Per un sí o per un no

Diumenge, En Comú Podem va guanyar les eleccions generals espanyoles a Catalunya. Hi ha tres consideracions de context que no es poden perdre de vista:

En primer lloc, aquestes han estat les terceres eleccions on votem durant 2015. Prèviament hem passat per les urnes en comicis municipals i autonòmics. Històricament, el cos electoral català es comporta de diferent manera en funció de l’obertura de zoom sobre l’administració per a la qual es cridat a escollir representants. Aquesta vegada no havia de ser, ni ha estat diferent. Els resultats per als actors polítics han variat segons la convocatòria hagi estat local, nacional o estatal. A més a més, no es pot obviar que els mateixos actors polítics s’han presentat davant dels ciutadans de forma i amb aspecte diferent al maig, al setembre i al desembre.

En segon lloc, els de Xavier Domènech, Ada Colau i companyia no han tingut davant la força plebiscitària de Junts pel Sí perquè ERC i Democràcia i Llibertat han entès que en aquesta ocasió maximitzarien el resultat del carril central de l’independentisme presentant-se per separat. I així ha estat. Sumen 17 escons. Si pacten i el reglament del Congrés no ho impedeix seran el grup parlamentari català més gran, per sobre dels 12 d’En Comú Podem, que tenen per davant el repte de demostrar la seva autonomia real d’acció política dins del sumatori de diputats de Podemos a la cambra baixa espanyola.

Finalment, també s’ha de tenir en compte que l’altre carril de l’independentisme, les anticapitalistes Candidatures d’Unitat Popular, com cada vegada que hi ha eleccions a corts espanyoles no han concorregut i no han estat un adversari directe. Això no és un fet menor perquè “comuns” i “cupaires” mantenen fa mesos un evident pols polític dins l’espai de l’esquerra radical que planteja un rescat social perquè el procés constituent de la república segueixi o una via de pacte amb el sistema de partits espanyol, com cerquen els primers, o un camí unilateral, que és l’opció dels segons.

De cap manera el resultat es pot entendre com la victòria del relat proposat des dels comuns. En primer lloc, perquè és un fet que l’independentisme que sí va concórrer diumenge els ha superat numèricament. Això és així a menys que algú, com va succeir el 27S amb CSQP, vulgui barrejar ECP amb els vots a PP, PSC i C’s per demostrar que els juntaires han estat derrotats. Sentint les declaracions de radicalitat rupturista i de compromís amb un referèndum dels portaveus dels comuns, sembla que no admeten de ser dissolts en l’actual constitucionalisme espanyol. Uns són aigua i els altres oli.

Allò que sí han demostrat aquestes eleccions és una cosa que ja sabíem: la necessitat d’entendre l’Estat Espanyol com una realitat plurinacional existeix a la perifèria de l’estat però no té pes, en absolut, al centre. Els graners de vots de Podemos s’han situat aquí, al País Valencià, a Euskadi i a Galícia. Les fòrmules de confluències amb accent federalista en aquestes circumscripcions han protagonitzat la #remontada en la campanya dels morats. Mestrestant, els resultats a Espanya són inequívocs: el PP disposa de majoria de bloqueig al Congrés i absoluta al Senat per evitar qualsevol de les reformes estructurals en clau social o territorial que pugui proposar Podemos. Els 253 diputats de populars, socialistes i ciudadanos blinden el règim constitucional del ’78 amb dos terços de la cambra, que seria precisament la majoria qualificada que Pablo Iglesias necessitaria per dur a terme una reforma constitucional en el sentit que en campanya ha dit defensar. És a dir, ¡No Se Puede!

El relat unilateralista que no vol supeditar més temps el procés constituent de la República Catalana al ritme d’aquells que volen transformar Espanya des de la seva minoria absoluta esgota aquests dies el termini per formar o no un govern que tiri endavant el full de ruta independentista. Però, quin full de ruta? El pactat pels actors que formen la majoria parlamentària de JxS o un altre transaccionat amb la minoria necessària de la CUP? Sembla que les posicions s’han mogut poc en tres mesos i no s’ha superat l’esquema del Mas o març. Els cupaires han de prendre la seva decisió més difícil i transcendent en tant que independentistes i anticapitalistes. Curiosament, ho han de fer coincidint amb dies de cofoisme en l’àmbit dels comuns.

Per a la CUP, no possibilitar la investidura d’un nou govern amb Mas de president respondria al compromís d’evitar que la transició al nou país esdevingui un acord d’elits comandat pels mateixos interessos hegemònics dels últims governs business-friendly-dels-millors-retalladors-convergents. Mantenir la promesa de no investir Mas reforçaria el relat de ruptura de base popular per entomar la construcció nacional i social de la República que els cupaires han defensat amb vehemència durant tot el procés.

Però un no definitiu i la repetició d’eleccions ens tornaria a un marc de decisió autonòmic que, a més a més, desaprofitaria la possibilitat d’accelerar la ruptura amb un Regne d’Espanya amb el pas canviat i en un moment de difícil governabilitat en plena indigestió per la crisi del bipartidisme que va començar diumenge. Molt possiblement, un retorn a les urnes autonòmiques donaria aire (i temps) al discurs dels comuns, que saben perfectament que l’ecosistema ideal pel seu creixement polític és l’eterna espera pel pacte amb Espanya i l’acompassament amb les seves esquerres.

L’enorme expectativa generada per l’Assemblea Nacional de diumenge de la CUP a Girona és mostra de com el grup més petit del Parlament electe el 27 de setembre pot ser el més decisiu. Els seus militants hauran de mesurar la transcendència del moment històric i la importància de saber gestionar aquesta posició actual, determinant i inèdita del seu relat anticapitalista. Un relat que aposta per tirar pel dret i que no compra l’eterna espera dels comuns.

image

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s