Vint de desembre, referèn(f)um fum fum…

En aquestes latituds nord-orientals de la pell de brau, posicionar-se ideològicament en l’esquerra transformadora radical per a molts de nosaltres ha anat associat durant molt de temps a un marc mental compartit amb les esquerres d’altres pobles de la resta de la península: l’horitzó de la III República Espanyola. Molts anticapitalistes catalans ens vam identificar amb l’objectiu comú d’una sobirania popular en un estat federal plurinacional de valors republicans per superar quaranta anys de foscor franquista i quaranta més de penombra borbònica. Allà hi vam voler veure l’ecosistema polític on propulsar una transformació democràtica en un sentit de justícia social i d’economia solidària.

La consciència i la lluita de classe, la ideologia i el pensament de radicalitat transformadora, el compromís activista de ruptura, etc… per a molta gent de les nostres viles, barris i ciutats ha evolucionat, si fa no fa, per les mateixes coordenades que els de la resta de pobles d’Espanya i d’Europa. Els últims anys, però, molts d’aquí hem migrat definitivament aquell marc mental de la tercera república espanyola cap a un altre: el de la I República Catalana.

Definitivament vol dir que hem abandonat, per avorriment i sense marxa enrere, tota esperança de trobar un encaix com a poble en un projecte polític compartit absolutament impossibilitat per la salut de ferro del règim constitucional espanyol del ’78. No vol dir, en absolut, abandonar la sendera de l’internacionalisme i el suport mutu amb les expressions de l’anticapitalisme presents a d’altres pobles del regne d’Espanya. Ni de bon tros! És, senzillament, un punt d’inflexió i d’autoafirmació com a subjecte polític per provar-ho des d’un altre imaginari no supeditat al més que decebedor projecte constitucional espanyol.

La monarquia parlamentària resultant de la “transició” democràtica post-franquista ha esdevingut un marc polític i jurídic que en quatre decennis, més que avançar en un sentit federal, ha reculat a posicions ben poc reconeixedores de la plurinacionalitat de l’estat autonòmic. Però, sobretot, també ha consolidat un model socio-econòmic liberal que ha sotmès les classes populars a l’imperi de la deutecràcia i a una política desacomplexadament entregada al lliure mercat, tot acceptant incondicionalment el dictat d’organismes del capitalisme global més salvatge fora de tot control democràtic. Per tot això, és que molts hem mudat de marc mental. Quants? Veurem… Aquesta República Catalana tot just comença a penjar el cartell que hi diu “en construcció” i caldrà demostrar contínuament la solidesa dels seus fonaments. De moment, és innegable que es tracta d’un moviment social majoritari, transversal, democràtic, pacífic i tossudament mantingut en el temps des d’aquell moment en què el Tribunal Constitucional va esmenar el veredicte dels catalans a les urnes en el referèndum per l’Estatut d’Autonomia que ens lliga al regne de Felip VI.

Una altra bona part de l’anticapitalisme que lluita als nostres carrers, en canvi, apel·la a no abandonar encara aquell marc mental federalista i aposta per la viabilitat del nostre encaix com a subjecte polític en la pell de brau. Segons afirmen, l’eterna promesa esdevé ara una possibilitat real. En Comú Podem parla del triomf electoral de la nova política i de Podemos a l’estat com el final del règim del ’78 i com l’única opció versemblant per engegar i endegar un procés constituent on les classes populars puguem revertir les polítiques neoliberals.

image

El seu programa de ruptura amb l’status quo polític i socio-econòmic l’acompanyen amb la promesa de celebrar durant el primer any de legislatura un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. El mateix referèndum que quatre cinquenes parts del Congrés ha negat repetidament però que ara els d’Iglesias i companyia anuncien convençuts de girar com un mitjó la correlació de forces a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo.

Serà per la proximitat de nadal, però aquest referèndum que ha d’arribar màgicament a l’orient de la Península Ibèrica sembla fum… fum… fum… Un brindis al sol de qui sap que ni governarà ni disposarà de la majoria social per engegar un nou procés constituent espanyol i que, com a molt, només aspira a formar un grup parlamentari prou fort per liderar l’oposició d’esquerres a l’estat i desbancar d’aquesta posició al PSOE. Mentrestant, el règim borbònic del ’78 seguirà blindat per una àmplia majoria social de PP-PSOE-C’s i el més calent de les promeses de ruptura s’ofegarà a l’aigüera del parlamentarisme.

Trista elecció de companys de viatge d’aquells que són reticents encara a veure en el mapa mental de la República Catalana una possibilitat real i propera de procés constituent on abocar tota la força política per assolir objectius de transformació social i una correlació de forces en un nou marc on poder ser, en tant que anticapitalistes, decisius.

La proximitat en el temps del 27S i el 20D fa que cupaires i comuns mesurem l’aposta entre aquests dos imaginaris que avui coexisteixen a l’esquerra radical del país: independència i federalisme. Si per als comuns el 27S no va ser el plebiscit independentista, difícilment per als cupaires el 20 D serà la revàlida del federalisme. L’any nou i la lectura dels resultats d’aquest cicle electoral de ben segur que escamparan el fum… fum… fum…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s