Sortir-se de la foto

image

La foto enganya. Al contrari d’allò que semblaria pel protagonista d’aquesta imatge, pel verb escollit al títol i pel dia en què som, aquest post no pretén parlar del Brexit. Les aparences enganyen. El sentit de la foto de l’encapçalament ve donat per allò que hi passa. Sovint algú accedeix o fins i tot busca participar d’una foto amb una intenció que no és ben bé la mateixa d’aquells que l’acompanyen. Fem-ho servir com a metàfora per enraonar al voltant de l’altre aconteixement polític de la setmana: la repetició d’eleccions generals al regne d’Espanya.

En la lògica de les democràcies liberals parlamentàries, el millor resultat que cal esperar d’unes eleccions és aquell que ofereix una fotografia ben fidel de la realitat socio-política del país. Es tracta de cercar una instantània que copsi amb realisme l’estat d’opinió de la ciutadania envers aquells vectors fonamentals que en un sentit genèric han de direccionar la cosa pública. I així, generar una correlació de forces que orientarà l’acció política dels partits a les institucions durant els següents quatre anys.

El sistema de partits espanyol ha quedat ben retratat, incapaç de pair el resultat del 20 de desembre. Necessita demanar de nou al grup que es recol.loqui davant la càmera per repetir la foto i guanyar temps per construir un relat lapedusià que expliqui que el final del bipartidisme no comporta l’esgotament del pacte constitucional de 78. De la mateixa manera que un tauró del periodisme no pot permetre que la realitat li espatlli un bon titular, el resultat capriciós d’unes eleccions no pot engegar en orris el sistema oligàrquic que el capitalisme financer espanyol ha construit durant les tres últimes dècades amb la suor dels seus barrets de copa.

En clau catalana, una de les revàlides del 26-J portarà a observar de nou amb lupa com es comporta el vot de l’Esquerra Independentista. Fa set mesos es pronosticava un repartiment dels sufragis cupaires entre ECP, ERC i l’abstenció. Ara sabem algunes coses noves. Per exemple, que els comuns van digerir amb sorprenent facilitat el veto al grup parlamentari propi que havien promès com a prova d’autonomia d’acció en relació a Podemos. També sabem que els de Junqueras digereixen amb la mateixa sorprenent facilitat el processisme estàtic d’una CDC cada cop més debilitada electoralment però que aconsegueix encara negar i frenar l’evidència del gir del país cap a l’esquerra, amb republicans i comuns disputant-se el primer pla per davant d’uns convergents totalment desenfocats. Finalment, sabem també que la crida que va fer la CUP a l’abstenció activa el 20-D no va alterar de forma significativa l’alta participació catalana als comicis espanyols.

En qualsevol dels casos, per a un anticapitalista independentista habitual votant de les candidatures d’unitat popular entrar en la foto de diumenge comporta riscos evidents de sortir com David Cameron a la imatge del principi. Sembla fàcilment previsible que, sigui quina sigui la seva elecció de companys per a la fotografia, pot quedar ben retratat per la simpàtica benvinguda que rebrà del grup en forma de dissimulades banyes o de llufa clavada per l’esquena a les primeres de canvi. Si el selfie se’l fa amb els compatriotes d’ERC, ja sap que pot esperar carantoines del tipus pressupostos obedients i Montoro-friendly o en forma d’esmena a la totalitat de la ILP educativa. Si somriu i diu Lluííííís al costat dels companys d’ECP, les moixanes poden venir quan no se’ls trobi al costat en la següent foto de família: la de un RUI, un cop estavellat el referèndum pactat per enèsima vegada contra el mur PP-PSOE-C’s que estintola amb suma eficiència l’esquerdat edifici constitucional del Reino de Nunca Jamás.

Faria bé el cupaire en no acceptar el dilema d’haver de prendre decisions sobre la base de veure’s obligat a escollir entre discriminar posicions idiològiques o posicions nacionals. Li cal com mai defensar el seu relat històric d’independència i socialisme. Sense acceptar la trampa de reconèixer una ànima indepe i una altra anticapi al seu interior. La lluita de l’EI per la ruptura i l’alliberament fa dècades que és de classe i que és nacional alhora. Fóra un error trencar la narrativa pròpia just en aquest moment àlgid. I tot, per la imposició del relat i l’agenda electoral d’aquells que sempre han viscut de bellugar-se a salts, segons conveniència, entre els suposats dos eixos.

Un bon exercici és qüestionar-se seriosament els beneficis de fer-se la foto amb una ERC que no ha fet valer la seva força creixent per moure una coma del full de ruta dictat per Artur Mas i CDC des de 2010 (pacte fiscal, consulta pactada, 9N de cartró-pedra, llista unitària de JxS, eleccions plebiscitàries, pressupostos, qüestió de confiança i processisme fins a l’infinit i més enllà…). Un guió incapaç d’eixamplar la base social de l’independentisme per l’esquerra. Acceptar maldestrament el repte de triar entre alliberament nacional o lluita de classes. Precisament en un moment en què la crisi econòmica ha agitat la voluntat de transformació a les classes populars i en un moment en què la independència podria tenir una oportunitat històrica. Totes dues coses, a més a més, acompanyades de contundents expressions electorals en el cicle 25-M, 27-S i 20-D.

Un altre bon exercici és qüestionar-se el manlleu del vot envers ECP valorant el risc de fer cessió del capital polític assolit per les cups els darrers temps a un espai polític de transformació social que segueix uns camins força allunyats dels cupaires. L’aplec de forces des del municipalisme de combat per bastir la unitat popular poc té a veure amb l’assalt al cels dels podemites famolencs de tocar poder a les institucions. De gestionar les contradiccions inevitables per voler transformar la realitat des d’instruments del capitalisme, l’Esquerra Independentista sempre ha dit “governar la misèria”. Tampoc sembla que un context de crisi brutal esdevingui l’ocasió oportuna per canviar tota una història de lluita.

La repetició d’aquestes eleccions respon únicament a necessitats del guió d’un sistema de partits i institucions espanyol que no capta imatges de tots nosaltres a menys que accedim a dissoldre’ns dins dels seus enquadraments, lluny dels nostres marcs mentals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s