La mediocritat d’escollir el fals camí del mig… o com prendre partit i aparentar tot el contrari

No posaré aquí el nom de ningú, ni escriuré en aquestes línies les sigles de cap partit polític. Em proposo, senzillament, reflexionar sobre un determinat comportament humà que de ben segur desencadenarà immediatament en cada lector la seva particular identificació de noms propis o visualització de rostres aliens per satisfer les lògiques necessitats nominals que hom sent quan es parla de conductes polítiques genèriques.

Deixo, doncs, que sigui cadascú qui vagi descobrint durant la lectura aquells coneguts, saludats, cunyats, opinadors, tertulians, periodistes o polítics que els evoqui la descripció d’aquesta espècie que pretenc categoritzar i desemmascarar. Sí, desemmascarar, perquè ja us ho avanço, som davant d’uns éssers que són autèntics mestres del camuflatge, aquella vella adaptació funcional que tantes bèsties polítiques han desenvolupat en el seu brutal instint de supervivència.

Som-hi!

Qui no s’ha creuat mai amb un individu que fa de l’opacitat el millor blanquejador precisament d’allò amb el que diu no combregar? Algú capaç sempre d’esbossar en qualsevulla situació, circumstància o discusió un imaginari que situa el MAL en extrems simètrics. Unes coordenades curiosament també sempre equidistants del punt allà on defensa que habita el BÉ, i obviament, ell mateix.

Res millor que la manca de transparència per despistar i amagar un interés superior ocult en un determinat debat polític. L’exemplar de qui parlem és un hipòcrita de dimensions paquidèrmiques sota una petita i innocent pell de xai. Comença desplegant tots els seus encants empàtics amb la presa que té al davant. Assentiment, ponderació, rigor, moderació… L’inici del seu festeig és sempre igual, amb el mateix to pausat i verb precís que vol guanyar-se la camaraderia i confiança de l’entorn que l’observa i escolta.

A poc a poc, com qui no vol la cosa, intenta demostrar que els seus interlocutors es despisten del centre i tendeixen perillosament cap a un extrem, és a dir, cap al MAL. Es mostra, inicialment, comprensiu i tolerant amb la deriva dels altres, però deixa ben clar que no els vol acompanyar en la immoralitat del seu viatge centrífug que l’allunyaria del BÉ. Un cop ben dibuixada aquesta distància pontifícia, el seu únic interès és no permetre ningú sortir-se del mapa mental on ha clavat al centre l’agulla d’un compàs amb el qual vol mesurar els radis i marcar els perímetres de l’extremisme. Heus aquí com desplega, disimuladament, el seu parany: allò que ha clavat al mig del debat no és cap agulla asèptica, és la seva bandera!

La seva posició envers els seus oponents és absolutament antagònica des del principi però mai reconeixerà aquest fet. Mai, sota cap concepte. Fer-ho el situaria en l’extrem oposat i desvirtuaria la seva posició de centralitat i moderació. A mesura que construeix la imatge del desplaçament de l’interlocutor cap a la radicalitat, a còpia de caricaturitzar-lo, va acceptant l’enorme distància que els separa. Sempre com un procés dinàmic, mai com un inici de posicions diametralment oposades. Alhora, i això és igual d’important en la seva construcció ideològica, crea la il·lusió de tot un territori a la seva esquena, en sentit contrari a l’adversari, que ocupa la mateixa distància que la que el separa del radical a qui s’enfronta dialècticament. És el miratge que necessita per explicar que el seu és sempre el camí virtuós del mig i per vendre la fal·làcia de que no pren partit.

L’única profilaxi en les topades contra aquests individus és no acceptar el seu desplegament de matisos des del principi. Sobretot, negar l’escala de grisos del blanc al negre que planten al davant a cada partida. Juguen un joc d’opacitats per blanquejar la seva posició real i inconfesada. La millor forma de fer-los transparents és trencar el seu paradigma i passar a un prisma que entre el blanc i el negre només deixi veure allò que realment hi ha: milions de colors.

La manada i la devesa

La manada no sobreviuria en un ecosistema social diferent a aquesta devesa, on campa despreocupada i feliç, que se’n diu patriarcat…

[ “Deconstrucció del pes del masclisme”, performance de l’Asociación Octubre a Torrelavega, Cantàbria. ]

Resiliència

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(Joan Brossa, 1963)

(Pilar de la Colla Vella dels Xiquets de Valls davant de la presó d’Estremera, 2018)

Diada (popular) de l’u d’octubre

Dubto que l’1-O substitueixi l’onze de setembre. Bàsicament, perquè aquestes coses es decideixen des de les institucions i si la Generalitat pretén, en algun moment, canviar la Diada Nacional cercarà una data que assenyali des de ella mateixa el moment fundacional de l’eventual nova institucionalitat. Si amb això parlem d’aquell famós dia en què “no podrem més i llavors ho podrem tot”, que va deixar escrit Vicent Andrés Estellés, és evident que la declaració d’independència de fireta del 27 d’octubre no ho serà pas. Però tampoc no ho serà el primer dia d’octubre, quan vam fer el referèndum d’autodeterminació d’on va sorgir el mandat republicà. Aquella jornada no és precisament patrimoni institucional. Ho és de l’autoorganització i l’apoderament popular que va posar dos milions de cossos al carrer per desbordar la política feta des de palau. D’ençà d’aquell dia que tants ens vam pensar que ho podríem tot, des del poder institucional no s’ha pogut fer res. Només passes enrere que allunyen i desposseixen de valor aquell mandat popular. L’únic sentit perquè aquest poder institucional faci seu l’1-O com a símbol seria per folkloritzar el seu record, que és tant com dir desactivar la càrrega política de l’episodi més potent de creació de contrapoder popular que com a poble hem estat capaços de fabricar des d’aquell “no poder més per poder-ho tot”.

Concentració davant de l’escola Ramon Llull de Barcelona el dia de la vaga general del 3 d’octubre

El racisme ens tanca… però no ens calla!

“La Llei d’estrangeria creua la vida de les persones migrades, les obliga a passar tres anys de clandestinitat. Per exemple, per la tramitació i renovació dels papers exigeix un contracte d’un any a jornada completa. Així, la precarietat del mercat laboral esdevé una barrera gegant…” La derogació d’aquesta llei és només una de les onze demandes que planteja la Tancada Contra el Racisme i pels Drets de Migrants i Refugiades que ocupa els locals de l’antiga escola Massana de Barcelona. El seu manifest desplega una taula reivindicativa a la qual ja han donat suport vora de cinc-centes entitats socials que el diumenge 27 de maig han visibilitzat la lluita migrant per la Rambla i els carrers del barri del Raval.

“La Llei d’Estrangeria és l’expressió d’un sistema racista que genera deportacions, devolucions en calent, batudes policials i internaments als CIE…” (diari Públic)

“Fa més d’un mes que un grup de migrants va tancar-se a l’antiga escola Massana de Barcelona. Des d’aleshores, han teixit aliances amb altres col·lectius i moviments i s’han reunit amb diverses administracions per exposar les seves reivindicacions.” (La Directa)

“Tenim onze punts de reclamació, i fins que no s’aprovin tots continuarem tancats a l’antiga Escola Massana”, Juan Ávila, portaveu de la Tancada Migrant (diari Ara)

“Interpel·lem partits, institucions i tots els grups que es consideren antiracistes perquè prenguin posició per escrit en relació a les nostres demandes. Perquè les paraules se les enduu el vent i hi ha gent que fa més de deu anys que és al país sense poder regularitzar la seva situació”, Vicky Columba, membre de Tras la Manta (diari Jornada)

“Hemos ido a peor porque muchos acumulamos años de problemas administrativos e irregularidad. Ahora, encima con la crisis y las reformas laborales…” Ibrahim Oumouhou (Catalunya Plural)

Ells, “a por ellos”… i nosaltres, a lo nostre!

Si acaba havent-hi avançament electoral a la Ñ, allò més dramàtic per a la República Catalana serà veure com el PDECat i ERC insistiran en presentar-se de nou a unes eleccions espanyoles, sense mesurar prou bé com això pot contribuir a folkloritzar l’1-O i a dissoldre el seu mandat en un processisme sine die…

És cert que les urnes són la nostra millor eina i que mai les hem de meysprear ni témer. Sense oblidar, però, que ho seran sempre que serveixin per vehicular l’expressió d’un mandat democràtic i no per blanquejar un règim podrit. Les vàrem fer servir el 9-N, el 27-S i finalment, l’1-O… i vam guanyar! …i aquí som ara, cercant la millor manera de consolidar el mandat de construir una república només exercint l’autodeterminació com a poble i la democràcia com a única arma.

Si volem resultats diferents, no fem el mateix de sempre. No fem servir unes urnes omplint-les de vots si han de ser el continent d’un enorme buit de democràcia. Ja ho hem après del 21-D i del respecte dels poders de l’Estat pels resultats i pels nostres drets polítics. Convido a valorar la força d’una nova forma d’expressió democràtica que passi per mostrar fermesa en no sentir-nos interpel·lats per la farsa de la Ñ demòfoba i catalanòfoba. Deixem clar que entenem les urnes com expressió de sobirania si representen un “nosaltres”, i no un “¡a por ellos!”

Cap republicà català a les Corts del Regne d’Espanya! Penseu-hi. Que hi vagin només els catalans que ho aposten tot al número 155. I que hi vagin amb una participació d’un escàs trenta per cent del cens català perquè no tornin a menystenir el nostre referèndum d’autodeterminació del primer dia d’octubre!

Poble rebel

“Hi ha una Catalunya, dissident i combativa, que perviu i resisteix sota la capa del relat oficial. Una Catalunya on —des dels temps de la fal·làcia de la Transició— la desobediència, la dissidència o l’autoorganització davant la misèria ha estat i és palpable, com també la via repressiva per eradicar-les. Dirigit per Damià Puig de l’Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social), Poble Rebel es proposa, com a llargmetratge documental, endinsar-s’hi, explorar-la, amb un zoom que apunta i enfoca les quatre últimes dècades: des del 1974 amb l’assassinat de Salvador Puig i Antich, passant per la mal anomenada “crisi” de 2008, fins a les lluites de l’aquí i de l’ara; analitzant-ne el context polític, econòmic i social. Tot, per entendre com i perquè neixen, creixen i s’organitzen els moviments socials. Tot, per mostrar el principi fonamental d’acció-reacció en ambdues direccions: moviments socials versus sistema i sistema versus moviments socials” (Text extret de la presentació oficial del trailer promocional).

Poble Rebel: projecte documental que explora els últims quaranta-cinc anys de lluites socials, dissidència política i repressió al nostre país. Estrena: maig de 2018.

Per a més informació, Sònia Calvó signa a La Directa aquest article on s’hi expliquen les interioritats de la gènesi i creació d’un projecte audiovisual que durant aquest mes de maig programa les primeres projeccions.