I ara, per què escupen a la CUP?

image

Les Candidatures d’Unitat Popular són una organització anticapitalista i independentista que ha aportat a l’escenari polític del país una experiència real, pràctica i força interessant d’allò que hom anomena “nova política”.

Aquest reconeixement ha estat un lloc comú entre d’altres actors del sobiranisme i de les esquerres transformadores del Principat mentres el procés discorria per estadis d’acumulació de forces i construcció d’un relat rupturista inevitablement desobedient. Però arribats al cicle electoral que havia de canviar l’escenari polític cap a una fase d’inici de ruptura unilateral, aquella “simpatia” envers als cupaires ha canviat, i molt!

Amb la correlació de forces resultat dels comicis municipals, autonòmics i estatals ja a la mà, els altres anticapitalistes i  independentistes de fora de la CUP han preferit empènyer per rebentar-la, tot pensant tristament en els seus interessos tàctics. Juntaires i comuns han estat incapaços d’acomodar-la en els seus relats de ruptura, evitant cercar per a la rara avis nidificada a la Crida Constituent un paper de necessària complementarietat. Ans al contrari, han fet tot el possible perquè la sortida de l’aztucac després del 27-S sembli només responsabilitat dels cupaires. Això és el #pressingCUP:  a banda i banda, dissimular. Com si en aquests moments ERC o CSQEP no poguessin fer moviments amb els seus diputats i la força de les seves masses electorals i fer-los valer per avançar en objectius independentistes o anticapitalistes, segons el cas. No, és millor llançar a la CUP una OPA hostil i muda (que no silenciosa) per tensionar-la i trencar el seu espai per la meitat. Amb la voluntat, els primers, de dissoldre’ls en l’imaginari hegemònic de JxS; o en el cas dels segons, d’esgarrapar vots per a l’operació podemista a nivell de l’Estat espanyol.

En aquests dies decisius, aquells amables i sorpresius cupaires que fa tres anys van irrompre al Parlament lluiten amb ungles i dents per defensar un relat de ruptura que fa indestriables l’alliberament nacional i la transformació social. Un relat sense el qual no s’entendria el seu creixement electoral i al qual cal agrair un eixamplament important de la base social tant de l’independentisme com de l’anticalitalisme. Un relat que ha estat capaç de fer creure en el maridatge de totes dues ruptures.

Res de tot això tapa la necessària autocrítica que caldrà fer a les assemblees de la CUP. Segur que la seva gent no la defugirà perquè les Candidatures d’Unitat Popular estan fetes de persones habituades al debat polític allunyat dels convencionalismes d’organitzacions verticals. I també perquè els seus processos deliberatius beuen d’un constant pensament crític que no sap de conservadurismes per defensar zones de confort inamovibles.

Avui es fa difícil visualitzar i creure possible cap procés de ruptura social o d’independència política sense aquest actor fresc, estrany i incòmode nascut de l’aposta estratègica de l’Esquerra Independentista dels últims anys. És responsabilitat dels altres actors entendre, acceptar i encabir la necessària existència d’aquest espai.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s