La violència com a únic missatge per estendre el govern de la por

Diumenge 1 d’octubre, el govern del Regne d’Espanya va escollir la brutalitat i la violència contra la dissidència expressada pacíficament al carrer com a únic i unívoc missatge a la població. Dos dies després, en el marc d’una vaga general política i social que va aturar el país, el cap de l’Estat borbònic va refermar aquest missatge de forma inequívoca. Amb una bona bufetada, Felipe VI ha tancat la boca a tots aquells que durant tant de temps han menystingut la revolta catalana tot reduint-la a un simple front nord-oriental contra el govern Rajoy del PP. El conflicte és entre el poble català que vol entendre’s com un sol poble i l’edifici constitucional del ’78 que fuig del col·lapse cap endavant.

Els nou-cents ferits que deixa el referèndum és l’autèntic resultat numèric de l’1-O. Ni el 49% de pariticipació mesura la voluntat decidida dels catalans a decidir votant, tot i els obstacles, ni el 90% del sí mesura l’arrelament real de la idea d’independència com a camí majoritari envers el futur. El resultat més tangible del referèndum està en la resposta que ha suscitat. Es troba en la resposta del poble i en la resposta de l’Estat.

Calia estintolar el mandat democràtic de ruptura per superar l’ambigüetat del resultat del plebiscit fallit del 27-S. El règim borbònic va deixar clar diumenge que el seu únic missatge és la violència. Brutalitat i desproporció ben mesurada per generar por com a mitjà per neutralitzar un moviment de ruptura que implícitament està reconeixent com a hegemònic i majoritari. Si no fos així, no esmerçaria tants i tant costosos recursos jurídics i coercitius. La resposta popular, de nou massiva i pacífica, legitima el govern Puigdemont que ha demostrat tenir capacitat per retratar la pèrdua de control polític i social de l’Estat sobre el territori. S’ha evidenciat la derrota d’un règim que ja només pot recórrer a l’ús de la força per imposar la idea de que la democràcia emana de la Llei a una ciutadania que ha entès que la cosa és precisament a l’inrevés: la Llei és la que emana de la democràcia.

Concentració davant l’escola pública Ramon Llull a Barcelona el dia 3 d’octubre en motiu de la vaga general

Després d’anys i panys -mai millor dit- de tancar totes les portes a qualsevol via política de solució, el sistema de partits que sosté l’edifici constitucional espanyol duu una inèrcia que l’incapacita per emetre cap proposta que se surti del guió traçat per un executiu de Rajoy que ha fet del Poder Judicial i de la Casa Reial dos escuts antiavalots més. Un guió que no contempla cap gir inesperat. L’únic fil argumental passa per infringir un càstig sever i exemplar a la insubmissió. Generar pànic. Que la por governi a qui no es deixa governar. La repressió perfectament calculada als col·legis electorals només busca un objectiu: deixar clar l’esdevenidor que l’espera a la desobediència, tot just a les portes de la consumació de la ruptura.

Certament, la por té capacitat per obrir forats en la determinació de l’independentisme i injectar un cert pessimisme. El compàs d’espera obert les primeres hores després de la jornada de vaga general pot albergar dubtes abans de procedir al següent pas previst, que no és cap altre que declarar la independència, activar la llei de transitorietat jurídica i engegar el procés constituent. La fera ferotge ha ensenyat les dents i el conte ha perdut dolçor i màgia i ha guanyat en suspens i en terror. Tanmateix, la paràlisi ara no té sentit. La violència i l’odi que se’ns ha mostrat tan crudament evidencia que aquest Estat mai serà ja un lloc segur per a nosaltres. Si fa por el càlcul del preu i les conseqüncies de marxar, no fa menys por mesurar el cost de quedar-se. 

La nostra força dissuasòria continua sent la mateixa de tots aquests anys: l’alçament massiu, democràtic, pacífic, tossut i sostingut. Així ha estat enfront de la negació de la política i la mateixa determinació haurà també de marcar el camí davant de la força del monopoli de la violència legal. Passi el que passi ja res no tornarà a ser igual. Si ningú amb poder de convocatòria real a tota Espanya ha gosat agafar el brau per les banyes el dia 3 per secundar una aturada general entenent que a Catalunya s’han vulnerat drets fonamentals de tots, voldrà dir que és tota Espanya la que ja ens ha deixat marxar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s