El mandat democràtic de la pobresa

image

Segons dades de l‘European Anti-Poverty Network (EAPN), a Catalunya 1.639.000 persones, és a dir un 21,8% de la seva població, està en risc de pobresa o exclusió social.

Un milió sis-cents trenta-nou mil catalans i catalanes són molts catalans i catalanes. A força diaris, ràdios i teles parlarien de setze Camp Nous plens en dia de Barça-Madrid. Menys mitjans d’aquí gosarien comparar la xifra tot dient que es tracta de la mateixa quantitat de ciutadans que el 27S van votar “Junts pel Sí”.

Els independentistes farem bé en no convertir el regle de mesurar majories socials en un xiclet que ara s’allarga ara s’arronsa a voluntat i conveniència. Si defensem que el resultat de les eleccions, amb gairebé dos milions de vots independentistes (el 48%) i 72 diputats de majoria parlamentària, és suficient per engegar un procés constituent cap a una República Catalana no podem menys que entendre que les dades de pobresa al nostre país justifiquen igualment la ruptura amb unes polítiques econòmiques generadores d’injusticia, que eixamplen les desigualtats i trenquen la cohesió social tan necessària per fer país i foc nou.

La mateixa EAPN alerta que 430.000 persones pateixen pobresa severa a Catalunya (sobreviure amb ingressos inferiors a 322€). Per exemple, són unes desenes de milers més que els electors que fa un mes vam escollir la papereta de les CUP. Si continuem amb les comparacions amb xifres que electoralment poden servir per avalar majories que defensen uns determinats mandats, veurem que aquest prop de mig milió de pobres de solemnitat no ocupen la centralitat en l’agenda política que aquests dies de negociacions sí gaudeixen els deu diputats electes independentistes i anticapitalistes, que fan bé en tensar la situació en un sentit catalitzador a favor de un pla d’acció d’emergència social.

De mandats, n’hi ha molts. Cada candidatura que concorre a unes eleccions pot parlar del mandat que rep dels seus votants en funció del programa polític que presenta. Tots ells són mandats ben democràtics en tant que expressió de les urnes però per parlar del mandat democràtic, en majúscules, caldria no oblidar que el mandat representatiu de tots i totes les diputades els obliga amb el conjunt de la població de la nació i no només amb el seu electorat.

Tot el poble vol dir tot el poble! És bo recordar-ho no per posar en valor les minories presents en un parlament -que també- sinó per no excloure àmplies bosses de població absents del joc electoral. Gent que no vota per desafecció o llunyania amb unes institucions que senten que no governen per a ells o, senzillament, persones que viuen entre nosaltres sense dret a vot. En són moltes, moltíssimes. El periodista Sergi Picazo, al voltant dels comicis municipals de la primavera, explicava força bé aquesta idea en un magnífic article al Crític titulat “Si els pobres votessin…” que val molt la pena llegir.

Una cosa és la correlació de forces resultat d’unes eleccions que formen parlaments i investeixen governs en funció d’unes regles aritmètiques determinades que fan i desfan majories. Una altra ben distinta és l’acció política d’aquests governs i parlaments que un cop formats no poden entendre el país com un formatge de representació d’interessos dividit en porcions proporcionals a les de l’hemicicle.

Si no som un poble fet a escala humana d’un és a un no farem un país nou. Només reproduirem un vell estat com el que volem abandonar!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s