Memòria d’acció, lluita i diversió a l’Ateneu Popular 9 Barris

Ara fa 44 anys, el mes de gener de 1977, una manifestació de veïns i veïnes de Nou Barris contra la instal·lació d’una planta asfàltica entre Roquetes i Trinitat Nova va sembrar la llavor de la que germinaria l’Ateneu Popular 9 Barris, un dels exemples més vius de lluita col·lectiva i d’autoorganització veïnal viscuts a la ciutat.

Aquella planta asfàltica, situada en terrenys forestals, transgredia la normativa de proximitat a habitatges. Només va arribar a funcionar una vegada perquè el veïnat va passar a l’acció davant la nul·la voluntat de l’Ajuntament per respondre a les seves demandes. En assemblea es va decidir ocupar i desmantellar la planta. Dit i fet, unes dues-centes persones van inutilitzar xemeneies i dipòsits, deixant les instal·lacions inservibles i les naus sense ús. El següent pas immediat va ser la reclamació de l’espai per a usos socials i culturals. Naixia la idea d’un ateneu popular, que és tant com dir que allí naixia l’Ateneu.

I ara fa 4 anys, en un excel·lent exercici col·lectiu de memòria veïnal, la comissió d’història del propi ateneu, amb la coordinació de l’historiador i activista Enrique Tudela, va editar un preciós llibre per testimoniar el seu llegat pel 40è aniversari de l’Ateneu Popular 9 Barris.

Click sobre la coberta per descarregar el PDF del llibre

Tot seguit, i com a tast per invitar a endinsar-se en la història ben viva encara d’un projecte d’autogestió exemplar, reprodueixo aquí la introducció a la publicació “40 anys fent l’Ateneu Popular 9 Barris. Un altre relat de la cultura a Barcelona (1977-2017)“:

《La creació de l’Ateneu Popular 9 Barris va ser fruit d’un context històric molt concret i definit, el de les lluites veïnals que van acompanyar el final de la dictadura a Barcelona. Des que va ser creada, el 1970, a la Trinitat Nova, l’Associació de Veïns de Nou Barris -que inicialment coordinava els representants de nou barris obrers de l’extrem nord de Barcelona-, va anar situant a poc a poc aquest lloc al mapa i a l’agenda dels governants municipals amb constants accions veïnals. Els “Nou Barris” eren un ampli territori que fins a aquell moment es trobava exclòs i abandonat de la dinàmica social i cultural de la ciutat. Per a molts barcelonins i barcelonines, aquells barris senzillament no existien.

La població que a partir de la dècada de 1950 es va començar a instal·lar massivament a les noves construccions edificades sobre els camps de conreu propers als antics municipis de Sant Joan d’Horta i Sant Andreu de Palomar procedia fonamentalment de llocs diversos de l’Estat espanyol. La funció d’aquesta nova extensió de Barcelona cap al nord va ser allotjar barris dormitori combinant l’autoconstrucció amb promocions d’habitatge públic i privat. Entre 1950 i 1963, Nou Barris va créixer de 100.000 a 220.000 habitants. Es tractava majoritàriament de famílies obreres immigrades que havien trobat en els terrenys propers als vessants de l’extrem nord de Collserola un lloc econòmic per residir a la ciutat. El caos urbanístic i el desenvolupisme especulatiu, amb el suport de l’administració franquista, van definir uns barris marcats per la falta d’accessibilitat i l’absència d’equipaments.

No obstant això, al final de la dècada dels seixanta aquells barris de treballadors i treballadores van anar superant els dèficits estructurals que patien. La combinació de militants de diverses organitzacions d’extrema esquerra i anarquistes amb activistes veïnals donava empenta a un moviment de lluita que va desplegar diverses estratègies davant els últims ajuntaments de la dictadura. Si la manca de transport públic va ser resolta amb el segrest d’autobusos i la d’escoles o semàfors amb mobilitzacions als carrers, les lluites per la salut i contra la contaminació industrial o la reivindicació de zones verdes també van anar guanyant força.

Paral·lelament van anar agafant volada les inquietuds culturals, motiu del primer associacionisme que es va produir al territori. Al voltant de les vocalies de cultura de les associacions de veïns i de locals com el Centre Social Roquetes, l’Escola Freire o la Peña Enrique Morente, més o menys vinculats amb la parròquia de Sant Sebastià de Verdum, o al voltant del Centre de Vida Comunitària La Ponderosa de la Trinitat Nova, es van trobar diferents generacions de veïns per promoure festes majors, biblioteques populars, cinefòrums, exposicions, excursions, classes de suport escolar, teatre i música. Fruit d’això van néixer iniciatives com les Olimpíades Populars organitzades el 1973 o el paper cada vegada més rellevant de les vocalies de cultura a cada barri, com va ser el cas de la Prosperitat.

L’associacionisme veïnal a Nou Barris va ser, per tot això i per moltes coses més, un protagonista clau del moviment urbà de la Barcelona dels setanta, i l’Ateneu Popular una de les seves fites principals》.

El web de l’Ateneu ofereix un altre magnífic recurs per passejar-se per la història de l’equipament i alhora per la memòria dels Nou Barris de Barcelona: aquesta cronologia en forma de galeria que repassa gràficament els moments més rellevants de les quatre dècades d’acció lluita i diversió de l’Ateneu Popular 9 Barris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s