Aquest migdia ha estat presentat en roda de premsa l’informe #Saidavi2017. Es tracta de la memòria anual del Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional que duu a terme el Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans.

Enguany, he decidit realitzar la meva habitual objeció fiscal a la despesa militar a favor del treball desinteressat d’aquest grup d’activistes que des dels àmbits jurídic i psicosocial combinen “la intervenció directa en situacions de vulneració de drets amb el desenvolupament de processos d’incidència política i social que tenen per objectiu promoure canvis en les polítiques públiques“.

Aquesta edició de l’informe, que és el segon que presenta l’associació, recull al llarg del 2017 un total de 246 actuacions legals, 102 actuacions psicosocials i 8 accions comunicatives i d’incidència. Destaca el relat de la violència policial viscuda al país durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre (el Centre Irídia porta 12 casos de víctimes d’aquell dia a les escoles). Però també analitza des d’una perspectiva de drets humans les polítiques públiques i pràctiques dels operadors del sistema penal. S’hi fan recomanacions a les institucions per promoure canvis per tal de combatre impunitats i es denuncia que en termes generals no existeixen normes específiques que contemplin mesures integrals per abordar la violència institucional.

Bona feina, aquest reportatge de Carina Bellver al Crític, però em faig a sobre algunes consideracions. Permeteu-me que les aboqui aquí en tant que lector i subscriptor d’aquest digital molt afectat directament per aquesta problemàtica…

Vull destacar l’afirmació d’una de les veus del final del reportatge: “la lluita contra la segregació s’ha vist amenaçada per l’anunci d’avançar l’obertura de l’IES Angeleta Ferrer, un centre que es reivindica des de fa 20 anys a l’Eixample“. La frase és la sublimació d’un relat volgudament simplificador i maniqueu per tergiversar una realitat molt més complexa que mereix tot el rigor possible. En primer lloc, fer servir la paraula “avançar” per referir-se a l’obertura d’un institut (Angeleta Ferrer) que fa 20 anys reclama la comunitat educativa hauria de fer sonar les alarmes fins i tot del lector menys observador. Però parlar-ne en termes d’amenaça és directament un insult a totes les persones que durant dues dècades hem participat, en diferents moments, de la lluita per un equipament més que justificat i necessari en un districte on la manca d’oferta pública és alarmant.

Pretendre, com s’afirma a l’últim paràgraf, que “l’Angeleta Ferrer és una amenaça a la nostra aposta per lluitar contra la segregació social. No falten places al barri; els nostres càlculs és que fins i tot en sobraran en la nova preinscripció” és comprar directament de forma acrítica i irresponsable la narrativa dels interessos neoliberals que durant anys han infrafinançat l’escola pública i han afavorit el traspàs massiu de famílies a la concertada durant l’etapa de secundària. El propi Síndic de Greuges al seu informe parla de la necessitat de promoure l’augment d’oferta pública com a font de polítiques públiques contra la segregació escolar… però això no s’explica. Per què? De la mateixa manera que tampoc s’explica prou que la solució que el consorci ofereix pel curs vinent per encabir la demanda, si s’escau, és crear “bolets” (no crear noves línies i places, no. Forçar grups!) que aquests sí que representen una amenaça real a la qualitat i a qualsevol procés de desegregació. Però, ésclar, la seva esperança és que no calguin i que enguany encara més famílies optin per passar-se a la concertada!

Algun dia, des del periodisme d’investigació s’oferirà al costat del comunicat del Consorci d’Educació de Barcelona que argumenta la no obertura aquest curs de l’IES Angeleta Ferrer també el comunitat que alhora vam fer públic des de l’AFA de l’escola dels Encants que se sent enganyada i que va recollir 1400 signatures al barri en temps rècord a favor de l’Angeleta Ferrer ja! (la nota de premsa es pot descarregar aquí). També ens explicarà la connivència entre dos actors clau per entendre aquest episodi: Oriol Pérez de Tudela i Jordi Matas, que l’últim any han alimentat els prejudicis contra la comunitat educativa que representa aquesta AFA i que han aplanat el camí al patró d’actuació amb el qual Mercè Massa ens obsequia des del CEB en cada preinscripció: bolets i augments de ràtio. Pedaços i més pedaços per evitar entomar l’urgent necessitat d’augmentar l’oferta pública, la que és garantia de cohesió social.

La segregació escolar és un fenomen força complexe. Cal evitar l’estigmatització de centres d’alta complexitat, i tant! I cal fugir de les simplificacions. Però de totes. També de la que últimament tendeix a relacionar globalment innovació amb insolidaritat. I sobretot, cal no oblidar que la principal causa de la segregació escolar -com molt bé s’indica al reportatge- és que les polítiques públiques s’han dedicat més a compensar els efectes de la segregació que no pas a evitar els desequilibris. Bàsicament, mitjançant l’infrafinançament i a la promoció de la competició entre centres.

No puc deixar de denunciar les acusacions que enguany moltes famílies estem rebent per persistir en una vella lluita per la qual ara ens titllen molt injustament de segregacionistes. Acusacions que es fonamenten en una simplificació que parla de projectes insolidaris, tot amagant que al darrere també hi ha famílies que ens trenquem la cara fa anys per una educació pública de qualitat, democràtica, inclusiva i cohesionadora. Entrar en aquest joc és un tret al peu perquè representa comprar un relat frontista que no és més que una construcció ideològica al servei del retallador neoliberal per dividir la comunitat educativa i justificar l’aposta per la concertació i normalitzar-la.

Llegir aquí aquest article com a rèplica publicada a Crític.

La repetició d’eleccions té molts riscos, pocs beneficis i cap expectativa de generar un escenari de millora des d’un punt de vista republicà. Ara disposem d’una majoria parlamentària que cal fer servir per bloquejar l’statu quo que ha creat la coalició del 155. Toca explicar bé i deixar ben clar que des d’aquest parlament autonòmic castrat no recuperarem cap autogovern real però sí que amb 70 escons hi tenim una majoria suficient per resistir democràticament una posició clau en l’escac a un règim amb els seus fonaments cada cop més podrits. Res més que això però tampoc res menys que això. Sense menystenir la capacitat coercitiva de l’Estat espanyol i també sense caure en cofoismes d’una reedició del processisme màgic, fem tot allò que forci al màxim el deteriorament del regne i encertem en l’estratègia antirepressiva.

A la Ñ els posa dels nervis que Puigdemont vagi dictant des de l’exili els passos que cal fer al Parlament autonòmic. Seguim! Mentres no sigui possible investir-lo efectivament en territori català, convertim la cambra de la Ciutadella en un satèl•lit del Consell de la República per tensionar la institucionalitat del 155, on ni tan sols els seus arquitectes han estat capaços de guanyar amb les cartes marcades. Davant la insistència en el fals relat de la rebel•lió i de la violència, la millor resposta és continuar fent-nos forts en la narrativa del mandat republicà, democràtic i pacífic de l’1-O.

La coalicio del 155 centra la seva acció política en convertir la repressió en victòria per depressió del seus adversaris, que en aquest conflicte tracta d’enemics a abatre i no per debatre.

La irrupció del jutge Llarena al mig del debat d’investidura de Jordi Turull va suscitar dijous l’alegria i els somriures de hiena als despatxos de l’ala setanta-vuitista del Parlament, allà on l’ambient ranci es fon amb el tuf d’altres espècies rapinyaires dels edificis veïns. Cínica satisfacció de la bancada “no nacionalista” representant de les “garanties”, la “convivència” i el “seny” que avui sense vergonya ha donat l’esquena als familiars del presos polítics quan la majoria republicana els ha homenatjat en seu parlamentària. Diputats i diputades mai més honorables, per sempre hipòcrites senyories.

La voladura judicial pels aires del tercer intent d’investidura d’un President no satisfactori pels derrotats del 21-D ha estat anunciada com l’enèsim final de cicle sobiranista per part del trio Arrimadas – Iceta – Albiol, que comparteixen llit al meublé del Tribunal Constitucional cada cop que algú des de Catalunya parla de divorci amb Espanya.

Aquells qui més se’n foten de la mobilització massiva, pacífica i sostinguda de la dècada sobiranista a Catalunya a còpia de banalitzar-la i titllar-la d’irreal són les mateixes elits pagades per l’Ibex35, neoliberals i fatxendes que es presenten davant l’electorat com a ciutadans, socialistes i populars. Partits polítics que les urnes han situat a l’oposció però que no necessiten guanyar votacions a l’hemicicle perquè es faci llur voluntat i governen la comunitat “autònoma” amb el pes democràtic dels quatre diputats de l’últim grup de la cambra. Profetes de la fractura social que es queixen perquè aquells a qui volen engarjolar trenta anys no els saluden educadament pels passadissos però que abandonen els escons ple sí i ple també per major glòria del mandat representatiu. Progressistes i federalistes amb la boca plena de concòrdia però que amb el mateix desvergonyiment són tan capaços de donar l’esquena a les víctimes de la repressió com de fer-se selfies amb ultres d’avui néts dels feixistes que ahir assassinaven els seus avis republicans.

N’hi ha qui diu que cal fer el govern que ens deixin i recuperar la iniciativa en aquest parlament autonòmic perquè és l’única instància de representativitat de la voluntat popular que ens queda al catalans. Nego la major. Ja no ho és. Només queda el municipalisme i crear una nova institucionalitat al voltant de la República.

Aquests mesos hem vist més clar que mai que, per guanyar la sobirania política com a poble, abans hem d’haver guanyat graus importants d’altres sobiranies: la sobirania econòmica, alimentària, energètica, financera, comunicativa… totes les que ens són imprescindibles per satisfer les nostres necessitats bàsiques. Però no partim de zero…l’economia solidària, fa temps que fa camí!

Llegir més al web de la Xarxa d’Economia Solidària i seguir la seva activitat al seu twitter

Carta dels CDRs del Barcelonès als partits independentistes catalans:

Des dels Comitès de Defensa de la República del Barcelonès us fem arribar aquest escrit per exigir que feu efectiva la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República.

Som els Comitès que vam garantir la celebració del referèndum del passat 1 d’octubre per tal de fer efectiu el dret d’autodeterminació com a poble català.

Som les persones que, amb l’ajuda de les AFA, vam defensar les escoles amb els nostres cossos per decidir de forma sobirana i diligent si volíem ser un Estat independent en forma de república. Així mateix, som les que l’1 d’octubre vam ser humiliades, amenaçades, intimidades i, fins i tot, apallissades per part de les forces del govern espanyol.

Malgrat el cop d’estat iniciat el 20-S després que la policia nacional ocupés Catalunya, el poble català va demostrar la seva indiscutible resiliència i sobirania. Gracies a la mobilització ciutadana, vam combatre les forces armades per fer possible no tan sols les jornades de votació sinó el fet històric de l’1-O, la victòria popular davant el neofeixisme del regim postfranquista.

En conseqüència, la repressió no va impedir que els resultats del referèndum fossin reeixits i clarificadors. Van votar 2.286.217 persones, cosa que representa un 43% del cens i el Sí va obtenir un 90,2% dels vots. Malgrat no complir amb els terminis i la voluntat popular, fins el passat 27 d’octubre de 2017 no es va declarar la República i, tot i la declaració institucional, aquesta no es va fer efectiva, no va ser publicada al DOGC i tampoc es va implementar la Llei de transitorietat jurídica. D’aquesta manera, vau acceptar unilateralment, sense respectar la voluntat del poble, el continu desplegament de les mesures colpistes ambla imposició de l’article 155, encara vigent avui.

Com que gent amb sensibilitats tan diferents hem estat capaces d’ajuntar-nos i posar-nos d’acord tant per defensar el referèndum com la República, us exigim:

-L’aplicació de les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional.

-La desobediència fefaent de l’article 155.

-El restabliment del govern legítim del poble de Catalunya.

-La materialització de la declaració d’independència amb la conseqüent publicació al DOGC i la implementació de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República.

-L’obertura d’un Procés Constituent construït des de la base que contempli la diversitat del nostre poble.

-El reconeixement dels CDR com a subjectes polítics actius amb capacitat de materialitzar la República, com ja hem demostrat en garantir la celebració del referèndum i en aturar el país en les dues últimes vagues generals.

Cal fer-ho perquè, com a poble, si ho intentem, podem perdre; però, si no ho intentem, estem perduts. Com hem pogut comprovar per enèsima vegada, l’Estat espanyol vol el nostre poble submís i anul·lat, i no pararà fins aconseguir-ho. Després del cop d’Estat del 20-S no ens en queda ja cap dubte: els presos polítics, el govern exiliat, el professorat encausat, la repressió creixent dels CDR, els més de 700 alcaldes i alcaldesses imputades i la precarització estructural que pateix el poble català.

És per tot això que l’única solució possible és començar a escriure el nostre propi futur fent que l’1 d’octubre passi a la historia per l’aplicació dels seus resultats.

Nosaltres estem preparades, i vosaltres?

Comitès de Defensa de la República del Barcelonès, BCN, 19 de març del 2018

El mateix Joan Tardà que proposa urbi et orbi al republicanisme la conveniència de “convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant” i de “reconstruir ponts d’entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta”, és el mateix Joan Tardà que té fixat al seu perfil de twitter una piulada on eleva a categoria de veritat un “bé superior a preservar: la titànica victòria independentista del 21-D”. Curiosa manera de preservar-la, aquesta d’obrir-se cap a aquells que es van posar de perfil l’1-O o pitjor encara, cap a qui representa un terç de la coalició del 155. Més que res, per un petit detall: la campanya electoral de totes tres candidatures independentistes va pivotar sobre l’eix de la restitució del Govern legítim i de la implementació del mandat republicà del primer d’octubre. Aquesta i no cap altra va ser la voluntat majoritària expressada titànicament a les urnes.

Aquests dies de bloqueig de la investidura, i més ara amb la negativa de la Cup a donar suport a la presidència de Jordi Sànchez en els termes presentats per JxCat i ERC, es parla molt del suicidi que representaria un escenari de no acord i de repetició d’eleccions. Hom descriu tal possibilitat com una autoimmolació, en el sentit que podria propiciar la pèrdua de la majoria parlamentària i el malbaratament d’aquella “titànica victòria independentista del 21-D”. És evident que si els partits polítics partidaris de la República no saben què fer amb el vot de més de dos milions de republicans i no són capaços de posar en moviment la majoria que els ha atorgat les urnes serà, ras i curt, la fi. Serà faltar al mandat popular, que és el principi de tot.

Ara bé, de la mateixa manera, si us plau, fem-nos també altres preguntes. Per exemple: no fóra igualment faltar al mandat democràtic desaprofitar la força d’haver derrotat l’unionisme en el seu terreny de joc del 21-D i acatar sense més el cop del 155? No és també el final si la “titànica victòria” ho és per resignar-nos a acceptar el marc mental del setanta-vuitisme que pretén esborrar de l’imaginari col•lectiu l’1-O i el llarg, tossut, pacífic i democràtic camí que ens va dur fins a ell? De veritat, el triomf electoral del 21-D cal llegir-lo des de l’autoengany de creure que recollir ara molles d’autonomisme representa autogovern? Acceptar tot això per evitar unes noves eleccions no és llençar per la borda el mateix patrimoni polític que es malbarataria anant a noves eleccions? Tot plegat, no representa igualment un suicidi per la causa de la República?

És d’agrair la determinació de la Cup que, si més no, posa al centre del debat totes aquestes qüestions. Cal elogiar el seu propòsit d’abstenció en qualsevol investidura d’un govern autonòmic que immediatament serviria per validar el relat de que “el plan Moncloa triunfa” malgrat la derrota electoral de la coalició del 155. Una lloança per als cupaires, però, provisional i sota vigilància contínua, com mereix qualsevol postura política en l’àmbit del parlamentarisme, on el postureig està tan a l’ordre del dia com la confusió entre tàctica i estratègia o entre partit i país.

Irrupcions d’aquest estil per part dels anticapitalistes esdevenen ja un clàssic en la història del procés. En moments crítics, apareixen per agitar-lo i fer-lo avançar. Confiem que aquest cop sigui igual. Com quan la consulta del 9-N va estar a punt de saltar pels aires i David Fernàndez i companyia van forçar tothom a tornar a seure a la taula. O com quan van superar el #pressingCUP de “Mas o març” i van fer que el President de la transició nacional fos Puigdemont. O com quan van tombar els primers pressupostos de Junqueras, fet que va provocar una moció de confiança que es va superar amb la tornada del referèndum al centre del full de ruta.

Vull entendre que en la cruïlla on som ara, el missatge que el partit de l’esquerra independentista vol transmetre és el de legitimar el mandat popular republicà que les eleccions ilegítimes de desembre pretenien tombar. Un mandat que emana del referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern de la Generalitat escollit democràticament pel poble. Una consulta que malgrat les seves circumstàncies i context representa una fita carregada de dignitat que vehicula l’expressió de la voluntat popular d’una forma infinitament més democràtica que tot el que es deriva de la imposició de l’estat d’excepció encobert pel 155.

Efectivament, tot allò que sigui deixar de ser el que som serà suicida. Som República!