En defensa dels “polacs” que no volem envair Polònia

L’expresident de la Comunidad Autónoma de Madrid, exsocialista, exdemògraf moderat i actual campió de l’exabrupte patriòtic espanyol, Joaquín Leguina, es va despatxar fa uns dies amb unes declaracions al canal13TV -pista central del campionat- tot dient en relació a l’independentisme català que  “la diferencia de ETA con esta situación es que aquellos mataban y éstos todavía no.”

La presumpció de culpabilitat criminal que tossudament es llança contra el creixement d’una majoria social favorable a la independència a Catalunya és recurrent des de les files dels seus detractors. A falta de cap expressió violenta d’un moviment cívic que ha sabut obrir-se pas políticament fins a dominar un espai de centralitat, res millor per als seus adversaris que agitar fantasmes del passat.

En aquest gènere de la difamació copy-paste historicista, la palma se la porta la contínua comparació del “procés” amb el nazisme. Davant de la potència d’imatges com la Via Catalana o dels dos milions de vots omplint urnes de cartró aquell 9N o la multitud meridiànament policromada de la darrera Diada o de nou els dos milions de vots independentistes, aquest cop dins de les urnes de vidre del 27S, contrasta la imatge d’impotència d’aquells que només encerten a repetir el seu mantra preferit: “Hitler no va guanyar unes eleccions democràtiques anunciant la seva intenció d’assassinar sis milions de jueus”.

image

Treure a passejar el record de les masses nazis dels anys trenta del segle XX i pontificar inescrutablement el seu paral.lelisme amb el clima social i el mapa polític català actual no deixa de ser un recurs desesperat d’aquells que volen anul.lar qualsevol debat d’idees amb un subjecte de sobirania al qual neguen l’existència. Inescrutable vol dir que “no admet d’ésser investigat o comprés”. Ens situa en un punt d’inici per a la discussió política on una terrible veritat absoluta predetermina el final de la qüestió: la massa secessionista catalana comparteix origen, expressió i mètodes amb la massa crítica que va justificar el tercer Reich. Ergo el procés català només pot desencadenar odi, violència i destrucció.

Es fa servir interessadament la memòria de llarg termini però s’obvia el record més pròxim. Es nega l’existència d’un conflicte polític que en el seu recorregut dels últims temps, amb actitud possibilista, ha intentat utilitzar canals institucionals del marc vigent legal per assolir un espai d’expressió, deliberació i decisió democràtica. La situació que potser ara comença, on la ruptura i la desobediència prenen el relleu dialèctic, es presenta com una reacció química i visceral de sublimació per la qual s’arriba a un estat gasós sense haver passat prèviament per una fase líquida.

Ras i curt, repetir mil i una vegades l’axioma que els independentistes som nazis en potència que trenquem la convivència evita entomar la misèria política d’un estat incapaç de donar resposta política a un conflicte polític. En democràcia, és precisament la negació de la política allò que amenaça més seriosament la convivència.

Una cosa és somriure al joc de paraules futbolístico-indentitari que ens converteix en polacs (fins al punt de manllevar el terme per posar títol al programa de sàtira política de la televisió pública del país), una altra cosa molt diferent i absolutament intolerable és que ens acusin de voler envair Polònia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s