S’estrena “Idrissa, crònica d’una mort qualsevol”, una pel·lícula que no és un documental qualsevol

La nova producció de la cooperativa audiovisual Metromuster s’estrena el 12 de novembre dins de la secció oficial del Festival de Cinema Europeu de Sevilla i tres dies després als Cinemes Aribau de Barcelona, en un passi especial per als qui vàrem participar del micromecenatge destinat a permetre la repatriació del cos d’Idrissa Diallo, el jove mort la nit de Reis de 2012 al CIE e la Zona Franca.

Aquest projecte fruit de la perseverància de @xapo_ i de @Xavier_Artigas, els mateixos realitzadors de les colpidores “Ciutat Morta” i de “Tarajal“, ha volgut anar més enllà d’explicar en un documental la història d’Idrissa. Des del seu començament en 2013, amb la fonamental complicitat de Tanquem els CIE, el Centre Irídia i La Directa, la idea ha estat “crear una gran comunitat de persones implicades per fer possible que el seu missatge arribi arreu amb la força que es mereix” tot fent, segons explica l’equip de Metromuster, una “crida a l’acció a través d’una responsabilitat col·lectiva per denunciar i acabar amb la barbàrie del control migratori i el racisme institucional”.

Durant tot el procés de realització, s’han acompanyat campanyes de denúncia contra el racisme institucional i per sensibilitzar sobre la greu situació de vulneració de drets i d’explotació de les persones migrades en territori europeu. Expliquen Xapo i Artigas que el llargmetratge cerca “abordar les causes del fenomen migratori a partir de les relacions postcolonials que Europa encara manté amb molts països africans”. A partir de la investigació sobre la mort d’Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, diuen que han pretès “construir un retrat col·lectiu de la realitat migratòria, tot posant al centre del relat la responsabilitat que ens pertoca com a europeus”.

Per aprofundir en les motivacions dels realitzadors a l’hora d’entomar el projecte “Idrissa, crònica d’una mort qualsevol“, val molt la pena llegir aquest reportatge de David Bou a La Directa on els autors el descriuen com “una aposta cinematogràfica que permet passar del cinema de denúncia al que volem anomenar cinema de reparació, aquell que pren partit i es vol responsable.

No hay paz social sin justicia económica… ¿Lo sabe la política?

En el Día Mundial por la Erradicación de la Pobreza #17Oct

Canción de Rodolfo Giménez (Argentino Luna)

Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… con angustias en el alma por lo que le han hecho al pueblo. Cómo puede andar un hombre que no ve al otro contento, que ve niños en la calle, sin escuelas, cartoneros, gorrioncitos desnutridos, ojos tristes analfabetos, que ve madres mendigando sin honor y sin respeto. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… si una manga de langostas se ha robado hasta los sueños gobernando desgobiernan, porque la justicia es de ellos y con nombres y apellidos sinvergüenzas andan sueltos, esta manga de ladrones que se roba mis impuestos mercenarios de la vida, jubilados con privilegios. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… Porque siento que la bronca me va ganando terreno y es allí donde me digo, si es que me gana qué haremos ya somos muchos con bronca y se nos acaba el tiempo. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… Por los niños sin cobijo, por los brazos del obrero, por los llantos de las madres, por la paz de los abuelos. Habrá que ganar la vida, hacer la vida de nuevo. Habrá que ganar la vida, hacer la vida de nuevo. ¡Un puñado de mal nacidos no puede ganarle a un pueblo!

Un protocol per vigilar el vigilant

El Sistema de Registre i Comunicació de Violència Institucional (SIRECOVI) es posa en funcionament quan es rep un avís en relació a un presumpte cas de maltractaments o tortures per part d’algun agent de l’autoritat, sigui en espais de privació de llibertat o sigui a la via pública. Es tracta d’un sistema creat i gestionat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, centre de recerca de la Universitat de Barcelona.

En rebre una comunicació, l’equip de l’Observatori segueix una sèrie de passos, entre ells aconseguir el consentiment de la persona afectada per actuar, i després registra el cas. Seguidament, es comunica davant les institucions públiques així com a organitzacions socials, nacionals i internacionals de protecció de drets humans, tot alertant-les de la situació perquè iniciïn els procediments oportuns de protecció de la víctima de tortures o maltractaments.

La denúncia que rep l’Observatori pot provenir de la pròpia víctima, els seus familiars, un amic o amiga, el seu advocat o advocada, algun testimoni o alguna organització de drets humans. La selecció d’organitzacions per la vigilància i la protecció depèn de les particularitats del cas i de la voluntat de la víctima. En casos de greu risc per a la víctima, la llei autoritza a comunicar al Síndic de Greuges (o defensor del Poble) i a les autoritats judicials, de manera immediata.

L’objectiu és una ràpida resposta per part de les institucions públiques i les organitzacions socials a través de la qual es dirigeixin a les institucions responsables de la suposada vulneració sol·licitant informació o accions concretes per a la protecció de la víctima. Tota resposta que el SIRECOVI rep, és també comunicada a la víctima de l’agressió així com als seus familiars. Aquestes comunicacions són confidencials i només es dirigeixen a les persones que la víctima hagi consentit expressament.

Amb la voluntat de poder tenir una idea de la dimensió del fenomen i crear consciència pública sobre la violència institucional, el sistema genera un Mapa de Casos mitjançant una publicació anònima, sense incloure cap dada personal, i sempre que la víctima estigui d’acord. A més a més, periòdicament, presenta públicament informes i estadístiques per permetre una anàlisi de les possibles vulneracions de drets humans a Catalunya.

“Fabricar armas y puestos de trabajo”, una reflexión de Pepe Beunza

Me llega este texto oportuno, urgente y necesario del histórico activista antimilitarista Pepe Beunza en relación a la polémica suscitada por la venta de armas por parte del Estado español al régimen saudita.

Vale la pena detenerse en su reflexión justo ahora, cuando ciertos discursos de sindicalismos de concertación e izquierdas acomplejadas blanquean los argumentos que usa el mainstream neoliberal para alertar de los supuestos riesgos de destrucción de empleo asociados a la denuncia y a cualquier acción política en contra de la industria y del comercio armamentístico. Una falacia que desde los lobbies del capitalismo bélico pretenden que sea interclasista y que busca enfrentar en un conflicto economicista, alejado de escenarios éticos, a las OPCIONES del movimiento para la cultura de paz contra las ACCIONES de la industria que negocia con la guerra…

Escribe Beunza en su carta abierta:

“Nada mas lejos de mi intención que banalizar el sufrimiento de los parados. Estuve en el paro en la crisis del 82, no había trabajo de nada, tenía una hija pequeña y no había ayudas sociales. Se lo mal que se pasa y no lo olvido.

Si hablamos de puestos de trabajo hay que explicar muy bien a que nos referimos. Hay puestos de trabajo que crean riqueza y otros que la destruyen. Por ejemplo, los accidentes de tráfico crean puestos de trabajo y consiguen avances en cirugía y traumatología, pero a nadie se le ocurriría defender los accidentes de tráfico por estos motivos. Lo mismo pasa con la guerra y la venta de armas. Crea aparentemente puestos de trabajo, pero destruye la vida.

Sin embargo, vale la pena estudiar el tema desde el punto de vista económico pues hay trampa y la realidad es que son industrias que se mantienen a base de subvenciones estatales y que además destruyen puestos de trabajo.

En un magnifico escrito de Xabier Bohigas de 2011 nos explica que ya el premio nobel de economía Leontief en 1961 demostró que la reducción del gasto militar provocaría evidentemente una reducción de puestos de trabajo en este sector pero que crearía el doble en otros sectores.

También nos explica Bohigas en un trabajo de 2007 de Robert Pollin y Heidi Garret del Departamento de Economía de la Universidad de Massachussets que si en USA se invirtieran 1.000 millones de dólares en diferentes sectores, militar, educación, sanidad, transporte público o infraestructuras, el resultado es abrumador. En todos los sectores se generan mas puestos de trabajo que en el sector militar. En sanidad o rehabilitación de viviendas se generarían un 50% mas de puestos de trabajo, pero en educación o en transporte público se generarían mas del doble de puestos de trabajo que en el sector militar. Son transformaciones que no se pueden hacer de un día para otro pero que es necesario empezar cuanto antes.

Estos son los temas que deberían estudiar los sindicatos cuando se plantea acabar con la criminal fabricación y venta de armas y no utilizar los puestos de trabajo como coartada para el gran negocio de unos pocos.

No queremos seguir cavando nuestra propia tumba a la espera de que alguno de los dementes que nos gobiernan y pueden apretar el botón nuclear se les ocurra enviarnos al otro mundo con un magnifico holocausto nuclear. Es un tema no solo de economía o de ética sino sobre todo de supervivencia como especie humana.”

[Pepe Beunza, Caldes de Montbuí, septiembre de 2018]

“Los hilos del tablero”, una denuncia documental a la industria de la guerra

La última producción del Colectivo Miradas, realizada en coproducción con Telesur, recrea los horrores comunes de distintos conflictos, de la mano de testimonios de personas refugiadas y sobrevivientes de conflictos como Siria, Irak, Palestina, Kurdistán, Somalia y Colombia, así como sobrevivientes de los bombardeos de Gernika e Hiroshima y familiares de personas represaliadas por el franquismo. Cuatro generaciones, cinco continentes, ocho idiomas, la misma violencia.

Después de más de una década documentando luchas sociales en América Latina en contextos de violencia armada, el director alicantino José Gayà decidió emprender una investigación sobre sus causas. La película está dedicada a Berta Cáceres, amiga cercana del director, que documentó su liderazgo al frente de las luchas del pueblo indígena lenca y el pueblo hondureño en varias películas. Berta fue asesinada durante la producción de este documental por liderar la defensa de sus territorios.

(Click sobre la imagen para ver el teaser oficial en Vimeo)

Aquí más información de los productores del documental, proyecciones y reseñas aparecidas en prensa…

#Diada2018

“Les olles comunes són símbols de resistència des de l’experiència dels pobles llatinoamericans dels anys 70 i 80 davant les situacions d’espoli, pobresa i abús dels poderosos. Avui, els ciutadans i ciutadanes conscients que cal construir la República social sense exclusió de ningú, prioritzant els drets i les llibertats, en contra de la repressió i a favor d’una democràcia participativa, reivindiquem l’esperit de l’1 d’octubre per mantenir-nos tossuts cap a la república que desitgem!”

Fragment de la presentació de l’acte polític “Fem l’olla comuna de drets i llibertats per a les persones”, coorganitzat pel Procés Constituent, les Marxes per la Dignitat i Som Alternativa.

Vots o llaços, el cas és no permetre comptar-nos

No, no és el mateix posar llaços grocs que arrencar-los. Ni de bon tros. N’hi ha qui defensa que ambdues coses són equiparables, però allò realment comparable a posar símbols a favor de l’alliberament dels presos polítics, en un sentit ideològic contrari, fóra posar llaços taronges, blaus o vermells a favor d’una condemna severa als “polítics presos”, per exemple… No es tracta aquí de discutir sobre la legalitat i legitimitat igual o diferent de fer una o l’altra cosa en ús de l’espai públic com a vehicle per expressar opinions polítiques i per visualitzar diferents posicionaments del debat social. No. La cosa va de distingir allò que denota i connota aquella acció política orquestrada, que també es deixa veure a l’àgora simbòlica que és l’espai públic, però que ho fa amb l’única motivació de sabotejar la lliure expressió de qui anteriorment ha visualitzat el seu posicionament a places i carrers.

L’aparició de “brigades de neteja” per retirar els llaços grocs que durant aquests mesos han proliferat massivament arreu del país en solidaritat amb els presos polítics denota una clara vocació política d’acció destructiva. Un capítol nou del guió d’aquells que tan insisteixen en la fractura, fractura, fractura social per alimentar una autoprofecia que resulta ser el seu únic hàbitat polític possible. El lío.

Més enllà, l’acció d’aquests activistes grogòfobs connota una flagrant debilitat d’arguments que no pot deixar d’amagar una por inconfesable, la seva única obsessió: que la força d’allò que simbolitza el groc no sigui mai mesurable. O dit d’una altra manera: embolcallar-se en una presumpta i abstracta majoria silenciosa perquè el clam popular articulat al voltant de la independència i de la república no pugui mai evidenciar la realitat de la posició minoritaria del “setanta-vuitisme”. Per això no abracen cap altre color per penjar els seus propis llaços, no sigui que es puguin comptar també com els vots. Per això no volen que es comptin sufragis en urnes rebels, ni de cartró ni de plàstic. Ni tan sols reconeixen la seva fragilitat quan la derrota és a les seves urnes de metacrilat, autonòmiques i imposades a la força… i continuen negant-nos el dret a decidir comptant-nos.