No posaré aquí el nom de ningú, ni escriuré en aquestes línies les sigles de cap partit polític. Em proposo, senzillament, reflexionar sobre un determinat comportament humà que de ben segur desencadenarà immediatament en cada lector la seva particular identificació de noms propis o visualització de rostres aliens per satisfer les lògiques necessitats nominals que hom sent quan es parla de conductes polítiques genèriques.
Deixo, doncs, que sigui cadascú qui vagi descobrint durant la lectura aquells coneguts, saludats, cunyats, opinadors, tertulians, periodistes o polítics que els evoqui la descripció d’aquesta espècie que pretenc categoritzar i desemmascarar. Sí, desemmascarar, perquè ja us ho avanço, som davant d’uns éssers que són autèntics mestres del camuflatge, aquella vella adaptació funcional que tantes bèsties polítiques han desenvolupat en el seu brutal instint de supervivència.
Som-hi!
Qui no s’ha creuat mai amb un individu que fa de l’opacitat el millor blanquejador precisament d’allò amb el que diu no combregar? Algú capaç sempre d’esbossar en qualsevulla situació, circumstància o discusió un imaginari que situa el MAL en extrems simètrics. Unes coordenades curiosament també sempre equidistants del punt allà on defensa que habita el BÉ, i obviament, ell mateix.
Res millor que la manca de transparència per despistar i amagar un interés superior ocult en un determinat debat polític. L’exemplar de qui parlem és un hipòcrita de dimensions paquidèrmiques sota una petita i innocent pell de xai. Comença desplegant tots els seus encants empàtics amb la presa que té al davant. Assentiment, ponderació, rigor, moderació… L’inici del seu festeig és sempre igual, amb el mateix to pausat i verb precís que vol guanyar-se la camaraderia i confiança de l’entorn que l’observa i escolta.
A poc a poc, com qui no vol la cosa, intenta demostrar que els seus interlocutors es despisten del centre i tendeixen perillosament cap a un extrem, és a dir, cap al MAL. Es mostra, inicialment, comprensiu i tolerant amb la deriva dels altres, però deixa ben clar que no els vol acompanyar en la immoralitat del seu viatge centrífug que l’allunyaria del BÉ. Un cop ben dibuixada aquesta distància pontifícia, el seu únic interès és no permetre ningú sortir-se del mapa mental on ha clavat al centre l’agulla d’un compàs amb el qual vol mesurar els radis i marcar els perímetres de l’extremisme. Heus aquí com desplega, disimuladament, el seu parany: allò que ha clavat al mig del debat no és cap agulla asèptica, és la seva bandera!
La seva posició envers els seus oponents és absolutament antagònica des del principi però mai reconeixerà aquest fet. Mai, sota cap concepte. Fer-ho el situaria en l’extrem oposat i desvirtuaria la seva posició de centralitat i moderació. A mesura que construeix la imatge del desplaçament de l’interlocutor cap a la radicalitat, a còpia de caricaturitzar-lo, va acceptant l’enorme distància que els separa. Sempre com un procés dinàmic, mai com un inici de posicions diametralment oposades. Alhora, i això és igual d’important en la seva construcció ideològica, crea la il·lusió de tot un territori a la seva esquena, en sentit contrari a l’adversari, que ocupa la mateixa distància que la que el separa del radical a qui s’enfronta dialècticament. És el miratge que necessita per explicar que el seu és sempre el camí virtuós del mig i per vendre la fal·làcia de que no pren partit.
L’única profilaxi en les topades contra aquests individus és no acceptar el seu desplegament de matisos des del principi. Sobretot, negar l’escala de grisos del blanc al negre que planten al davant a cada partida. Juguen un joc d’opacitats per blanquejar la seva posició real i inconfesada. La millor forma de fer-los transparents és trencar el seu paradigma i passar a un prisma que entre el blanc i el negre només deixi veure allò que realment hi ha: milions de colors.
