…I qui vigila al vigilant del vigilant?

image

Hi ha un aspecte especialment preocupant de l’acord que hem conegut entre les parts del cas per la mort de Juan Andrés Benítez a mans, peus i porres de Mossos d’Esquadra. Un pacte entre defenses, fiscalia, acusació particular i popular que ha evitat el judici oral de la causa. No és un altre que la propaganda d’aquells que per mar, terra i aire del territori de l’opinió publicada intenten ara, acord en mà, col.locar un relat dels fets que centra l’atenció en la “convicció moral” dels condemnats d’haver actuat correctament i d’haver acceptat la culpabilitat per l’homicidi només per evitar penes de presó i no pel reconeixement d’una mort fruit d’un abús policial.

L’acord entre les parts ha facilitat una narrativa que desplaça la qüestió cap a un mercadeig jurídic que tanca la causa als llimbs. Acord per evitar la temuda presó i expulsió del cos. Acord per evitar la no menys temuda absolució dels policies. El mal menor d’uns i altres com a valor superior d’una justícia que dimiteix del propòsit d’esclariment dels fets. Tot plegat, ben lluny de l’incòmode escrutini ciutadà que hagués comportat un judici amb jurat popular.

S’està acceptant que aquests mossos són homicides ma non troppo? El tipus jurídic del delicte pel qual se’ls condemna és el d’homicidi. Homicidi consisteix en matar una persona sense circumstàncies que donin lloc a un altre delicte especial, com ara l’assassinat. Sí, matar. Els fets són aquests: persones que maten i persona que mor. Així es va denunciar per part de familiars, amics i veïns de la víctima… i no ho oblidéssim pas, l’acord tanca la porta al judici però explicita la confessió dels mossos homicides. Fets. Punt. Final? No. L’únic final real de tot plegat ha estat, és i serà el de la vida de Benítez.

La debilitat de l’acord acceptat per l’acusació popular rau en no preveure el fet previsible i inacceptable de que la resolució que surt del tribunal seria relativitzada i desvirtuada per les defenses i la direcció de la policia autonòmica. Així ha estat des del primer moment en què s’ha fet pública. Fuster-Fabra i Albert Batlle han estat els primers que s’han afanyat en cercar una narració eufemística i ambigua per aigualir el fet que aquests senyors i senyora són homicides. La plataforma veïnal que va confiar l’acusació popular en l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH) resta ara a l’intempèrie davant la potència de l’aparell propagandístic de polítics i advocats que descaradament es freguen les mans per haver esquivat un judici amb jurat popular que hagués amplificat el ressò mediàtic del cas. En absència d’aquest escrutini i vigilància popular, se senten tan forts que des del mateix dia de la condemna no dubten en justificar la continuitat futura al cos d’aquests vuit mossos o el pagament amb fons públics de la multa que se’ls imposa pels seus delictes.

La resposta políticament correcta a la pregunta retòrica del títol d’aquest post no hauria de ser cap altra que la ciutadania. La vigilància final de qui vigila al vigilant ens correspon als titulars de la sobirania. En un Estat democràtic, si l’Estat és el monopoli legal de la violència, només els administrats hauríem de fiscalitzar en últim terme els guardians de l’administració. Però avui, sobirania i democràcia semblen més un relat de ficció que una narració basada en fets reals…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s