La meva declaració unilateral de dependència amb la Terra

Comencen els anys vint del segle vint-i-u. Una dècada que un altre cop arrenca amb el mateix advertiment que l’anterior: tenim per davant deu anys decisius per salvar el planeta, per revertir les ferides que els humans hem obert a la Terra i que l’amenacen de mort. Però no, si algun ensenyament ens ha deixat la dècada que ara acaba és que la crisi ecològica global i l’emergència climàtica no van de salvar el món, perquè aquesta Terra ja ha superat d’altres cataclismes, canvis climàtics o extincions massives d’espècies sobre la seva escorça. La diferència és que aquesta serà la primera provocada per l’acció d’una sola espècie, l’homo sapiens sapiens.

La cosa va, aleshores, de salvar-nos (o no) nosaltres mateixos, els humans. Passi el que passi, fem el que fem, en aquesta dècada o en els següents segles, el planeta ens sobreviurà. La vida, la natura i el temps sabran com tancar totes les ferides infringides durant l’antropocè fins convertir-les en cicatrius que acabaran enterrades en un altre estrat geològic sota la faç de la Terra, com ha passat sempre en aquest racó del Sistema Solar des d’aquella Pangea original i durant milers de milions d’anys.

La intel·ligència que ens distingeix als humans d’anteriors homínids hauria de ser un recurs suficient de la nostra espècie per entendre nítidament i sense distraccions que una nova extinció és un escenari previsible. La nostra vida al planeta ocupa una finíssima línia de temps en la vastitud de la seva història geològica. Aquesta última i petita part de l’holocè on habitem ha estat l’edèn que ha propiciat les condicions necessàries per la nostra existència. La base d’aquest paradís, entre d’altres coses, ha estat el període d’estabilitat i pau climàtica que ens va fer viables i alhora poderosos. L’abús d’aquest poder i d’aquesta hegemonia ens ha portat a perdre la noció del temps i de l’espai que realment ocupem en la història de tot plegat, i ens ha cegat fins al punt d’imposar sobre la Terra un imperi humà per damunt de qualsevol altra forma de vida. Ceguesa i vanitat que ens ha fet creure que la resta d’animals i plantes que viuen al nostre jardí terrenal són subsidiàries i auxiliars nostres.

La mateixa intel·ligència també hauria de ser suficient per fer-nos prendre consciència del moment. És alarmant l’acceleració que ha pres la cursa que hem engegat nosaltres solets per acabar amb aquelles condicions d’estabilitat i pau climàtica que l’evolució ens va regalar. Ho sabem, però sembla que no és suficient encara per decidir-nos a afluixar el ritme d’allò que hem entès com “creixement”, però que no és més que envaniment. Vanitat infinita. Error fatal que escalfa el planeta, esgota recursos i subjuga la natura sota un totalitarisme humà llançat envers l’extinció pel tobogan de la civilització capitalista que no accepta la delicadesa de les seves condicions de vida.

Un llum vermell i una ensordidora sirena sobre els nostres tossuts caps ens desperta en el matí de la nova dècada. L’expansió d’una pandèmia d’origen zoonòtic com la Covid-19 és un avís inequívoc per posar-nos a lloc. La galopant pèrdua de biodiversitat provocada pel nostre way of life significa una alteració d’ecosistemes on nosaltres no som cap vèrtex, sinó una peça més que hi viu en un equilibri que és fràgil i que se sustenta en recursos finits. No entendre la relació estreta entre aquesta crisi sanitària i la emergència climàtica fóra afegir la sordesa a la ceguesa que ens envia directes al pedregal. I el problema no serà per al pedregal, no sé si m’enteneu…

En tot cas, no és objecte d’aquest petit text escatir si som o no a temps de revertir la situació. Serà decisió nostra, i només nostra, si fem de l’homo superbus superbus la següent baula de l’evolució. Francament, cap especial orgull d’espècie m’empeny en la necessitat d’albirar l’esdevenidor llunyà de la humanitat vist el lamentable ús col·lectiu que fem hores d’ara de la intel·ligència del nostre cervell privilegiat i de l’habilitat de caminar dempeus sobre les nostres extremitats posteriors de mamífer orgullós.

Prefereixo, humilment, centrar-me en el present més absolut, en la infinitèssima i insignificant porció de temps que tinc per viure dins d’una evolució natural de milers de milions d’anys. Vista així, en la seva mesura real, una vida humana només pot ser viscuda en comunió amb totes les formes de vida animal i vegetal que l’envolten. Vista així, no hi ha espai per l’envaniment d’una existència que es pensi superior i infinita. Vista així, desaliniar-se de l’ordre natural terrestre no és cap opció. I potser, només entesa així, la següent extinció que vegi el món no sigui suïcida.

Heus aquí la meva declaració unilateral de dependència amb totes les criatures vives del planeta. Visca la Terra!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s