Vots o llaços, el cas és no permetre comptar-nos

No, no és el mateix posar llaços grocs que arrencar-los. Ni de bon tros. N’hi ha qui defensa que ambdues coses són equiparables, però allò realment comparable a posar símbols a favor de l’alliberament dels presos polítics, en un sentit ideològic contrari, fóra posar llaços taronges, blaus o vermells a favor d’una condemna severa als “polítics presos”, per exemple… No es tracta aquí de discutir sobre la legalitat i legitimitat igual o diferent de fer una o l’altra cosa en ús de l’espai públic com a vehicle per expressar opinions polítiques i per visualitzar diferents posicionaments del debat social. No. La cosa va de distingir allò que denota i connota aquella acció política orquestrada, que també es deixa veure a l’àgora simbòlica que és l’espai públic, però que ho fa amb l’única motivació de sabotejar la lliure expressió de qui anteriorment ha visualitzat el seu posicionament a places i carrers.

L’aparició de “brigades de neteja” per retirar els llaços grocs que durant aquests mesos han proliferat massivament arreu del país en solidaritat amb els presos polítics denota una clara vocació política d’acció destructiva. Un capítol nou del guió d’aquells que tan insisteixen en la fractura, fractura, fractura social per alimentar una autoprofecia que resulta ser el seu únic hàbitat polític possible. El lío.

Més enllà, l’acció d’aquests activistes grogòfobs connota una flagrant debilitat d’arguments que no pot deixar d’amagar una por inconfesable, la seva única obsessió: que la força d’allò que simbolitza el groc no sigui mai mesurable. O dit d’una altra manera: embolcallar-se en una presumpta i abstracta majoria silenciosa perquè el clam popular articulat al voltant de la independència i de la república no pugui mai evidenciar la realitat de la posició minoritaria del “setanta-vuitisme”. Per això no abracen cap altre color per penjar els seus propis llaços, no sigui que es puguin comptar també com els vots. Per això no volen que es comptin sufragis en urnes rebels, ni de cartró ni de plàstic. Ni tan sols reconeixen la seva fragilitat quan la derrota és a les seves urnes de metacrilat, autonòmiques i imposades a la força… i continuen negant-nos el dret a decidir comptant-nos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s