Somien els comuns amb hegemonies socialistes?

Un dels trets característics de la partitocràcia de les democràcies liberals parlamentàries és crear l’aparença de que al centre del sistema se situa l’elector, que escull en sufragi entre diferents opcions polítiques. Tanmateix, la punta del compàs que dibuixa l’àrea de delegació política on es tanca aquest tipus de democràcia és, més aviat, propietat dels partits. Aparells fabricats per triar ells els electors que faran servir de massa ciutadana legitimadora de la seva acció política.

Intento explicar-me a partir d’una imatge. Aquesta:

image

Molts diuen aquests dies que l’aldaldessa Colau s’equivoca i decep alhora per la seva elecció del PSC com a parella estable al ball de la política municipal barcelonina. Quina és la sorpresa? Barcelona en Comú es comporta com qualsevol partit sistèmic que treballa contínuament amb el cap posat en les següents eleccions. I ho està fent seguint escrupulosament el manual d’ús de la democràcia representativa. Un manual que diu que un partit per créixer no pot errar en l’elecció de l’espai sociològic que necessita ocupar en la seva progressió. Colau no tria Collboni o el PSC com a soci de govern, tria l’espai electoral de les molles d’allò que en el passat va ser hegemonia socialista a la ciutat. Tria els electors que el maig de 2015 encara van donar 4 regidors a la candidatura de Collboni i que els vol per a BeC d’aquí a tres anys. En Jaume de Can Iceta, senzillament tria entrar en un govern de salvació laboral (salvació seva, obviament). I de tot plegat en diuen “proposta d’acord de govern d’esquerres”, tal i com es llegeix al fons de la imatge darrera dels dos protagonistes d’aquesta peça teatral tantes vegades vista als millors escenaris de la (vella) política burgesa.

Discutir l’espai polític a la CUP comportaria uns riscos a la projecció electoral de Colau inassumibles en aquesta lògica sistèmica que en tan poc temps BeC ja ha fet seva. Acumulació de forces per a la ruptura, municipalisme anticapitalista desacomplexat i compromís inequívoc amb un procés constituent de República Catalana no supeditat a l’agenda espanyola, són vies que destapen tensions perilloses si no es vol perdre una bona part de la bossa de vots guanyats fa una primavera. Molt millor i pràctic seguir remenant al graner on el pa socialista encara pot permetre en el futur menjar molles amb forma de sufragis.

Colau no tria entre els regidors del PSC i els de CapgiremBCN. Ha triat picar l’ullet als votants que encara queden dels primers i deixar córrer els segons, confiant pescar algun indepe anticapitalista despistat que no s’hagi adonat encara que són els partits els qui ens trien a nosaltres i no nosaltres a ells.

“Somien els androides amb ovelles elèctriques?” es qüestionava Philp K. Dick en la fantàstica novel.la on es va inspirar el guió de la no menys fantàstica Blade Runner. Observant la imatge de l’encapçalament, la pregunta és si els guionistes dels comuns somien amb reeditar velles hegemonies socialistes.

(“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”, naus cremant més enllà d’Orió, raig C brillant a la porta de Tannhäuser…”, Roy Batty)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s