A favor dels castells en l’aire (i dels accents diacrítics)

Tot mirant el concurs de castellers de Tarragona, el meu fill petit em pregunta si aquell infant que fa l’aleta al cim del monumental quatre de deu amb folre i manilles dels de Vilafranca pot tocar el cel amb els dits. Sí, quatre de deu, sense accent diacrític. Tanmateix, no fóra erroni ni seria fora de lloc dir quatre de déu, amb diacrític, donada la transcendència i elevació d’una torre humana més divina que terrenal… I bé que ho diríem! (bé amb accent perquè un be és una altra cosa que no ve al cas).

La meva resposta penso que l’ha sorprès: no cal pujar amunt per tocar-lo, el cel. El cel és tot allò transparent que no veiem quan mirem al voltant. És l’aire que ens connecta i ens separa alhora de les coses que sí veiem quan mirem arreu. Si aprenem a sentir-lo i si l’aprehenem amb cada porus del nostre cos podem viure una vida d’enxaneta.

Un ocell, un avió o un núvol… són punts que volen i ni vestits amb camisa verda de casteller del Penedès els podríem tocar. Però el cel blau comença en la nostra pell. Ens acarona discret tot el cos. Tot? Tot menys el cable a terra que són les plantes dels peus, aquell extrem de les nostres extremitats inferiors on tot el realisme deixa de ser màgic per imperatiu gravitatori. La planta del peu és esclava de la raó i hostatge de la gravetat. Mala peça al teler per un tros de pell pària de l’anatomia humana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s