Un desig per al 2019: recuperar l’anormalitat per combatre-la.

Com sempre, la proximitat de cap d’any convida a expressar desitjos envers l’any nou. Sovint, aquests desitjos no apel·len a noves fites originals o inèdites, personals o col·lectives, sinó que es conformen amb revertir situacions o greuges arrossegats durant el període de tres-cents seixanta-cinc dies que acaba. En aquesta línia, el principal desig que projecto per al 2019 és revertir i desterrar de la nostra quotidianitat quelcom que ha estat conreat extensivament durant aquests passats dotze mesos: la normalització de la barbàrie que, de tantes maneres i amb tants instruments diferents, ens lleva a diari drets, sobiranies i la vida mateixa.

Així docs, el propòsit és poder recuperar un marc mental que ens hem deixat furtar a poc a poc des dels primers segons de l’era de la postveritat, i de forma força més accelerada durant aquest infame 2018. Vull reconquerir una mirada des de la qual no és normalitzable la regressió en matèria de llibertats i condicions de vida que patim. Som envoltats d’una anormalitat que no és acceptable, ni excusable. Molt menys encara, defugible. La nostra posició és tan dèbil que qualsevol camí d’esperança o resiliència passa, primer de tot, per tornar a reconèixer-la com a tal. Negar-nos a normalitzar-la per tenir un punt de suport des d’on denunciar-la i combatre-la.

La llista és ben llarga…

Durant l’any 2018 hem continuat normalitzant que la Mediterrània sigui una tomba en lloc d’un pont de mar blava…

Que el racisme institucional afegeixi el vector del color de la pell a la guerra de classes…

Que la Unió Europea de la lliure circulació de mercaderies aixequi mil quilòmetres de tanques (sis murs de Berlin!) per prohibir el pas de persones…

Que la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues siguin disciplines olímpiques a les escoles de negoci i als tractats de comerç internacional…

Que el creixement econòmic infinit sigui dogma de fe tot i l’evidència científica de l’esgotament de recursos del planeta…

Que el canvi climàtic sigui el convidat de pedra a les cimeres del capitalisme global…

Que les guerres del Sud siguin el millor negoci d’exportació pel Nord…

Que la desfermada violència de gènere en l’àmbit social degeneri en més violència judicial i institucional…

Que els feminicidis siguin càpsules d’actualitat efímera i la sororitat la “paraula de l’any” mentre la seva pràctica és un silenci mediàtic…

Que les esquerres dimiteixin de defensar programes polítics de radicalitat transformadora en les democràcies liberals representatives mentre el feixisme guanya escons als parlaments a còpia de recol·lectar descontentament desclassat…

Que es judicialitzi la política i es polititzin els tribunals…

Que hi hagi presos polítics sense condemna i lladres reconeguts, despolititzats en llibertat…

Que augmenti la gent sense casa i les cases sense gent…

Que la gentrificació barricida buidi de veinatges les ciutats i alhora ompli les butxaques d’una indústria turística amb ínfules d’economia col·laborativa…

Que es criminalitzi el venedor ambulant pobre i negre que ocupa un metre quadrat d’espai públic, i en canvi es beneeixi el mercader ric i blanc que compra carrers sencers…

Que la propietat privada sigui el vèrtex d’un Estat de dretes, no de Dret, que el protegeix per sobre dels drets a l’habitatge, al treball o a la vida de segons qui i de segons quina renda…

Que els modistes neoliberals que retallen l’educació i la sanitat públiques, a mida dels interessos privats i dels lobbies concertadors, parlin en passat de la crisi amb les tisores encara a la mà…

Que sigui violència cremar un contenidor i no ho sigui ofegar joves amb contractes escombraria…

Que el tall d’una carretera per una protesta sigui incòmode, però la paralització de tot un país per la indiferència esdevingui confortable…

Que… que… que…

Normalitzar la barbàrie d’aquest desordre econòmic, polític, social i ecològic fóra una rendició de tal magnitud com ho seria acceptar que tots els nostres futurs desitjos d’any nou es trobessin en un de sol: un orwellià i infinit Feliç 1984!

(Article publicat en castellà a Nueva Revolución el dia 27 de desembre)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s