La mesa catalana

image
(foto: EFE)

La reunió entre Sánchez i Iglesias que havia de trencar el gel entre PSOE i Podemos, després del primer intent fallit d’investidura al Regne d’Espanya, va acabar amb certes gesticulacions teatrals de cara a la galeria i amb la visualització d’un únic acord real: la conveniència de dissoldre l’escull de la línia vermella d’un referèndum a Catalunya en una formulació que han batejat com “la mesa catalana”. A saber, confiar l’encaix de la qüestió catalana en un pacte pel “gobierno del cambio” a una entesa entre els seus dos virreis al Principat: Iceta del PSC i Domènech d’En Comú Podem.

No es tracta més que d’una forma tramposa d’espolsar-se el marró d’entomar el conflicte entre dos subjectes polítics que pugnen per la definició d’espais de sobirania. Fer-ho tornant a escenaris de negociació caducats. I a sobre, fent creure alhora que es tracta d’una concessió. Com si derivar la superació d’aquest obstacle cap als homes de Sánchez i Iglesias a Catalunya fos un autèntic reconeixement de que Catalunya serà el que vulguin els catalans.

No. L’única “mesa catalana”, si parlem en termes de democràcia representativa homologable al nostre entorn, és el Parlament de Catalunya. Qui vulgui negociar amb Catalunya ho ha de fer amb el seu Parlament… i sí, actualment aquesta cambra compta amb una majoria absoluta independentista que de cap manera accepta tornar vàries pantalles enrere. La seqüència apoyaré-el-Estatut-que-salga-del-Parlament-para-luego-pasarlo-por-el-cepillo-del-Congreso-y-aún-así-una-vez-aprobado-en-referéndum-por-los-catalanes-enmendarlo-desde-el-Tribunal-Constitucional està, entre d’altres raons, darrera del fet que l’independentisme hagi passat de la marginalitat a la centralitat en poc més d’una dècada. I si parlem en termes de democràcia radical i voluntat d’engegar processos constituents, encara resulta més ridícul confiar una solució màgica a una situació tan complexa a la proposta que pugui sortir de la “mesa catalana” de la foto que encapçala aquest post.

Més enllà de l’auge secessionista que encara no hem pogut mesurar com cal, existeix en la societat catalana una majoria absolutament contrastada favorable a decidir políticament per si mateixa, això és comportar-se com a subjecte polític. Una majoria tan absolutament contrastada com la que existeix en la societat espanyola per blindar l’actual model d’estat mitjançant una reforma lampedusiana. Majoria representada per la piconadora parlamentària dels 253 diputats de PP, PSOE i C’s condemnats a entendre’s. Un acord de governabilitat amb el format i amb la intensitat que calgui per part d’aquests tres actors. Un pacte abans o després de noves eleccions. Tot serà segons reclami la construcció del relat necessari perquè els enginyers de l’opinió publicada disposin del temps suficient per portar l’opinió pública a entendre la gran coalició com a única expressió política possible d’aquesta majoria social espanyola que demana canvis…

…perquè tot segueixi igual.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s