17.337 persones amb la data límit d’acollida del 26 del passat setembre. Denunciem l’incompliment inhumà del seu compromís: tan sols es va acollir el 14% de la quota acordada…” En aquest enllaç podeu llegir íntegre el parlament inaugural de l’exposició d’Humoràlia 2017.

Ni oblit ni perdó! #STOPBALESDEGOMA

En Roger va perdre la visió del seu ull dret el diumenge 1 d’octubre a causa de l’impacte d’una bala de goma disparada per un polícia nacional. Ell, com tanta gent aquell dia, estava defensant pacíficament les urnes del referèndum d’autodeterminació davant de l’escola Ramon Llull de Barcelona. Aquell tret va ressonar a les oïdes de tots els qui hi erem a les escoles, al barri, a la ciutat i al país en aquell moment exercint la mateixa resistència passiva contra l’acció violenta dels agents de la intolerància demòfoba enviats pel Gobierno de España.

Avui, 14 de novembre, en Roger ha trencat el seu silenci amb aquest vídeo de Metromuster i el Centre Iridia. Ho fa just el dia que es compleixen cinc anys que Esther Quintana va ser víctima d’un altre projectil disparat per un altre polícia -aquell mosso d’esquadra- al final d’una manifestació en el context d’una vaga general.

La valenta denúncia de l’Esther i de la xarxa de suport mutu que s’hi va implicar en el seu cas va aconseguir amb el temps depurar algunes responsabilitats polítiques però, sobretot, va assolir una fita històrica: el Parlament de Catalunya prohibí l’ús de bales de goma a partir del 30 d’abril de 2014. Així doncs, el Cuerpo Nacional de Policía i el delegat del govern de qui rebien ordres, Enric Millo, eren perfectament conscients d’estar fent servir armament il•legal en territori català. El seu ús i la seva decisió no era més que una altra expressió del llenguatge de dominació escollit per enviar un missatge al poble que pretenia autodeterminar-se.

També avui, David Bou publica a La Directa aquesta entrevista on Roger Español desitja “que es prohibeixin les bales de goma per tothom, no només pels Mossos d’Esquadra i a Catalunya