Ells, “a por ellos”… i nosaltres, a lo nostre!

Si acaba havent-hi avançament electoral a la Ñ, allò més dramàtic per a la República Catalana serà veure com el PDECat i ERC insistiran en presentar-se de nou a unes eleccions espanyoles, sense mesurar prou bé com això pot contribuir a folkloritzar l’1-O i a dissoldre el seu mandat en un processisme sine die…

És cert que les urnes són la nostra millor eina i que mai les hem de meysprear ni témer. Sense oblidar, però, que ho seran sempre que serveixin per vehicular l’expressió d’un mandat democràtic i no per blanquejar un règim podrit. Les vàrem fer servir el 9-N, el 27-S i finalment, l’1-O… i vam guanyar! …i aquí som ara, cercant la millor manera de consolidar el mandat de construir una república només exercint l’autodeterminació com a poble i la democràcia com a única arma.

Si volem resultats diferents, no fem el mateix de sempre. No fem servir unes urnes omplint-les de vots si han de ser el continent d’un enorme buit de democràcia. Ja ho hem après del 21-D i del respecte dels poders de l’Estat pels resultats i pels nostres drets polítics. Convido a valorar la força d’una nova forma d’expressió democràtica que passi per mostrar fermesa en no sentir-nos interpel·lats per la farsa de la Ñ demòfoba i catalanòfoba. Deixem clar que entenem les urnes com expressió de sobirania si representen un “nosaltres”, i no un “¡a por ellos!”

Cap republicà català a les Corts del Regne d’Espanya! Penseu-hi. Que hi vagin només els catalans que ho aposten tot al número 155. I que hi vagin amb una participació d’un escàs trenta per cent del cens català perquè no tornin a menystenir el nostre referèndum d’autodeterminació del primer dia d’octubre!

Poble rebel

“Hi ha una Catalunya, dissident i combativa, que perviu i resisteix sota la capa del relat oficial. Una Catalunya on —des dels temps de la fal·làcia de la Transició— la desobediència, la dissidència o l’autoorganització davant la misèria ha estat i és palpable, com també la via repressiva per eradicar-les. Dirigit per Damià Puig de l’Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social), Poble Rebel es proposa, com a llargmetratge documental, endinsar-s’hi, explorar-la, amb un zoom que apunta i enfoca les quatre últimes dècades: des del 1974 amb l’assassinat de Salvador Puig i Antich, passant per la mal anomenada “crisi” de 2008, fins a les lluites de l’aquí i de l’ara; analitzant-ne el context polític, econòmic i social. Tot, per entendre com i perquè neixen, creixen i s’organitzen els moviments socials. Tot, per mostrar el principi fonamental d’acció-reacció en ambdues direccions: moviments socials versus sistema i sistema versus moviments socials” (Text extret de la presentació oficial del trailer promocional).

Poble Rebel: projecte documental que explora els últims quaranta-cinc anys de lluites socials, dissidència política i repressió al nostre país. Estrena: maig de 2018.

Per a més informació, Sònia Calvó signa a La Directa aquest article on s’hi expliquen les interioritats de la gènesi i creació d’un projecte audiovisual que durant aquest mes de maig programa les primeres projeccions.

Campanya pel foment del consum en comerç just i banca ètica per part de les administracions públiques

Continua -i ja són dinou anys- la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica amb “La revolució de les butxaques” …però aquest cop, de les butxaques públiques!

Enguany, amb motiu de la celebració del Dia Mundial del Comerç Just -avui, 12 de maig- la campanya vol emplaçar les administracions públiques a sumar-se a la “revolució de les butxaques públiques”, és a dir, a que incorporin dins la compra pública criteris i clàusules socials per tal d’afavorir el creixement i la consolidació del comerç just i la banca ètica.

Nombroses administracions públiques han aprovat declaracions institucionals darrerament a favor de la contractació pública responsable, però la campanya demana que aquestes facin un pas més enllà.

La campanya Som Comerç Just i Banca Ètica està liderada per un consorci d’entitats format per SETEM Catalunya, Oxfam Intermon, Alternativa 3, Fiare-Banca Ètica, FETS-Finançament Ètic i Solidari i la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Tarragona.

En aquest mapa es poden consultar les activitats organitzades en el marc de la XIX edició de la campanya i aquí el manifest per fer-ne difusió i les adhesions.

Enguany, desarmo els meus impostos a favor del Centre Irídia pel seu compromís contra la violència institucional

Aquest migdia ha estat presentat en roda de premsa l’informe #Saidavi2017. Es tracta de la memòria anual del Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional que duu a terme el Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans.

Enguany, he decidit realitzar la meva habitual objeció fiscal a la despesa militar a favor del treball desinteressat d’aquest grup d’activistes que des dels àmbits jurídic i psicosocial combinen “la intervenció directa en situacions de vulneració de drets amb el desenvolupament de processos d’incidència política i social que tenen per objectiu promoure canvis en les polítiques públiques“.

Aquesta edició de l’informe, que és el segon que presenta l’associació, recull al llarg del 2017 un total de 246 actuacions legals, 102 actuacions psicosocials i 8 accions comunicatives i d’incidència. Destaca el relat de la violència policial viscuda al país durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre (el Centre Irídia porta 12 casos de víctimes d’aquell dia a les escoles). Però també analitza des d’una perspectiva de drets humans les polítiques públiques i pràctiques dels operadors del sistema penal. S’hi fan recomanacions a les institucions per promoure canvis per tal de combatre impunitats i es denuncia que en termes generals no existeixen normes específiques que contemplin mesures integrals per abordar la violència institucional.

Click sobre la imatge per descarregar en format PDF l’informe Saidavi 2017

Per què ens hauria de preocupar l’augment de veus que fan el caldo gros als polítics que afavoreixen la matriculació a l’escola concertada?

Bona feina, aquest reportatge de Carina Bellver al Crític, però em faig a sobre algunes consideracions. Permeteu-me que les aboqui aquí en tant que lector i subscriptor d’aquest digital molt afectat directament per aquesta problemàtica…

Vull destacar l’afirmació d’una de les veus del final del reportatge: “la lluita contra la segregació s’ha vist amenaçada per l’anunci d’avançar l’obertura de l’IES Angeleta Ferrer, un centre que es reivindica des de fa 20 anys a l’Eixample“. La frase és la sublimació d’un relat volgudament simplificador i maniqueu per tergiversar una realitat molt més complexa que mereix tot el rigor possible. En primer lloc, fer servir la paraula “avançar” per referir-se a l’obertura d’un institut (Angeleta Ferrer) que fa 20 anys reclama la comunitat educativa hauria de fer sonar les alarmes fins i tot del lector menys observador. Però parlar-ne en termes d’amenaça és directament un insult a totes les persones que durant dues dècades hem participat, en diferents moments, de la lluita per un equipament més que justificat i necessari en un districte on la manca d’oferta pública és alarmant.

Pretendre, com s’afirma a l’últim paràgraf, que “l’Angeleta Ferrer és una amenaça a la nostra aposta per lluitar contra la segregació social. No falten places al barri; els nostres càlculs és que fins i tot en sobraran en la nova preinscripció” és comprar directament de forma acrítica i irresponsable la narrativa dels interessos neoliberals que durant anys han infrafinançat l’escola pública i han afavorit el traspàs massiu de famílies a la concertada durant l’etapa de secundària. El propi Síndic de Greuges al seu informe parla de la necessitat de promoure l’augment d’oferta pública com a font de polítiques públiques contra la segregació escolar… però això no s’explica. Per què? De la mateixa manera que tampoc s’explica prou que la solució que el consorci ofereix pel curs vinent per encabir la demanda, si s’escau, és crear “bolets” (no crear noves línies i places, no. Forçar grups!) que aquests sí que representen una amenaça real a la qualitat i a qualsevol procés de desegregació. Però, ésclar, la seva esperança és que no calguin i que enguany encara més famílies optin per passar-se a la concertada!

Algun dia, des del periodisme d’investigació s’oferirà al costat del comunicat del Consorci d’Educació de Barcelona que argumenta la no obertura aquest curs de l’IES Angeleta Ferrer també el comunitat que alhora vam fer públic des de l’AFA de l’escola dels Encants que se sent enganyada i que va recollir 1400 signatures al barri en temps rècord a favor de l’Angeleta Ferrer ja! (la nota de premsa es pot descarregar aquí). També ens explicarà la connivència entre dos actors clau per entendre aquest episodi: Oriol Pérez de Tudela i Jordi Matas, que l’últim any han alimentat els prejudicis contra la comunitat educativa que representa aquesta AFA i que han aplanat el camí al patró d’actuació amb el qual Mercè Massa ens obsequia des del CEB en cada preinscripció: bolets i augments de ràtio. Pedaços i més pedaços per evitar entomar l’urgent necessitat d’augmentar l’oferta pública, la que és garantia de cohesió social.

La segregació escolar és un fenomen força complexe. Cal evitar l’estigmatització de centres d’alta complexitat, i tant! I cal fugir de les simplificacions. Però de totes. També de la que últimament tendeix a relacionar globalment innovació amb insolidaritat. I sobretot, cal no oblidar que la principal causa de la segregació escolar -com molt bé s’indica al reportatge- és que les polítiques públiques s’han dedicat més a compensar els efectes de la segregació que no pas a evitar els desequilibris. Bàsicament, mitjançant l’infrafinançament i a la promoció de la competició entre centres.

No puc deixar de denunciar les acusacions que enguany moltes famílies estem rebent per persistir en una vella lluita per la qual ara ens titllen molt injustament de segregacionistes. Acusacions que es fonamenten en una simplificació que parla de projectes insolidaris, tot amagant que al darrere també hi ha famílies que ens trenquem la cara fa anys per una educació pública de qualitat, democràtica, inclusiva i cohesionadora. Entrar en aquest joc és un tret al peu perquè representa comprar un relat frontista que no és més que una construcció ideològica al servei del retallador neoliberal per dividir la comunitat educativa i justificar l’aposta per la concertació i normalitzar-la.

Llegir aquí aquest article com a rèplica publicada a Crític.

Investidura… i dura… i dura… (breu nota en el quart intent)

La repetició d’eleccions té molts riscos, pocs beneficis i cap expectativa de generar un escenari de millora des d’un punt de vista republicà. Ara disposem d’una majoria parlamentària que cal fer servir per bloquejar l’statu quo que ha creat la coalició del 155. Toca explicar bé i deixar ben clar que des d’aquest parlament autonòmic castrat no recuperarem cap autogovern real però sí que amb 70 escons hi tenim una majoria suficient per resistir democràticament una posició clau en l’escac a un règim amb els seus fonaments cada cop més podrits. Res més que això però tampoc res menys que això. Sense menystenir la capacitat coercitiva de l’Estat espanyol i també sense caure en cofoismes d’una reedició del processisme màgic, fem tot allò que forci al màxim el deteriorament del regne i encertem en l’estratègia antirepressiva.

A la Ñ els posa dels nervis que Puigdemont vagi dictant des de l’exili els passos que cal fer al Parlament autonòmic. Seguim! Mentres no sigui possible investir-lo efectivament en territori català, convertim la cambra de la Ciutadella en un satèl•lit del Consell de la República per tensionar la institucionalitat del 155, on ni tan sols els seus arquitectes han estat capaços de guanyar amb les cartes marcades. Davant la insistència en el fals relat de la rebel•lió i de la violència, la millor resposta és continuar fent-nos forts en la narrativa del mandat republicà, democràtic i pacífic de l’1-O.

Crònica de la voladura del Parlament o quan diuen Matrix des de Tabàrnia

La coalicio del 155 centra la seva acció política en convertir la repressió en victòria per depressió del seus adversaris, que en aquest conflicte tracta d’enemics a abatre i no per debatre.

La irrupció del jutge Llarena al mig del debat d’investidura de Jordi Turull va suscitar dijous l’alegria i els somriures de hiena als despatxos de l’ala setanta-vuitista del Parlament, allà on l’ambient ranci es fon amb el tuf d’altres espècies rapinyaires dels edificis veïns. Cínica satisfacció de la bancada “no nacionalista” representant de les “garanties”, la “convivència” i el “seny” que avui sense vergonya ha donat l’esquena als familiars del presos polítics quan la majoria republicana els ha homenatjat en seu parlamentària. Diputats i diputades mai més honorables, per sempre hipòcrites senyories.

La voladura judicial pels aires del tercer intent d’investidura d’un President no satisfactori pels derrotats del 21-D ha estat anunciada com l’enèsim final de cicle sobiranista per part del trio Arrimadas – Iceta – Albiol, que comparteixen llit al meublé del Tribunal Constitucional cada cop que algú des de Catalunya parla de divorci amb Espanya.

Aquells qui més se’n foten de la mobilització massiva, pacífica i sostinguda de la dècada sobiranista a Catalunya a còpia de banalitzar-la i titllar-la d’irreal són les mateixes elits pagades per l’Ibex35, neoliberals i fatxendes que es presenten davant l’electorat com a ciutadans, socialistes i populars. Partits polítics que les urnes han situat a l’oposció però que no necessiten guanyar votacions a l’hemicicle perquè es faci llur voluntat i governen la comunitat “autònoma” amb el pes democràtic dels quatre diputats de l’últim grup de la cambra. Profetes de la fractura social que es queixen perquè aquells a qui volen engarjolar trenta anys no els saluden educadament pels passadissos però que abandonen els escons ple sí i ple també per major glòria del mandat representatiu. Progressistes i federalistes amb la boca plena de concòrdia però que amb el mateix desvergonyiment són tan capaços de donar l’esquena a les víctimes de la repressió com de fer-se selfies amb ultres d’avui néts dels feixistes que ahir assassinaven els seus avis republicans.

N’hi ha qui diu que cal fer el govern que ens deixin i recuperar la iniciativa en aquest parlament autonòmic perquè és l’única instància de representativitat de la voluntat popular que ens queda al catalans. Nego la major. Ja no ho és. Només queda el municipalisme i crear una nova institucionalitat al voltant de la República.