A l’autodeterminació del poble català només li resta una possibilitat: desbordar el parlamentarisme des de l’autoorganització i l’empoderament popular. La via institucional va dubtar en sentir tocar el sostre dimarts 10 d’octubre quan el President Puigdemont va fer allò que no va fer i va congelar l’esperada declaració d’independència en el no-lloc del processisme que ens pensàvem enterrat.

El sector més conservador de l’independentisme s’ha atrinxerat al voltant d’una decisió unilateral presidencial que assegura assumir els resultats de l’1-O però que suspenent els efectes de la proclamació de la República (activació de la Llei de Transitorietat i obertura del procés constituent) no fa més que situar el poder coercitiu de les porres per sobre del valor democràtic dels vots.

Els comitès de defensa del referèndum (CDR) tenen ara més sentit que mai. Un cop passat el diumenge de la votació, n’hi ha qui defensa que s’haurien de rebatejar convertint la R final en inicial de República. Això tan se val, però el que està clar és que la defensa del referèndum no es va acabar amb el blindatge dels col·legis i les urnes. Ara toca defensar el resultat. Un resultat que no és altre que el reconeixement del poder de l’autoorganització popular com a força de transformació. Un poder que va mesurar la seva potència el primer dia d’octubre com cap altre mobilització social o política ho havia fet abans en aquest petit racó del món. Un empoderament ciutadà que encara va demostrar més capacitat d’eixamplement del seu espai dos dies després amb una vaga general que va empetitir les porres de l’Estat espanyol i va fer grans les paperetes de vot que milions de catalanes i catalans vam defensar tossudament alçats.

El procés ha estat fins aquí un camí de difícils equilibris polítics en la seva dimensió institucional. Però cal no ometre la dialèctica que s’ha generat també entre aquest parlamentarisme i el vessant dels contrapesos de poder popular que ha generat al carrer la defensa del dret d’autodeterminació. L’orografia d’aquest moviment tectònic dels últims anys al nostre país està plena de muntanyes i valls fruit de la tensió entre la institucionalitat i l’autoorganització de la gent. El resultat és el paisatge actual.

Perquè el Parlament pugui fer el cim de la proclamació de la República cal que se senti desbordat per un empoderament popular que exigeixi començar ja el procés constituent. Només el poble salva el poble!

Diumenge 1 d’octubre, el govern del Regne d’Espanya va escollir la brutalitat i la violència contra la dissidència expressada pacíficament al carrer com a únic i unívoc missatge a la població. Dos dies després, en el marc d’una vaga general política i social que va aturar el país, el cap de l’Estat borbònic va refermar aquest missatge de forma inequívoca. Amb una bona bufetada, Felipe VI ha tancat la boca a tots aquells que durant tant de temps han menystingut la revolta catalana tot reduint-la a un simple front nord-oriental contra el govern Rajoy del PP. El conflicte és entre el poble català que vol entendre’s com un sol poble i l’edifici constitucional del ’78 que fuig del col·lapse cap endavant.

Els nou-cents ferits que deixa el referèndum és l’autèntic resultat numèric de l’1-O. Ni el 49% de pariticipació mesura la voluntat decidida dels catalans a decidir votant, tot i els obstacles, ni el 90% del sí mesura l’arrelament real de la idea d’independència com a camí majoritari envers el futur. El resultat més tangible del referèndum està en la resposta que ha suscitat. Es troba en la resposta del poble i en la resposta de l’Estat.

Calia estintolar el mandat democràtic de ruptura per superar l’ambigüetat del resultat del plebiscit fallit del 27-S. El règim borbònic va deixar clar diumenge que el seu únic missatge és la violència. Brutalitat i desproporció ben mesurada per generar por com a mitjà per neutralitzar un moviment de ruptura que implícitament està reconeixent com a hegemònic i majoritari. Si no fos així, no esmerçaria tants i tant costosos recursos jurídics i coercitius. La resposta popular, de nou massiva i pacífica, legitima el govern Puigdemont que ha demostrat tenir capacitat per retratar la pèrdua de control polític i social de l’Estat sobre el territori. S’ha evidenciat la derrota d’un règim que ja només pot recórrer a l’ús de la força per imposar la idea de que la democràcia emana de la Llei a una ciutadania que ha entès que la cosa és precisament a l’inrevés: la Llei és la que emana de la democràcia.

Després d’anys i panys -mai millor dit- de tancar totes les portes a qualsevol via política de solució, el sistema de partits que sosté l’edifici constitucional espanyol duu una inèrcia que l’incapacita per emetre cap proposta que se surti del guió traçat per un executiu de Rajoy que ha fet del Poder Judicial i de la Casa Reial dos escuts antiavalots més. Un guió que no contempla cap gir inesperat. L’únic fil argumental passa per infringir un càstig sever i exemplar a la insubmissió. Generar pànic. Que la por governi a qui no es deixa governar. La repressió perfectament calculada als col·legis electorals només busca un objectiu: deixar clar l’esdevenidor que l’espera a la desobediència, tot just a les portes de la consumació de la ruptura.

Certament, la por té capacitat per obrir forats en la determinació de l’independentisme i injectar un cert pessimisme. El compàs d’espera obert les primeres hores després de la jornada de vaga general pot albergar dubtes abans de procedir al següent pas previst, que no és cap altre que declarar la independència, activar la llei de transitorietat jurídica i engegar el procés constituent. La fera ferotge ha ensenyat les dents i el conte ha perdut dolçor i màgia i ha guanyat en suspens i en terror. Tanmateix, la paràlisi ara no té sentit. La violència i l’odi que se’ns ha mostrat tan crudament evidencia que aquest Estat mai serà ja un lloc segur per a nosaltres. Si fa por el càlcul del preu i les conseqüncies de marxar, no fa menys por mesurar el cost de quedar-se. 

La nostra força dissuasòria continua sent la mateixa de tots aquests anys: l’alçament massiu, democràtic, pacífic, tossut i sostingut. Així ha estat enfront de la negació de la política i la mateixa determinació haurà també de marcar el camí davant de la força del monopoli de la violència legal. Passi el que passi ja res no tornarà a ser igual. Si ningú amb poder de convocatòria real a tota Espanya ha gosat agafar el brau per les banyes el dia 3 per secundar una aturada general entenent que a Catalunya s’han vulnerat drets fonamentals de tots, voldrà dir que és tota Espanya la que ja ens ha deixat marxar.

Via @metromuster

Quiero, necesito, compartir el texto con el que mi hermano, en Francia, anuncia a sus amig@s y compañer@s que viajará a Barcelona en los próximos días. Creo que se trata de un gesto que ejemplifica a la perfección en qué consiste el soporte mutuo de aquell@s que no se esconden ni callan y optan por hacer política poniendo el cuerpo y el corazón:

“Amigos, la semana que viene estaré en Barcelona para defender el derecho a la autodeterminación. No soy nacionalista, de ninguna nación, siempre me he sentido apátrida. Pero estoy por la autodeterminación de cada pueblo, por chico que sea, se llame o no se llame “nación”, es decir, por su derecho a decidir cómo se gobierna. 

A la vista de la denuncia presentada por la fiscalía de la audiencia nacional española, la semana que viene podría ser un “sedicioso” más. Aunque tengo la firme intención de expresar mi opinión sólo pacíficamente, por ese “delito” incurriría en una pena de  ocho a diez años de prisión, si de verdad llevan adelante semejante barbaridad. Pero sé que no estaré sólo, así que me pregunto ¿cuánta gente podrán encarcelar, abrirán campos de concentración? Absurdo.

Lo que pasa en estos días en Cataluña no es sólo importante para la gente de allí. Como lo que sucedió en Grecia hace dos años, es un ensayo y una advertencia sobre lo que puede advenir, sobre lo que llegará si no hacemos nada para impedirlo, en cualquier otro lugar de “europa”.

No os atosigo más con esta historia, mi intención es atraer vuestra atención, deciros lo que pienso, incitaros a pensar. Besos y abrazos.”

A l’endemà, ni tot canviarà ni res no serà igual. Com diria el poeta de Roda de Ter: tot estarà per fer i tot serà possible.

Si el primer dia d’octubre és una jornada cridada a escriure la història, el segon caldrà fer una crida a la correcta lectura dels aconteixements. Una lectura sense les inèrcies dels relats de l’anterior pantalla processista. Els fets consumats hauran esvaït el fum d’aquests últims anys de declaracions d’intencions sorolloses i de l’ensordidor silenci del ninguneig com a resposta. L’impacte del xoc entre els governs català i espanyol ha de servir necessàriament per tornar a la política allò que mai hauria d’haver abandonat la seva via: la mesura i governança de la voluntat d’un poble a decidir sobre el seu esdevenidor.

En deu anys, la judicialització extrema del conflicte polític ha provocat uns moviments tectònics que han acabat per aixecar una muntanya d’insubmissió impensable fa molt poc temps. Arribats a un punt de no retorn, a l’independentisme només ens serveix evidenciar ben visiblement que l’Estat espanyol ha perdut el control sobre el territori i els ciutadans catalans. Les urnes plenes dels nostres vots són la millor imatge del fracàs del poder coercitiu d’un règim que ha substituït la seducció amb la repressió. Les cues envoltant els col·legis electorals per protegir-los i omplir-los de democràcia són el viu retrat d’un estat demòfob i fallit que s’escuda en el Dret per conculcar drets fonamentals, com si no hi hagués Llei més enllà de l’ordenament jurídic del Regne d’Espanya. El govern del qual ha reduït i confiat tot a un relat que s’escriu sobre la pretesa incapacitat del Govern de la Generalitat per fer efectiu un referèndum d’autodeterminació.

Sobre la lectura dels aconteixements que s’esdevinguin l’1 d’octubre, al sistema de partits que estintola el caduc edifici constitucional del ’78 no li resultarà tan fàcil imposar la interpretació de la realitat que ha volgut fer valer fins ara. El soroll de la brutal escalada repressiva té costos polítics que no havia de pagar quan encara ho podia diferir tot amb el silenci per espolsar-se tota responsabilitat. Però si tot i l’ús de la força coercitiva dels poders de l’Estat, l’embat independentista torna a assolir una mobilització ciutadana massiva amb l’instrument del referèndum, la seva desaparició sobre les nostres vides serà definitiva.

…i en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!

Text de la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació.

Text de la Llei 20/2017, del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

Davant dels impediments d’un Estat demofòbic, faig costat al president de la Generalitat i el seu Govern. I perquè el proper 1 d’octubre vull votar i votarem, jo també convoco el referèndum d’autodeterminació.

Signa i anima més gent a sumar-s’hi.

La por, com jo, no és lliure. La sento com aquella bola pesadíssima de ferro a l’altre extrem d’una cadena que ens uneix en la mateixa privació de llibertat. No me’n puc deslligar. Impossible no sentir el seu insuportable pes sense trencar ni deixar d’arrossegar abans totes les baules que hi ha pel mig del nostre mutu esclavatge: ignorància, indiferència, intolerància, odi, racisme, xenofòbia, feixisme, el negoci de la violència que s’empara en un capitalisme fanàtic… Nogensmenys, aquesta por rodona que roda darrere meu i que em fa d’ombra no em paralitza. Ans al contrari. La presència del seu negre pes mort és, en l’últim extrem, allò que impideix oblidar la cadena i que m’obliga a sobreviure fent-hi força en contra. Lluito. Ho faig amb el pensament al cap i el desig al cor de no fugir sense haver fet abans alguna cosa per veure esberlades algún dia les baules i derrotada llur obstinada resistència. Convençut que l’alleugeriment autèntic, si arriba, serà per la destrucció de la cadena i no pel miratge de perdre la por pel camí de la resignació o la indolència que fa invisibles però perpètues totes les baules.