Riu l’últim… i RUI millor!

​​Això de que el referèndum unilateral seria un nou 9N és el mantra de torn que serveix ara d’excusa als processistes, aquells polítics que sobreviuen amb el seu particular vol gallinaci en un ecosistema d’etern atzucac. És trist, fins fa poc el processisme era patrimoni de la dreta nacional(ista) catalana però els últims temps ho és més aviat d’un sector de l’esquerra que sembla no voler que una definició del conflicte nacional posi en perill la seva progressió. Un creixement electoral que necessita que no es trenqui la il.lusió del camí de revolta compartit entre federalistes, sobiranistes i independentistes.

Repassem: aquell 9N era un artefacte made in Mas (un President que tossudament evitava pronunciar la paraula independència, recordeu?). CDC encara compartia federació amb UDC, i peix i cove amb el llast Pujolià. Stricto sensu, des del carrer Còrsega estatutàriament i electoral distaven molt de ser una força secessionista. El Parlament no arribava a la trentena de diputats indepes electes amb un programa netament indepe. Les forces emergents de la “nova política” espanyola encara no s’havien mesurat electoralment. Tot estava per fer i tot era possible en la promesa de reforma de l’Estat espanyol. Les urnes eren opàques i de cartró. La pregunta, dual… I sobretot, tothom (els dels SíSí, els dels SíNo i especialment els del No) sabia que allò només era una performance més per marcar múscul. El resultat no canviava res el 10 de novembre…

En canvi ara, el decret de convocatòria del referèndum el signaria un altre President. Puigdemont és un polític independentista de molt més recorregut. El convocaria un Parlament amb majoria independentista de 72 diputats, amb l’aval d’haver estat escollits per donar curs a un programa d’alliberament nacional. Dues eleccions generals espanyoles han constatat en pocs mesos que el PP manté la majoria parlamentària de bloqueig per a qualsevol reforma constitucional. Al Congrés del regne, hi ha més de 250 diputats de PP, PSOE i C’s amb una majoria social absolutíssima darrera que trinxa sense compasió la quimera d’estat plurinacional de Podemos i les confluències. Ara, la pregunta seria només binària i les urnes transparents, les de veritat…. I sobretot, tothom sabria que una victòria del No mataria el tema i una del  precipitaria una declaració d’independència a l’endemà…

Amb tot això, hem de creure que el RUI seria una reedició del 9N?

Podem discutir l’avast i l’homologació internacional d’una proclamació d’independència en aquestes condicions però el que està clar és que el procés i el processisme haurien mort. Definitivament, aquest cop hauríem entrat realment en una altra pantalla. La internacionalització del conflicte obriria portes de resolució política més enllà del fangar espanyol.

L’espectativa de les possibles repercusions i efectes d’una victòria del  podria alertar sectors importants de votants del No que s’ho pensarien molt abans d’abstenir-se seguint les consignes del partits unionistes que pretendrien confiar-ho tot a la deslegitimació del resultat en virtut d’un suposat baix percentatge de participació.

Mentres que el  arribaria a la consulta unit i amb una massa crítica ben endollada i en plenitud de força, com arribaria el No? Mireu només un mes enrere i fixeu-vos en el comportament dels partits no independentistes durant la votació de les conclusions de la comissió parlamentària del Procés Constituent. N’hi va haver qui va marxar de l’hemicicle, qui es va quedar per no votar i qui va romandre a l’escó per votar en contra. A un referèndum vinculant, al marge de la legalitat espanyola, arribarien de la mateixa manera: confosos per tacticismes partidistes, amb estratègies divergents o poc unificades… i sobretot, amb la incomoditat manifesta dels comuns per explicar-se davant la seva parròquia en la impossible equidistància entre els Junts pel Sí i els Junts pel No!

El Colauisme no ho té gens fàcil per evadir-se de l’únic instrument polític d’autodeterminació possible a data d’avui a Catalunya. Cada dia que passa resulta més inversemblant i es fa més insostenible fer creure que un referèndum pactat pot arribar. El risc a nivell domèstic per als comuns de sumar-se al presumible boicot de PP, PSC i C’s seria enorme. El seu electorat és força heterogeni i sens dubte hi ha sobiranistes que els ha votat en municipals i generals que no seguirien una consigna d’inhibició davant l’exercici d’autodeterminació més determinat que mai haguem viscut. Convé que En Comú Podem sàpiga veure els beneficis que pot tenir per al seu propi projecte polític disposar i fer servir la clau que té a les seves mans per esvair definitivament els dubtes sobre l’èxit de participació d’un referèndum unilateral vinculant. Aprofitar l’única porta d’entrada entreoberta amb cara i ulls cap a un procés constituent i a una república com a oportunitat de transformació social i per tancar definitivament el processisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s