Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(Joan Brossa, 1963)

(Pilar de la Colla Vella dels Xiquets de Valls davant de la presó d’Estremera, 2018)

Dubto que l’1-O substitueixi l’onze de setembre. Bàsicament, perquè aquestes coses es decideixen des de les institucions i si la Generalitat pretén, en algun moment, canviar la Diada Nacional cercarà una data que assenyali des de ella mateixa el moment fundacional de l’eventual nova institucionalitat. Si amb això parlem d’aquell famós dia en què “no podrem més i llavors ho podrem tot”, que va deixar escrit Vicent Andrés Estellés, és evident que la declaració d’independència de fireta del 27 d’octubre no ho serà pas. Però tampoc no ho serà el primer dia d’octubre, quan vam fer el referèndum d’autodeterminació d’on va sorgir el mandat republicà. Aquella jornada no és precisament patrimoni institucional. Ho és de l’autoorganització i l’apoderament popular que va posar dos milions de cossos al carrer per desbordar la política feta des de palau. D’ençà d’aquell dia que tants ens vam pensar que ho podríem tot, des del poder institucional no s’ha pogut fer res. Només passes enrere que allunyen i desposseixen de valor aquell mandat popular. L’únic sentit perquè aquest poder institucional faci seu l’1-O com a símbol seria per folkloritzar el seu record, que és tant com dir desactivar la càrrega política de l’episodi més potent de creació de contrapoder popular que com a poble hem estat capaços de fabricar des d’aquell “no poder més per poder-ho tot”.

“La Llei d’estrangeria creua la vida de les persones migrades, les obliga a passar tres anys de clandestinitat. Per exemple, per la tramitació i renovació dels papers exigeix un contracte d’un any a jornada completa. Així, la precarietat del mercat laboral esdevé una barrera gegant…” La derogació d’aquesta llei és només una de les onze demandes que planteja la Tancada Contra el Racisme i pels Drets de Migrants i Refugiades que ocupa els locals de l’antiga escola Massana de Barcelona. El seu manifest desplega una taula reivindicativa a la qual ja han donat suport vora de cinc-centes entitats socials que el diumenge 27 de maig han visibilitzat la lluita migrant per la Rambla i els carrers del barri del Raval.

“La Llei d’Estrangeria és l’expressió d’un sistema racista que genera deportacions, devolucions en calent, batudes policials i internaments als CIE…” (diari Públic)

“Fa més d’un mes que un grup de migrants va tancar-se a l’antiga escola Massana de Barcelona. Des d’aleshores, han teixit aliances amb altres col·lectius i moviments i s’han reunit amb diverses administracions per exposar les seves reivindicacions.” (La Directa)

“Tenim onze punts de reclamació, i fins que no s’aprovin tots continuarem tancats a l’antiga Escola Massana”, Juan Ávila, portaveu de la Tancada Migrant (diari Ara)

“Interpel·lem partits, institucions i tots els grups que es consideren antiracistes perquè prenguin posició per escrit en relació a les nostres demandes. Perquè les paraules se les enduu el vent i hi ha gent que fa més de deu anys que és al país sense poder regularitzar la seva situació”, Vicky Columba, membre de Tras la Manta (diari Jornada)

“Hemos ido a peor porque muchos acumulamos años de problemas administrativos e irregularidad. Ahora, encima con la crisis y las reformas laborales…” Ibrahim Oumouhou (Catalunya Plural)

Si acaba havent-hi avançament electoral a la Ñ, allò més dramàtic per a la República Catalana serà veure com el PDECat i ERC insistiran en presentar-se de nou a unes eleccions espanyoles, sense mesurar prou bé com això pot contribuir a folkloritzar l’1-O i a dissoldre el seu mandat en un processisme sine die…

És cert que les urnes són la nostra millor eina i que mai les hem de meysprear ni témer. Sense oblidar, però, que ho seran sempre que serveixin per vehicular l’expressió d’un mandat democràtic i no per blanquejar un règim podrit. Les vàrem fer servir el 9-N, el 27-S i finalment, l’1-O… i vam guanyar! …i aquí som ara, cercant la millor manera de consolidar el mandat de construir una república només exercint l’autodeterminació com a poble i la democràcia com a única arma.

Si volem resultats diferents, no fem el mateix de sempre. No fem servir unes urnes omplint-les de vots si han de ser el continent d’un enorme buit de democràcia. Ja ho hem après del 21-D i del respecte dels poders de l’Estat pels resultats i pels nostres drets polítics. Convido a valorar la força d’una nova forma d’expressió democràtica que passi per mostrar fermesa en no sentir-nos interpel·lats per la farsa de la Ñ demòfoba i catalanòfoba. Deixem clar que entenem les urnes com expressió de sobirania si representen un “nosaltres”, i no un “¡a por ellos!”

Cap republicà català a les Corts del Regne d’Espanya! Penseu-hi. Que hi vagin només els catalans que ho aposten tot al número 155. I que hi vagin amb una participació d’un escàs trenta per cent del cens català perquè no tornin a menystenir el nostre referèndum d’autodeterminació del primer dia d’octubre!

“Hi ha una Catalunya, dissident i combativa, que perviu i resisteix sota la capa del relat oficial. Una Catalunya on —des dels temps de la fal·làcia de la Transició— la desobediència, la dissidència o l’autoorganització davant la misèria ha estat i és palpable, com també la via repressiva per eradicar-les. Dirigit per Damià Puig de l’Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social), Poble Rebel es proposa, com a llargmetratge documental, endinsar-s’hi, explorar-la, amb un zoom que apunta i enfoca les quatre últimes dècades: des del 1974 amb l’assassinat de Salvador Puig i Antich, passant per la mal anomenada “crisi” de 2008, fins a les lluites de l’aquí i de l’ara; analitzant-ne el context polític, econòmic i social. Tot, per entendre com i perquè neixen, creixen i s’organitzen els moviments socials. Tot, per mostrar el principi fonamental d’acció-reacció en ambdues direccions: moviments socials versus sistema i sistema versus moviments socials” (Text extret de la presentació oficial del trailer promocional).

Poble Rebel: projecte documental que explora els últims quaranta-cinc anys de lluites socials, dissidència política i repressió al nostre país. Estrena: maig de 2018.

Per a més informació, Sònia Calvó signa a La Directa aquest article on s’hi expliquen les interioritats de la gènesi i creació d’un projecte audiovisual que durant aquest mes de maig programa les primeres projeccions.

Continua -i ja són dinou anys- la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica amb “La revolució de les butxaques” …però aquest cop, de les butxaques públiques!

Enguany, amb motiu de la celebració del Dia Mundial del Comerç Just -avui, 12 de maig- la campanya vol emplaçar les administracions públiques a sumar-se a la “revolució de les butxaques públiques”, és a dir, a que incorporin dins la compra pública criteris i clàusules socials per tal d’afavorir el creixement i la consolidació del comerç just i la banca ètica.

Nombroses administracions públiques han aprovat declaracions institucionals darrerament a favor de la contractació pública responsable, però la campanya demana que aquestes facin un pas més enllà.

La campanya Som Comerç Just i Banca Ètica està liderada per un consorci d’entitats format per SETEM Catalunya, Oxfam Intermon, Alternativa 3, Fiare-Banca Ètica, FETS-Finançament Ètic i Solidari i la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Tarragona.

En aquest mapa es poden consultar les activitats organitzades en el marc de la XIX edició de la campanya i aquí el manifest per fer-ne difusió i les adhesions.

Aquest migdia ha estat presentat en roda de premsa l’informe #Saidavi2017. Es tracta de la memòria anual del Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional que duu a terme el Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans.

Enguany, he decidit realitzar la meva habitual objeció fiscal a la despesa militar a favor del treball desinteressat d’aquest grup d’activistes que des dels àmbits jurídic i psicosocial combinen “la intervenció directa en situacions de vulneració de drets amb el desenvolupament de processos d’incidència política i social que tenen per objectiu promoure canvis en les polítiques públiques“.

Aquesta edició de l’informe, que és el segon que presenta l’associació, recull al llarg del 2017 un total de 246 actuacions legals, 102 actuacions psicosocials i 8 accions comunicatives i d’incidència. Destaca el relat de la violència policial viscuda al país durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre (el Centre Irídia porta 12 casos de víctimes d’aquell dia a les escoles). Però també analitza des d’una perspectiva de drets humans les polítiques públiques i pràctiques dels operadors del sistema penal. S’hi fan recomanacions a les institucions per promoure canvis per tal de combatre impunitats i es denuncia que en termes generals no existeixen normes específiques que contemplin mesures integrals per abordar la violència institucional.