Confiança: qüestió o imposició?

De nou els convergents amaguen el seu cataclisme particular darrere de l’instrument anomenat Junts pel Sí i darrere de l’enèsim #pressingCUP.

La qüestió de confiança que ha anunciat pel setembre el President Puigdemont després del naufragi dels pressupostos és un episodi més del processisme estàtic en què CDC ha convertit aquesta mini-legislatura resultat del vot de la nostra vida. Fre de mà convergent per guanyar temps en la seva refundació. També per mantenir l’actual correlació de forces amb una ERC relegada a una segona posició de comandament del procés que fa temps que no es correspon amb la realitat electoral del país. I finalment, nou cop de guió per distreure l’atenció del públic. Una distracció que consisteix en amagar la seva nul·la voluntat de desobediència i determinació rupturista hores d’ara. Tot desplaçant el centre d’atenció de l’independentisme cap al terreny on es pretén tensionar i desgastar la incòmoda minoria cupaire: l’etern dilema binari del tot o res. Mas o març, pressupostos o inestabilitat, confiança o traïció…

image

La campanya electoral espanyola que ara comença inhabilita les següents setmanes com a moment adient per dur a terme grans gesticulacions. Fins aquí, coincidència entre els analistes de les diferents riberes del sobiranisme.

Sembla versemblant esperar dos efectes del 26-J que poden marcar i molt l’esdevenir de la política catalana. Dues evidències: consolidació d’ERC com a primera força independentista i una aritmètica parlamentària a Madrid que imposi, ara sí, un pacte patriòtic espanyol (PP-PSOE-C’s) per evitar vel·leïtats podemistes. La veu passiva d’aquests dos efectes es traduiria en altres dues evidències: debilitat de CDC dins dels equilibris de JxSí i un nou fracàs de l’aposta pel reformisme federalista espanyol que convertiria En Comú Podem en un jove i bell cadàver polític al centre de la pell de brau, tot i ser una fòrmula triomfant a la perifèria catalana.

Arribats aquí, fóra absurd permetre continuar centrant l’atenció (i la tensió) en mesurar el compromís rupturista de l’esquerra independentista. Són altres, les incògnites que cal resoldre amb urgència… Quants independentistes s’incorporaran a la via unilateralista des de les files dels comuns un cop frenat (via article 135 CE) l’assalt als cels de Podemos i amb ell el somni de la consulta pactada? …i quants en perdríem per virar el rumb del procés cap a un relat amb una nova hegemonia on CDC només sigui un actor minoritari més?

Les respostes a aquestes qüestions, i no a una qüestió de confiança envers Puigdemont, són les que poden aclarir la viabilitat d’un procés constituent cap a la República Catalana. Un cop passades les eleccions espanyoles i de forma immediata, la CUP faria bé en no acceptar un nou xantatge del tot o res arribat des d’un instrument polític, JxSí, estàtic i incapaç d’eixamplar la base social favorable a la ruptura amb l’Estat espanyol. Avançar-se a l’escenari de la qüestió de confiança, que mantindria el fre posat fins a la tardor, trencar el cop de guió de CDC i centrar l’atenció (també la tensió) en les decisions que seran necessàries dins de ERC i ECP per avançar en una nova transversalitat rupturista socialment i nacional que potser només serà hegemònica en direcció a un referèndum unilateral com a mínim comú denominador amb centre en una societat civil mobilitzada.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s