Ficció per matar el processisme

Permeteu-me un exercici de política ficció avui que al Regne d’Espanya només es parla d’un fet que fa poc temps hagués semblat absolutament inversemblant: la celebració de tres eleccions generals en un mateix any i gairebé quinze mesos de govern en funcions.

Per evitar igualar el rècord belga de desgovern s’albiren bàsicament dues opcions. A saber: abstenció “responsable” d’onze diputats del P$O€ per permetre un govern conservador en minoria o una alternativa progressista de socialistes i podemites, també en minoria, amb el suport d’independentistes. Els dos anteriors intents d’investidura fallits sembla que esborren les coordenades del trio Pedro-Pablo-Albert del mapa de possibilitats versemblants.

Tothom posa al centre de la qüestió al segon grup parlamentari del Congrés. Els de Sánchez (i de González i de Bono i de Rubalcaba i de Apoyaré…) primer han de calcular si repetir de nou eleccions és el seu enfonsament definitiu o si, en canvi, afavoriria una recuperació del bipartidisme que pogués crear noves aritmètiques més favorables, o si més no, menys compromeses per a les seves malmeses sigles, que a còpia de governs de tall liberal han perdut la S i la O.

Si decideixen evitar nous comicis, hauran d’escollir entre menjar-se el gripau de permetre un nou govern Rajoy, que han negat més cops que Sant Pere a Jesús, o empassar-se un altre amfibi bufònid tan o més lleig com fóra iniciar un acostament al forat negre de l’autodeterminisme perifèric i obrir el meló constitucional del ’78.

Però deixem els socialdemòcrates espanyols amb les seves digestions i tornem a Catalunya i a l’assaig de relat de política fantàstica que proposo… Comença setembre. Mentre que a la Carrera de San Jerónimo sembla que els lleons només faran que badallar fins després dels sufragis autonòmics de gallecs i bascos, al nostrat Parc de la Ciutadella als veïns de les bèsties del Zoo se’ls gira feina. Tenim un Onze de Setembre, una moció de confiança, un desbloqueig pressupostari i un RUI per debatre… 

Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora potser acabem la feina abans que surti el sol a Moncloa i eclipsem definitivament el marc mental espanyol que fa massa temps permetem que condicioni tossudament l’independentisme. Cal que la majoria parlamentària que sosté el delicat govern Puigdemont faci els deures ràpid. Això vol dir renovar la confiança al President, tancar uns pressupostos per a l’any que ha de veure néixer les lleis de desconnexió i pactar la data de convocatòria d’un referèndum vinculant que clarifiqui el procés i mati el processisme.

Fet tot això, al començament de la tardor, els diputats independentistes a Madrid d’ERC i del PDC ja podrien estar en disposició d’escenificar aquell momentum tan simbòlic del qual sovint han parlat tot confesant els seus somnis indepes més humits: aixecar-se dels seus escons i abandonar el parlamentarisme espanyol com a acte definitiu de sobirania. El corol·lari d’aquesta acció paradoxalment seria el desbloqueig de l’aztucac de la governabilitat del regne borbònic perquè els 170 diputats que ara no són suficients per fer president Rajoy sí que ho serien en absència dels disset independentistes catalans. A l’hemicicle espanyol l’aritmètica passaria a basar-se temporalment en 333 escons i això faria que en un nou intent d’investidura, en segona votació, el candidat del PP amb el suport de C’s obtindria més sís que nos. Oportunitat que sens dubte i sense manies no deixaria perdre.

…I què traiem d’això? Bàsicament, enterrar l’obstacle més gran que avui té l’independentisme: l’eterna distracció amb la promesa de la reforma de l’Estat espanyol. Evitar unes terceres Eleccions Generals per nadal és també evitar que el xiclet del processisme s’allargui més. Aquest concepte es va encunyar en temps dels governs Mas per explicar l’estancament de la política catalana en un procés de geometria fractal que allargava la vida als seus actors hegemònics a costa de simular moviments sense bellugar-se del lloc. Però avui el processisme el protagonitza precisament aquell espai polític català que més el va criticar en el seu moment. Mestres -ells sí- de la política ficció que volen estirar ad infinitum el miratge d’un estat plurinacional respectuós amb l’autodeterminació dels seus pobles com un horitzó versemblant i proper. Aquells que han trobat una zona de confort electoral en un relat autodeterminista indeterminat que evita per tots els mitjans posicionar-se entre el sí o el no per no perdre bous i esquelles pel camí, perquè el camí és el seu hàbitat i albirar Ítaca fóra el començament del seu final.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s