Imatges i paraules que encaixen perfectament en un paisatge distòpic ben real. Tan actual com anunciat. Dos breus fragments de “Surveiller et punir. Naissance de la prison” (Vigilar i castigar. Naixement de la presó) de Michel Foucault, 1975

Edició i muntatge del vídeo: Bruxelles Dévie / Veu: Sarah Joseph / Traducció del text: Miguel Ortiz

Aquest espai clos, segmentat, vigilat en tots els seus punts, on els individus són inserits en un lloc fix, on els menors moviments són controlats, on tots els esdeveniments són gravats, on un treball ininterromput d’escriptura connecta el centre i la perifèria, on s’exerceix un poder absolut, segons un disseny jeràrquic continu, on cada individu és constantment observat, examinat i classificat entre els vius, els malalts i els morts –tot això constitueix un model compacte del dispositiu disciplinari.

A la pesta respon l’ordre; aquest ha per funció desfer les confusions: la de la malaltia que es transmet quan els cossos es barregen; la del mal que es multiplica quan la por i la mort esborren les prohibicions. Hom prescriu a cadascú el seu lloc, a cadascú el seu cos, a cadascú la seva malaltia i la seva mort, a cadascú el seu bé, per obra d’un poder omnipresent i omniscient que es subdivideix ell mateix de manera regular i ininterrompuda fins a la determinació final de l’individu, d’allò que el caracteritza, d’allò que li pertany, d’allò que li escau. Contra la pesta, que és barreja, la disciplina fa valer el seu poder, que és d’anàlisi.

Hi ha hagut al voltant de la pesta tota una ficció literària de la festa: les lleis suspeses, les prohibicions aixecades, el frenesí del temps que passa, els cossos que es barregen sense respecte, els individus que es treuen les màscares, que abandonen la seva identitat oficial i la façana sota la qual se’ls coneixia, deixant aparèixer una veritat diferent. Però hi ha hagut també un somni polític de la pesta, que n’era exactament el contrari: no pas la festa col·lectiva, sinó les divisions estrictes; no pas les lleis transgredides, sinó la penetració dels reglaments fins als més fins detalls de l’existència i mitjançant una jerarquia completa que assegura el funcionament capil·lar del poder; no pas les màscares que es posen i que es treuen, sinó l’atribució a cadascú del seu “vertader” nom, del seu “vertader” lloc, del seu “autèntic” cos i de la seva “autèntica” malaltia.

La pesta com a forma al mateix temps real i imaginària del desordre té com a correlatiu mèdic i polític, la disciplina. Darrere dels dispositius disciplinaris, es llegeix l’obsessió dels “contagis”, de la pesta, de les revoltes, dels crims, de la vagabunderia, de les desercions, de la gent que apareix i desapareix, que viu i mor en el desordre.

La ciutat empestada, completament impregnada de jerarquia, de vigilància, de mirades, d’escriptura, la ciutat immobilitzada pel funcionament d’un poder extensiu que s’imposa nítidament a tots els cossos individuals –és la utopia de la ciutat perfectament governada. La pesta (com a mínim aquella que es queda en una previsió), és la prova en el transcurs de la qual es pot definir idealment l’exercici del poder disciplinari. Per fer funcionar segons la pura teoria els drets i les lleis, els juristes es posaven imaginàriament en l’estat natural; per veure funcionar les disciplines perfectes, els governants somiaven amb l’estat de pesta.

Sota el títol “Consumeix dins“, la REAS Red de Redes ha engegat una iniciativa per fomentar el consum intern dins de l’Economia Solidària. Una campanya que pretén reforçar els circuits econòmics propis, tot potenciant la producció i el consum entre entitats, cooperatives i d’altres empreses solidàries de la xarxa que configura el mercat social. Uns circuits que per poder mantenir la seva activitat econòmica generadora de beneficis socials i mediambientals necessiten, ara més que mai, el suport de totes les persones que consumeixen de forma conscient i responsable. En definitiva, de tothom que vol fugir activament del mercat capitalista, conscients que en ell el consum i els diners només fan que alimentar un sistema que provoca desigualtat, pobresa, precarietat i destrucció ambiental.

Així, la campanya cerca difondre l’àmplia gamma de productes i serveis ètics, solidaris i sostenibles que existeixen, tot registrant i visibilitzant el màxim de les interaccions econòmiques que sigui possible per posar en valor el potencial que existeix fruit de la interacció entre els agents i les diferents iniciatives dins de l’economia solidària, consumint les unes de les altres. A més a mes, és una manera de posar en interrelació empreses i persones amb objectius i valors comuns, per fer del consum una eina de canvi, obrint les portes a la intercooperació i altres pràctiques de suport mutu que ofereix la gran comunitat de l’Economia Solidària.

“Consumeix dins” és molt més que una simple campanya. És la invitació a persones i entitats conscienciades a enfortir el circuit econòmic comú de l’Economia Solidària, contribuint a crear un Mercat Social que connecti empreses i consumidores responsables, per a generar, a partir del nostre consum diari, un model econòmic més just, sostenible i solidari.

Els països bàltics, –Lituània, Letònia i Estònia–, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent d’agressió per part de les autoritats soviètiques per recuperar-ne el control. Durant aquesta crisis, els tres governs depengueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta que havien après dels escrits de Gene Sharp. El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius, en 1991 deia: “Mai no tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament“. I tot citant l’obra de Sharp, proclamà: “Prefereixo tenir aquest llibre a una bomba atòmica“.

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va prendre la figura de Gene Sharp com a referent per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar. L’any 2018, coincidint amb la mort del pensador nordamericà va editar “La defensa civil noviolenta” dins de la seva col·lecció “Eines de Pau, Seguretat i Justícia”. La publicació recull i fa balanç dels conflictes més significatius afrontats amb mitjans noviolents fins a l’any 1990, i exposa les claus que permeten fonamentar i organitzar una resposta civil d’aquestes característiques.

Després de quasi tres dècades, no són pocs els fets que han corroborat aquestes propostes, mostrant que és possible una resposta no militar en multitud de conflictes, i que aquest recurs civil és a les mans de qualsevol poble, sobretot si es prepara.

En la mateixa línia que l’ICIP, el Centre d’Estudis Joan Bardina recupera ara al seu web un complet argumentari amb aquestes 38 idees-força per avançar en una estratègia civil noviolenta capaç de fer front, per exemple, a usurpacions de les institucions o cops d’estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials.

L’any 2013, fruit de la fusió entre les federacions catalanes d’ONG de pau, Drets Humans i desenvolupament, va néixer Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global, i amb ella es va generalitzar l’ús del terme Justícia Global en el sector de la cooperació. En aquell moment, la nova comissió d’educació, que integrava entitats amb trajectòries i perspectives diferents, va elaborar el “Manifest pel dret a una educació transformadora“, el qual, partint d’aquesta riquesa i diversitat, articulava demandes concretes.

Les organitzacions que es troben a Lafede entenen l’educació per a la justícia global com un paradigma que proporciona eines per qüestionar i transformar de manera crítica el model social, polític i econòmic existent, un model que genera violències estructurals que deriven en greus injustícies socials. Es parteix de la idea de ciutadania global per assenyalar la pertinença a un sol món, i de presa de consciència sobre l’oportunitat que totes i tots tenim en la promoció de la justícia social i l’equitat.

La guia “Educar per a futurs alternatius” vol ser útil a les entitats i a la mateixa federació per alimentar posicionaments en clau educativa, però també pretén servir per explicar i compartir amb la resta d’agents educatius aquesta manera d’entendre l’educació transformadora.

L’Educació per a la Justícia Global proposa processos educatius que parteixen del reconeixement de la vulnerabilitat de la vida i de l’afirmació de la relació d’interdependència i ecodependència com un element inherent a la naturalesa humana. Aquesta presa de consciència és clau per afavorir un apoderament col·lectiu que posa el focus en les relacions humanes, valora la riquesa i la diversitat de sabers i propicia espais de cura i autocura.

El 13 de marzo del 2017, Ignacio Robles, bombero de Bizkaia, se negó a participar en un operativo de seguridad en el puerto de Bilbao. La maniobra tenía como objetivo el envío de toneladas de armamento fabricado en Euskadi a Arabia Saudí. El destino final de estas armas era Yemen.

La acción de Ignacio Robles al negarse a tomar parte en este envío de armas, puso sobre aviso a varios colectivos sociales del hecho de que se estaban enviando regularmente armas destinadas al conflicto de Yemen y que eran usadas, en muchos casos, contra la población civil. En el seno de la Comisión La guerra empieza aquí, formada por miembros de Ongi Etorri Errefuxiatuak-Bizkaia y el grupo antimilitarista KEM-MOC de Bilbao, pronto surgió la idea de realizar una película documental para denunciarlo.

Poniendo el foco sobre las amplias redes de apoyo financiero que sustentan esta actividad, sea a través de inversiones de los bancos o mediante subvenciones públicas, el documental explica los mecanismos locales e internacionales de producción y venta de armas, así como las redes de comercio y distribución impulsadas desde el Estado español y amparadas en la Ley española de Secretos Oficiales.

La película se ha financiado de manera popular, mediante un crowdfunding, en el que han participado más de 200 personas y colectivos, aportando una cantidad total cercana a los 14.000 euros.

“Gerra Hemen Hasten Da” / Dirección, guión y montaje: Joseba Sanz / Producción: Ongi Etorri Errefuxiatuak y La Guerra Empieza Aquí (LGEA) / Música: Javier López de Guereña

Greenpeace ha iniciado una campaña en medios y redes sociales dirigida a desvelar y denunciar los engaños de la gestión de envases domésticos por parte de Ecoembes.

Cuando una empresa pone en el mercado un envase de plástico doméstico, lo hace imprimiendo un logo o ‘punto verde’, que significa que se ha pagado un porcentaje para que Ecoembes recupere y recicle ese envase. Una tasa que, además, pagamos los consumidores en el precio final del producto. La ONG ambientalista denuncia que de todos los envases de plástico que echamos al contenedor amarillo, Ecoembes apenas recicla el 25%, pasando el resto a contaminar el medioambiente (playas, ríos o bosques), o bien la tierra y aguas subterráneas, a través de vertederos, o el aire, mediante incineradoras.

Para evidenciar el problema medioambiental que supone la actividad de Ecoembes, Greenpeace ha realizado una investigación que deja al descubierto los graves fallos del sistema de gestión de residuos de envases. Un estudio llevado a cabo tanto en España como en algunos países del Sudeste Asiático durante varios meses. Se han buscado y analizado datos con la dificultad añadida por la falta de transparencia en el acceso a buena parte de la información, y se ha hecho sobre el terreno para ver de cerca la gestión y el tratamiento real de los residuos por parte de este monopolio, auténtico rey del greenwashing. El resultado es el detallado y riguroso informe #EcoembesMiente.

Además, Greenpeace ha producido este breve vídeo que en poco más de dos minutos sintetiza e ilustra las principales conclusiones de su estudio.

“La ideologia dominant, la de les classes capitalistes dominants, té cada vegada més dificultats per ocultar fins a quin punt el manteniment del seu sistema d’explotació i dominació es fa reduint la vitalitat humana. I que la consciència més o menys nebulosa d’aquesta amputació en origen de l’autodeterminació com a essència de l’ésser humà, obligat a destinar la vida a l’acumulació de capital, s’expressa en profunds i massius nivells de patiment agut que s’ha convingut a anomenar malaltia mental. Al capital se li veu cada vegada més la cara criminal, però continuarà escrivint la història mentre no ho fem nosaltres…” (Ángeles Maestro, “Capitalisme, alienació i malaltia mental”)

CATARSI núm. 3, Tardor-Hivern 2020. Click sobre la imatge per accedir a l’índex de continguts i subscripció.

Arriba a les llibreries “Convivialisme. Per un món post neoliberal”, l’edició catalana del “Manifest convivialista“ que al febrer va publicar-se a França, i que la crisi sanitària de la covid-19 ha endarrerit a casa nostra. Posa les bases filosòfiques d’una proposta per a un món interdepenent, post-liberal i post-creixement que afronti l’emergència climàtica, l’augment escandalós de les desigualtats, la concentració de riquesa i poder o la pèrdua de democràcia, etc.

Estableix cinc principis que incorporen les aportacions del primer liberalisme, de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme i de l’ecologisme. I, també, destaca un imperatiu categòric: evitar l’excés, la desmesura i l’arrogància. Es presenta com una via i un marc per enfortir aquelles persones i organitzacions que, perplexes de l’evolució de tot plegat, es poden trobar desorientades o paralitzades, amb sensació d’impotència però amb la necessitat de promoure la construcció d’un món postneoliberal i encarar els enormes reptes del nostre temps.

Els autors d’aquest manifest convivialista, que ja és una segona versió, són gairebé 300 intel·lectuals i activistes de més de 30 països. Entenen el convivialisme com la filosofia política de l’art de conviure (viure amb), que permet als éssers humans competir per una millor cooperació,  progressar com a humanitat amb consciència plena de la naturalesa finita dels recursos naturals i amb la certesa compartida de la necessària cura dels altres i del món; i això sense negar la legitimitat del conflicte, fent-ne un factor de dinamisme i de creativitat que permeti oposar-nos sense matar-nos.

(fragment de la presentació escrita per Martí Olivella a l’edició catalana)

La campanya “Confinem els Cotxes. Recuperem La Ciutat” torna als carrers amb concentracions estàtiques autoritzades a diverses ciutats de Catalunya per reivindicar una mobilitat per les persones i lliure de fums. Passejant o en bicicleta, sol o amb la família, infants i amics. Amb activitats lúdiques respectant les mesures de seguretat sanitària i amb una expressió poètica i col·lectiva, fent servir els cossos mitjançant una senzilla coreografia que es pot estudiar en aquest vídeo.

Inscripcions i més informació aquí…

No, no sembla pas un mal moment per llegir o rellegir “La pesta” (Albert Camus, 1947). Obra clau de l’existencialisme del segle XX… “En última instància, l’ésser humà no té control sobre res. La irracionalitat de la vida és inevitable; i així, l’epidèmia representa l’absurd. Però aquesta absència de sentit suprem, tot i que desconcertant, és també potencialment positiva, perquè les noves raons de l’existència arriben lligades a valorar la vida humana només per si mateixa i no per causes superiors a les persones (religioses o ideològiques). Aquest sentit de l’existència, lliure i ateu, es manifesta sobretot en el suport mutu i en la llibertat individual, i en total antagonia amb la indiferència i l’autoritat“