Foucault: Notes sobre l’estat de pesta

Imatges i paraules que encaixen perfectament en un paisatge distòpic ben real. Tan actual com anunciat. Dos breus fragments de “Surveiller et punir. Naissance de la prison” (Vigilar i castigar. Naixement de la presó) de Michel Foucault, 1975

Edició i muntatge del vídeo: Bruxelles Dévie / Veu: Sarah Joseph / Traducció del text: Miguel Ortiz

Foucault. Dibuix de Diego Temes

Aquest espai clos, segmentat, vigilat en tots els seus punts, on els individus són inserits en un lloc fix, on els menors moviments són controlats, on tots els esdeveniments són gravats, on un treball ininterromput d’escriptura connecta el centre i la perifèria, on s’exerceix un poder absolut, segons un disseny jeràrquic continu, on cada individu és constantment observat, examinat i classificat entre els vius, els malalts i els morts –tot això constitueix un model compacte del dispositiu disciplinari.

A la pesta respon l’ordre; aquest ha per funció desfer les confusions: la de la malaltia que es transmet quan els cossos es barregen; la del mal que es multiplica quan la por i la mort esborren les prohibicions. Hom prescriu a cadascú el seu lloc, a cadascú el seu cos, a cadascú la seva malaltia i la seva mort, a cadascú el seu bé, per obra d’un poder omnipresent i omniscient que es subdivideix ell mateix de manera regular i ininterrompuda fins a la determinació final de l’individu, d’allò que el caracteritza, d’allò que li pertany, d’allò que li escau. Contra la pesta, que és barreja, la disciplina fa valer el seu poder, que és d’anàlisi.

Hi ha hagut al voltant de la pesta tota una ficció literària de la festa: les lleis suspeses, les prohibicions aixecades, el frenesí del temps que passa, els cossos que es barregen sense respecte, els individus que es treuen les màscares, que abandonen la seva identitat oficial i la façana sota la qual se’ls coneixia, deixant aparèixer una veritat diferent. Però hi ha hagut també un somni polític de la pesta, que n’era exactament el contrari: no pas la festa col·lectiva, sinó les divisions estrictes; no pas les lleis transgredides, sinó la penetració dels reglaments fins als més fins detalls de l’existència i mitjançant una jerarquia completa que assegura el funcionament capil·lar del poder; no pas les màscares que es posen i que es treuen, sinó l’atribució a cadascú del seu “vertader” nom, del seu “vertader” lloc, del seu “autèntic” cos i de la seva “autèntica” malaltia.

La pesta com a forma al mateix temps real i imaginària del desordre té com a correlatiu mèdic i polític, la disciplina. Darrere dels dispositius disciplinaris, es llegeix l’obsessió dels “contagis”, de la pesta, de les revoltes, dels crims, de la vagabunderia, de les desercions, de la gent que apareix i desapareix, que viu i mor en el desordre.

“Notes sur l’état de peste” (19/11/20)

La ciutat empestada, completament impregnada de jerarquia, de vigilància, de mirades, d’escriptura, la ciutat immobilitzada pel funcionament d’un poder extensiu que s’imposa nítidament a tots els cossos individuals –és la utopia de la ciutat perfectament governada. La pesta (com a mínim aquella que es queda en una previsió), és la prova en el transcurs de la qual es pot definir idealment l’exercici del poder disciplinari. Per fer funcionar segons la pura teoria els drets i les lleis, els juristes es posaven imaginàriament en l’estat natural; per veure funcionar les disciplines perfectes, els governants somiaven amb l’estat de pesta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s