Elogi (provisional) de la Cup

El mateix Joan Tardà que proposa urbi et orbi al republicanisme la conveniència de “convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant” i de “reconstruir ponts d’entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta”, és el mateix Joan Tardà que té fixat al seu perfil de twitter una piulada on eleva a categoria de veritat un “bé superior a preservar: la titànica victòria independentista del 21-D”. Curiosa manera de preservar-la, aquesta d’obrir-se cap a aquells que es van posar de perfil l’1-O o pitjor encara, cap a qui representa un terç de la coalició del 155. Més que res, per un petit detall: la campanya electoral de totes tres candidatures independentistes va pivotar sobre l’eix de la restitució del Govern legítim i de la implementació del mandat republicà del primer d’octubre. Aquesta i no cap altra va ser la voluntat majoritària expressada titànicament a les urnes.

Aquests dies de bloqueig de la investidura, i més ara amb la negativa de la Cup a donar suport a la presidència de Jordi Sànchez en els termes presentats per JxCat i ERC, es parla molt del suicidi que representaria un escenari de no acord i de repetició d’eleccions. Hom descriu tal possibilitat com una autoimmolació, en el sentit que podria propiciar la pèrdua de la majoria parlamentària i el malbaratament d’aquella “titànica victòria independentista del 21-D”. És evident que si els partits polítics partidaris de la República no saben què fer amb el vot de més de dos milions de republicans i no són capaços de posar en moviment la majoria que els ha atorgat les urnes serà, ras i curt, la fi. Serà faltar al mandat popular, que és el principi de tot.

Ara bé, de la mateixa manera, si us plau, fem-nos també altres preguntes. Per exemple: no fóra igualment faltar al mandat democràtic desaprofitar la força d’haver derrotat l’unionisme en el seu terreny de joc del 21-D i acatar sense més el cop del 155? No és també el final si la “titànica victòria” ho és per resignar-nos a acceptar el marc mental del setanta-vuitisme que pretén esborrar de l’imaginari col•lectiu l’1-O i el llarg, tossut, pacífic i democràtic camí que ens va dur fins a ell? De veritat, el triomf electoral del 21-D cal llegir-lo des de l’autoengany de creure que recollir ara molles d’autonomisme representa autogovern? Acceptar tot això per evitar unes noves eleccions no és llençar per la borda el mateix patrimoni polític que es malbarataria anant a noves eleccions? Tot plegat, no representa igualment un suicidi per la causa de la República?

És d’agrair la determinació de la Cup que, si més no, posa al centre del debat totes aquestes qüestions. Cal elogiar el seu propòsit d’abstenció en qualsevol investidura d’un govern autonòmic que immediatament serviria per validar el relat de que “el plan Moncloa triunfa” malgrat la derrota electoral de la coalició del 155. Una lloança per als cupaires, però, provisional i sota vigilància contínua, com mereix qualsevol postura política en l’àmbit del parlamentarisme, on el postureig està tan a l’ordre del dia com la confusió entre tàctica i estratègia o entre partit i país.

Irrupcions d’aquest estil per part dels anticapitalistes esdevenen ja un clàssic en la història del procés. En moments crítics, apareixen per agitar-lo i fer-lo avançar. Confiem que aquest cop sigui igual. Com quan la consulta del 9-N va estar a punt de saltar pels aires i David Fernàndez i companyia van forçar tothom a tornar a seure a la taula. O com quan van superar el #pressingCUP de “Mas o març” i van fer que el President de la transició nacional fos Puigdemont. O com quan van tombar els primers pressupostos de Junqueras, fet que va provocar una moció de confiança que es va superar amb la tornada del referèndum al centre del full de ruta.

Vull entendre que en la cruïlla on som ara, el missatge que el partit de l’esquerra independentista vol transmetre és el de legitimar el mandat popular republicà que les eleccions ilegítimes de desembre pretenien tombar. Un mandat que emana del referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern de la Generalitat escollit democràticament pel poble. Una consulta que malgrat les seves circumstàncies i context representa una fita carregada de dignitat que vehicula l’expressió de la voluntat popular d’una forma infinitament més democràtica que tot el que es deriva de la imposició de l’estat d’excepció encobert pel 155.

Efectivament, tot allò que sigui deixar de ser el que som serà suicida. Som República!

Una resposta a “Elogi (provisional) de la Cup

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s