Turistificació i pandèmia: parèntesi o inflexió

S’acaba de presentar el llibre “Turistificació Confinada“, una publicació de l’associació Alba Sud que recull les aportacions d’un complet i plural grup d’investigadors i investigadores que durant l’últim any han estat reflexionant al voltant de com la pandèmia de la covid-19 ha impactat econòmicament sobre el sector del turisme, i socialment sobre els processos de turistificació.

Aquest treball, editat per Ernest Cañada i Ivan Murray, contrasta diferentes anàlisis i diagnòstics, i planteja algunes propostes de futur. Sobretot, però, ofereix una eina des del camp acadèmic que convida a agents polítics i econòmics a agitar un debat polièdric, travessat per la geografia, l’antropologia i l’ecologia, que és necessari i que és urgent.

Click sobre la portada per accedir al PDF de la publicació

Alba Sud és defineix com un centre d’investigació i comunicació sobre la turistificació global, el treball digne i la defensa dels comuns en zones d’alt impacte turístic. En l’edició d’aquesta publicació ha comptat amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat de la Universitat de les Illes Balears.

La justicia militar israelí como maza del apartheid contra el pueblo palestino

Coincidiendo con la “Israeli Apartheid Week ’21“, la asociación Paz con Dignidad viene haciéndose eco por redes sociales de la denuncia de Addameer Prisoner Support and Human Rights Association sobre cómo la justicia militar israelí desempeña un papel fundamental en los engranajes del apartheid que se practica contra el pueblo palestino.

La campaña #AgainstMilitaryCourts ofrece el relato de abogados, detenidos y exdetenidos que reportan un amplio abanico de violaciones al derecho a un juicio justo ante los tribunales militares israelíes. Según su testimonio, en ellos se enjuicia a población civil palestina aplicando órdenes militares firmadas por un comandante que actúa como poder legislativo supremo en el Territorio Ocupado.

El porcentaje anual de condenas en este tipo de tribunales es superior al 99%. Aunque se presentan como delitos relacionados con la seguridad, la mayoría de casos tienen relación con la libertad de opinión, asociación y de actividades estudiantiles, todo ello libertades protegidas por el derecho internacional. La detención administrativa es una flagrante violación del principio de juicio justo e Israel la utiliza contra los palestinos para encarcelarlos indefinidamente sin cargos, basándose en material secreto que no revela ni a los detenidos ni a sus abogados.

Los tribunales militares israelíes sentencian sistemáticamente basándose en confesiones obtenidas bajo coacción o tortura que no deberían ser consideradas admisibles en un proceso judicial. La estructura de los tribunales militares, en la que los jueces son militares que no tienen necesariamente una formación judicial especializada, dan lugar continuamente a sesgos en la causa.

Miles de palestinas y palestinos detenidas van a prisión y reciben condenas muy altas en juicios políticos que carecen de cualquier forma de imparcialidad e independencia. No se permite que familiares asistan a las vistas judiciales, o se imponen severas restricciones en caso de que sea permitida la asistencia de alguno. De hecho, no existe acceso público al tribunal en si. Se permite acceder a medios de comunicación israelíes para cubrir vistas en determinados casos, pero a los medios palestinos se les niega el mismo acceso. Esto promueve una narrativa que oculta las violaciones cometidas contra las personas detenidas y resta importancia a las prácticas racistas y de apartheid de los tribunales militares israelíes.

Sistemáticamente, no se ofrecen servicios de interpretación profesionales y precisos a los detenidos. El idioma utilizado en estos tribunales es el hebreo, una lengua que la mayoría de palestinos de Cisjordania no entiende. No sólo se impone a la población palestina detenida una lengua jurídica extranjera, sino también todo un sistema judicial y una legislación desconocidos, lo que impide a muchos abogados palestinos preparar una defensa eficaz.

El conte s’ha acabat!

Hi havia una vegada un govern. El govern més progressista de la història d’un regne: El Reino de España. Tralará. Donde por el mar corren las liebres, tralará. Y por el bosque las sardinas, tralará. Vamos a contar mentiras, tralará, del gobierno más progresista, tralará, de la historia, tralará, de España. Tralará…

…I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!

#27FTothomAlsCarrers #FinsQueCaiguin

¿A quién alimenta el festín de los plastívoros?

El uso del plástico, elemento imprescindible en la cultura del usar y tirar, se ha convertido en símbolo y en motor de la sociedad de consumo. Hoy en día, el plástico representa una de las principales amenazas para el medio ambiente y para el ser humano. El 99% de los plásticos que hay en el mercado derivan de los combustibles fósiles. Entre 1950 y 2017 se han producido más de 9,2 billones de toneladas, lo que significa más de mil kilos por habitante, y su producción ha ido incrementándose exponencialmente hasta el punto de que más de la mitad se ha producido en los últimos quince años.

Un informe titulado “Plastívoros“, presentado recientemente por Amigos de la Tierra y Justicia Alimentaria, alerta que los datos actuales “muestran que los microplásticos presentes en la tierra son mucho más numerosos que los acuáticos y que la inmensa mayoría del plástico que encontramos en los sistemas acuáticos tiene su origen en una contaminación terrestre anterior”. Igualmente, advierte que la contaminación y la introducción masiva de microplásticos, con sus aditivos tóxicos de alta durabilidad, altera los suelos provocando un grave impacto en nuestra alimentación, en la salud y en los ecosistemas.

Click sobre la portada para descargar el PDF del informe

La utilización del plástico hasta la década de los cincuenta fue residual. Fue entonces cuando se descubrió que se podía elaborar el cloruro de polivinilo (PVC), uno de los plásticos más usados en la actualidad, a partir de un producto de desecho de la industria petroquímica. Así, a mediados del siglo XX, se decidió convertir este resudio en una fuente de beneficios y se impulsó el uso de PVC, que es ahora mismo el plástico más importante, junto con el polietileno y el polipropileno. La industria del petróleo descubrió cómo lucrarse todavía más con el “oro negro” y astutamente lo ha ido incorporando en todos los aspectos de la vida humana, y con más énfasis en lo que la sustenta: nuestra alimentación.

El informe de Amigos de la Tierra y Justicia Alimentaria se presenta en cinco capítulos. El primero aborda diferentes aspectos del ciclo de vida de los plásticos, tanto su proceso de fabricación como sus principales impactos. El segundo profundiza en la vinculación entre los plásticos y el sistema alimentario, con especial mención a los microplásticos. El siguiente capítulo muestra las principales prácticas del lobby del plástico. Los dos últimos apartados se dedican a analizar cuestiones relativas a su afectación en aspectos de justicia social y ambiental, así como a presentar las principales alternativas para revertir la problemática actual y sentar las bases de un sistema alimentario desplastificado.

Ni de goma, ni d’escuma. Cap bala més contra ningú en nom de l’ordre públic

En dues dècades del segle XXI (sí, se-gle vint-i-u), a Catalunya han estat mutilades irreversiblement una quinzena de persones per dispars de projectils per part d’antiavalots de cossos policials. L’última d’elles, la noia a la qual un escopeter de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra va buidar un ull d’un dispar a Barcelona el vespre del passat dia 16, en el context de les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél.

Tot apunta que aquest nou episodi de brutalitat policial podria representar el primer cas de mutilació ocular per projectil de foam d’ençà que la policia catalana va substituir les bales de goma, prohibides pel Parlament de Catalunya en 2014, per aquest altre material antidisturbis conegut com bala d’escuma, un eufemisme que pretén dissimular el seu perill potencial.

Dues plataformes de suport a víctimes d’aquest tipus de mutilacions, Ojo con tu ojo i Stop bales de goma, s’han afanyat a denunciar públicament el descontrol d’una cronificada violència policial desproporcionada i injustificable. Ho han fet amb un vídeo llançat des de les seves xarxes socials on se senten els testimonis, per exemple, de Carles Guillot, Esther Quintana o Roger Español. Se sumen a d’altres entitats, com ara Amnistia Internacional, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans o el Centre Irídia, per exigir també la prohibició de l’ús de projectils de foam, potencialment lesius com les bales de goma, i per “revisar urgentment el model policial mitjançant la creació d’un organisme independent que fiscalitzi les actuacions d’ordre públic dels agents”.

El 2019 van dir que una auditoria, la més gran feta mai als mossos, investigaria els ferits que hi van haver durant les manifestacions postsentència de l’1 d’octubre… i després van condecorar 423 agents!

Carles Guillot

Com totes elles vénen avisant des de fa temps, la substitució d’uns projectils per uns altres no representa cap solució. De forma integral, cal revisar la manera que tenen les “forces de seguretat”, i els seus responsables polítics, d’entendre l’ordre públic en situacions de legítim exercici del dret de protesta.

La ultradreta vestida de verd camuflatge

Sempre resulta reveladora una anàlisi acurada per territoris del comportament electoral de la població després d’uns comicis. Ens hem acostumat a què durant els dies posteriors a les eleccions abundin els titulars que relacionen sociològicament territoris amb inclinacions de vot. La seva motivació és cercar si es confirmen o es desmenteixen determinades adscripcions ideològiques de sufragi de caire local que són fruit de l’observació d’un comportament històric o, simplement, d’apriorismes i prejudicis. Així, per exemple, assistim a estudis i debats sobre el “cinturó roig metropolità”, el vot rural i urbà, els municipis i barris amb població més envellida o jove, territoris amb bosses d’atur cronificades, etc…

N’hi ha interpretacions per a tots els gustos i colors polítics. Permeteu-me, però, que assenyali aquí un cas local que resulta força clarificador. Remenant, remenant, a la ciutat de Barcelona podem trobar una petita dada que no pot passar desapercebuda perquè pot il·lustrar a la perfecció una sospita política: l’alt grau de penetració de la ultradreta dins de l’exèrcit espanyol. A la capital catalana, Vox ha estat la força més votada el passat 14 de febrer només a quatre seccions censals. Totes quatre molt properes entre si, i al districte de Sarrià Sant Gervasi. Al centre de totes quatre, la secció 050 del districte 04. Avinguda Diagonal, cantonada amb Gran Via de Carles III i carrer de Manila. Una illa de cases ocupada majoritàriament per la Residència Militar Pedralbes d’oficials de l’exèrcit. Lloc on habita bona part dels quadres de la veïna caserna del Bruc, popularment coneguda com Disneylàndia pel seu èpic i ridícul estil arquitectònic.

Deixo les conclusions per al lector. I també la invitació a seguir aquest fil de recerca aplicat a d’altres zones del país amb presència permanent de militars o forces i cossos de seguretat nacional d’aquesta democràcia plena i consolidada que és el Reino de España.

Des d’aquest enllaç podeu accedir al mapa de vot territorialitzat al detall per seccions censals que ofereix Vilaweb.

El jovent que eixampla el marc de la lluita per la justícia climàtica

El documental “El temps que resta“, produït per l’Observatori del Deute en la Globalització i realitzat per Cintia Nakatsuka i Aleix Plana, explica com el moviment per la justícia climàtica està fent un pas endavant en un context d’emergència. Un salt quantitatiu i qualitatiu en la lluita molt marcat per l’energia d’una joventut conscenciada i compromesa, exemplificada amb la iniciativa dels Fridays for Future, i també per la determinació decidida a passar a l’acció mitjançant la desobediència civil de col·lectius com Rebel·lió o Extinció o 2020 Rebelión por el Clima.

Des de l’autoria del documental s’ha volgut posar en valor “tot el treball fet pel moviment en aquest últim any creant xarxa, connectant empaties, aprenent dels ecofeminismes i de les companyes del Sud Global i, en definitiva, eixamplant el marc de la justícia climàtica”.

Click sobre la imatge per veure el vídeo al canal a YouTube d’ODG

Matar el clima (també) a canonades

Difícilment es pot parlar de crisi ambiental sense tenir en compte la indústria armamentística i el militarisme. Ni el discurs securitari basat en un concepte de seguretat nacional, ni les seves solucions militaritzades, serveixen per a resoldre els grans problemes i els enormes reptes que afronta la humanitat. La crisi ambiental és global, mentre que les polítiques securitàries i frontereres resulten absolutament estèrils davant de fenòmens d’abast planetari. Ans al contrari, la despesa militar absorbeix gran quantitat de recursos públics, tot proporcionant una falsa noció de seguretat. Una seguretat que res té a veure amb les necessitats reals de les persones o dels ecosistemes. Molt menys amb solucions sostenibles i respectuoses amb el medi ambient. I no només això, clarament es constata que el militarisme i la seva indústria és, a més a més, un dels grans contribuents a les emissions i a l’escalfament global.

D’això parla “Militarisme i crisi ambiental. Una reflexió necessària“. Es tracta de la primera publicació duta a terme per investigadores del Centre Delàs d’Estudis per la Pau que, segons l’entitat,”pretén abordar la problemàtica de la crisi climàtica i els seus vincles amb el militarisme des d’un enfocament crític i amb perspectiva de seguretat humana”.

Click sobre la portada per accedir a l’informe

Un fil conductor travessa les conclusions de l’informe: “Qualsevol proposta per a una transició ecològica que pretengui evitar els efectes més extrems de la crisi ambiental i el col·lapse ecosocial ha d’incorporar necessàriament un estudi rigorós de l’actual despesa militar”.

S’estima que amb 1,8 bilions d’euros en 10 anys, que és la despesa militar mundial només de l’any 2018, n’hi hauria prou per a pal·liar els efectes del canvi climàtic als països més vulnerables…

Centre Delàs

L’objectiu seria canviar les prioritats de cara a redistribuir despeses pressupostàries, i passar d’enfocaments basats en el concepte de seguretat nacional militar a una visió fonamentada en les necessitats i els drets socials de totes les persones. En definitiva, plantejar propostes per a una transició ecològica reeixida, amb un enfocament de pau mediambiental i foment de polítiques de seguretat humana i mitigació dels efectes de la crisi climàtica.

Un cordó literari antifeixista al Parlament

Aquesta campanya electoral ha mostrat despullada una trista realitat: els partits polítics no tenen cap pla d’acció davant l’anunciada irrupció parlamentària del feixisme a Catalunya. Són molt lluny d’estar preparats, i units, per desplegar i liderar un “cordó sanitari” per plantar cara a Vox des de les institucions i els carrers. Però és que els debats electorals han demostrat que ni tan sols saben quina actitud prendre i què fer dialècticament contra ells quan se’ls regalen micros, càmeres i temps televisiu de debat per vomitar la seva bilis. Tristament, en endavant, l’aparador es traslladarà al faristol del Parlament, i resulta força preocupant que el més calent d’una resposta organitzada és a l’aigüera.

Acció antifeixista a Les Corts (foto: Arran)

En aquest sentit, l’escriptor i editor Miquel Adam ha llançat des de twitter una proposta als partits per aïllar l’ultradreta a l’hemicicle. Una idea per a la qual demana la complicitat dels gremis d’editors, de llibreters i d’Òmnium Cultural, entitats totes elles que de seguida s’han mostrat disposades i favorables.

Amb el permís d’en Miquel Adam, reprodueixo a continuació la seva invitació:

“Aquest matí, a la ràdio, preguntaven als líders dels diferents partits com pensaven aïllar l’extrema dreta un cop hagi ocupat els seus 11 escons al Parlament. Amb més o menys matisos, els líders asseguraven que debatrien paraula per paraula el discurs de l’odi. D’altres propugnaven ignorar-los, aixecar-se i marxar, la qual cosa implica cedir-los a canvi de res la tribuna del parlament. No m’agrades: aguanto la respiració fins que acabes. Cap d’aquestes propostes m’ha semblat satisfactòria.

Cal partir de la base que l’extrema dreta és tòxica. Em sembla mentida que, en els ambients que deuen freqüentar la classe política no hi hagi individus dels que se sol anomenar tòxics. És impossible, enfrontar-se a un individu tòxic. Et fa perdre el temps, et xucla l’energia, no es donarà mai per vençut. Són genis de la retòrica, del sofisme. Acabes ballant al seu compàs, o ofegan-te en la teranyina que pacientment ha teixit al teu voltant. I he tingut una petita idea, que elevo a qui correspongui de tots els partits polítics, a Òmnium, al gremi d’editors i al gremi de llibreters. Aviam si em sé explicar…

Voleu desactivar el discurs tòxic de Vox sense embrutar-vos? Voleu fer de les penes punyalades? Voleu una campanya de foment de la lectura útil i efectiva? Sí? Doncs fem dels quatre anys que passaran al Parlament el pitjor malson que puguin imaginar. Que es formi una comissió parlamentària i extraparlamentària (no sé si això existeix), amb suport d’editors i llibreters. Tots els editors tenen en els seus catàlegs llibres que parlen sobre les brutalitats que van cometre els putos nazis. Me’n venen al cap dos, així sens pensar-hi gens: En el llibre «Calle Este-Oeste», de Phillippe Sands, es relata que els oficials de les SS agafaven nadons de dies i es dedicaven a fer pràctiques de tir contra els seus cossos. A «Maus», d’ Art Spiegelman, es relata com un soldat nazi agafa pel peu a un nen i el mata a còpia de colpejar-lo contra un mur. N’hi ha centenars. N’hi ha milers. Que es llegeixin fragments escollits com aquests després de qualsevol intervenció de Vox, per molt anodina que sigui, sobre el tema que sigui, cada dia.

Canviar-los constantment el tema per dedicar-se durant quatre llargs anys a explicar coses nazis. Mira si hi ha llibres. Mira si hi ha testimonis. Herois antinazis de totes les ideologies. Testimonis dels guetos, dels camps, de jueus, de gitanos, d’homosexuals, republicans, comunistes, socialdemòcrates, catòlics, de totes les nacions d’Europa. Els editors, que coneixen millor que ningú els seus catàlegs, i els llibreters, amb la seva visió panoràmica, podrien suggerir i cedir fragments d’aquesta mena, però no només. No parlem només de la cara més abjecta d’aquestes rates. Estudiem-les. Desemmascarem-les. Són quatre anys de tenir-los allà dins tancats. Organitzem-los una punyetera carrera universitària: Auge del nazisme. Populisme. Propaganda. Puch de Munich. Crema del Reichstag. La Nit dels Vidres Trencats. La Solució Final… Teoria i pràctica.

Aquesta comissió s’encarregaria de sistematitzar les lliçons, de redactar les fitxes que llegirien els parlamentaris després de cada punyetera intervenció de Vox. De trobar els testimonis més escruixidors. Assaig + Història + Literatura testimonial + Literatura de l’Holocaust. Per la vena. Durant quatre anys. Intervenció rere intervenció. Per això serveix llegir, hòstia. Per matar-los d’avorriment o per inundar-los de vergonya. I potser, només potser, serveix perquè els electors que els voten sàpiguen quina classe de xusma porten al Parlament. Fi.”

Hilando a Cortázar

Detrás de este triste espectáculo de palabras, tiembla indeciblemente la esperanza de que me leas, de que no haya muerto del todo en tu memoria

Julio Cortázar falleció en estos días del mes de febrero, en el orwelliano año de 1984. Para recordarlo, la comunicadora Paola Medina ha elevado el recurso del hilo en twitter a la categoría de género periodístico, y ha hilado una magnífica pieza juntado notas, fechas e imágenes que glosan la figura de este genio de la literatura latinoamericana. Recorre su biografía aceptando el ritmo de los 280 caracteres que impone la red. Pero la desborda y por el camino construye, con abundancia de datos, apuntes, anécdotas y mucho material gráfico, uno de los mejores reportajes que haya podido escribirse en estos días para recordar el aniversario de la muerte de Julio Cortázar.

Click sobre la foto para leer el hilo de @iampaolamedina