La disculpa que Jordi Sànchez deu a qui sabia què votava

Fa bé en demanar disculpes el president de l’ANC, Jordi Sànchez. Però haurien de ser unes disculpes sinceres, carregades de responsabilitat particular i no retòriques per carregar de culpa altri.

Diu que es va equivocar durant la campanya electoral del plebiscit del 27-S per incloure el vot a la CUP-CC dins del sí a la independència. Confirmat ara el no dels anticapitalistes a la investidura de Mas, afirma lamentar haver enganyat a “independentistes de bona fe” que avui veuen el seu sí llençat a la paperera. Però d’allò que realment hauria de disculpar-se és d’haver contribuit molt activament a banalitzar un procés polític tan complexe i polièdric com la independència a una simple qüestió de blanc o negre.

image

A Sànchez, i a tants d’altres com ell que avui es porten les mans al cap en una lamentable sobreactuació, els caldria excusar-se pel reduccionisme interessat (no oblidéssim pas que l’ANC, com a tal, forma part i pren partit per JxS) amb el qual van enganyar conscientment volent desactivar el relat rupturista propi de la CUP. Els cupaires no havien acceptat engreixar el guió imposat per Mas. A diferència d’ERC, mai es van deixar estimar i es van negar en tot moment a pujar al tren de JxS -vaixell, segons la repetitiva narrativa del Molt Honorable en funcions -. Acceptar el caràcter plebiscitari d’unes eleccions autonòmiques excepcionals era per comptar vots a favor de la secessió, no a favor del pensament únic del massisme.

Les Candidatures d’Unitat Popular concorrien a les urnes amb un full de ruta diferent al juntaire, on la ruptura, el pla d’emergència social i el procés constituent per construir la República seguien uns camins i ritmes diferents. Advertien que un cop guanyat el plebiscit caldria maridar les dues propostes independentistes fent política i ho feien tot avisant claríssimament que no donarien suport a la investidura del President que fins aleshores havia fet servir el botó de les eleccions per imposar les seves formes i els seus tempos.

No es pot entendre el creixement electoral de la CUP sense acceptar que ha ocupat un espai sociològic i polític existent i ben real, on la seva proposta d’alliberament nacional i ruptura social anticapitalista (amb un missatge explícit de no a Mas) era meridiànament clara. Interpretar ara el vot de les 360.000 persones que hi van confiar en el sentit de denunciar què van ser enredades és l’autèntic engany del predident de l’Assemblea Nacional. Un insult a la intel.ligència i a la capacitat crítica de centenars de milers d’independentistes. El mateix engany que van provar durant la campanya del 27-S fent veure que només hi havia un sí, el seu. Un sí que no va guanyar la majoria absoluta parlamentària que pretenia. I un sí que sumat a l’altre sí es van quedar a un 2% de poder dir que havien guanyat el plebiscit.

Molts independentistes esperem les disculpes del Sr. Sànchez. O la seva dimissió si vol per a l’ANC una funció de transversalitat en el futur del sobiranisme. Si no permetem que des d’Espanya ens diguin què som, tampoc acceptarem que a Catalunya ens diguin el que no som.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s