El context de crisi socio-econòmica d’aquest any de pandèmia ha estat propici per veure nàixer iniciatives que connecten l’ajuda alimentària a població vulnerable amb experiències agroecològiques basades en els principis de l’Economia Social i Solidària (ESS) i la sobirania alimentària. És el cas d’Alterbanc, una proposta que s’autodefineix com “una alternativa a l’ajuda alimentària des de l’agroecologia“.

El model d’ajuda alimentària que s’imposa actualment no se centra en el dret a una alimentació sana, suficient i segura. Està basat, sobretot, en donatius de grans empreses alimentàries o bé en la compra per part de donants particulars a aquestes mateixes grans corporacions de la indústria de l’alimentació. A més a més, l’oferta dels ajuts la protagonitzen bàsicament els aliments processats i sovint s’hi troben a faltar d’altres més frescos, sans i nutritius. El model també es caracteritza per ser força centralitzat en molt poques organitzacions (Banc d’Aliments, Càritas, Creu Roja). Lluny d’obrir espais que impulsin l’autonomia i l’organització col·lectiva, reprodueix dinàmiques assistencialistes, normalitzadores i acrítiques que perpetuen l’statu quo, sense proposar ni propulsar alternatives.

Per trencar amb aquest panorama, Alterbanc es presenta com “una proposta on interactuen en un pla d’horitzontalitat i transparència els moviments veïnals (associacions de barri, xarxes de suport mutu, etc.), el moviment de l’ESS, i el moviment de la Sobirania Alimentària, conjuntament amb la pagesia agroecològica”.

Així, les seves persones promotores asseguren que la voluntat del projecte és esdevenir un paraigües per agrupar, enfortir i visibilitzar accions en aquest sentit. Alhora, també per servir d’inspiració i referència que faciliti adaptacions en qualsevol altre territori o context per generar una xarxa alternativa de nuclis amb capacitat d’interconnexió.

Malauradament, són moments difícils per a moltes de les iniciatives que des de l’agroecologia intenten generar alternatives al model agroalimentari industrial. Cooperatives de consum o mercats de pagès, per exemple, pateixen avui situacions delicades sigui per causes estructurals o per motius conjunturals relacionats amb els efectes de les mesures de contenció de la pandèmia de la Covid-19. Per això, pel seu potencial de transformació, resulten més necessàries que mai iniciatives disruptives. L’Alterbanc és un bon exemple: pretén connectar l’agroecologia amb els moviments veïnals de suport a famílies vulnerables. Vol superar un model d’ajuda alimentària hegemònic que dóna l’esquena a la petita agricultura de proximitat i ecològica i que no estableix canals amb formes de solidaritat basades en l’esperit de l’apoderament, l’autoorganització i el suport mutu.

Per a més informació i per llegir el testimoni directe de les seves creadores, podeu llegir el recent i interessant article “Desnudar tejiendo” de Fernando ‘Topo’ Saz (d’Ecologistes en Acció) al web de la revista 15/15\15 o el reportatge “Resposta agroecològica a la pobresa alimentària” signat per Laura Solé fa uns mesos a La Directa.

Més d’11.000 persones van ser deportades des de l’Estat espanyol l’any 2019 perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Aquesta mesura interromp projectes de vida i fa que les persones amenaçades per l’expulsió s’enfrontin a una por constant. El seu testimoni omple de veus l’excel·lent reportatge “Vides deportades” i mostra les conseqüències psicològiques, socials i econòmiques dels retorns forçosos.

El documental, emès a l’espai “30 minuts” de TV3, està firmat per les periodistes Sònia Calvó Carrió, Yeray S. Iborra i João França. Coproduit per Camille Zonca, ha comptat amb el suport de la beca #DevReporter de LaFede.cat, i amb l’assessorament del Centre Irídia. Proposa un viatge entre Senegal i Catalunya per explicar les històries de Serigne Beye, de Bada Ndiaye, Moustapha Diouf o Marie Faye… dones i homes que aquí i allà viuen les conseqüències del racisme institucional i d’un sistema de polítiques migratòries que ha fet de la deportació un mecanisme administratiu que actua d’amenaça i que ensorra projectes de vida.

L’Estat espanyol no serà mai capaç de deportar totes les persones que amenaça a través de la deportació. Però li interessa tenir-les amenaçades perquè implica poder controlar-les

Ainhoa Nadia

L’oligopoli que impera a l’Estat espanyol imposa un model energètic pensat i controlat estrictament des dels interessos de les cinc grans empreses que el formen. Això suposa que la gestió dels recursos energètics prioritza els beneficis econòmics de les corporacions que participen del negoci per sobre dels drets bàsics de la ciutadania. Fins i tot, per sobre dels drets humans de les persones. Molt lluny de l’interès general, el model se situa a les antípodes del plantejament democràtic de sobirania energètica que seria desitjable.

Com denuncia l’Aliança Contra la Pobresa Energètica (APE), “els talls per impagament a famílies vulnerables, l’assetjament que pateixen per part de les empreses per reclamar deutes o els talls indiscriminats en els barris més empobrits son exemples claríssims de vulneracions de drets humans sobre les que se sustenta aquest model energètic”.

Episodis com els recents a Sant Roc a Badalona, la Font de la Pólvora a Girona o el Culubret a Figueres fa anys que es produeixen, recorden des de l’APE, i “responen a l’actuació negligent i amagada d’Endesa en el manteniment de la xarxa elèctrica”. A més a més, darrere del sistèmic frau elèctric oligopolístic existeix una campanya per eludir responsabilitats i distreure l’atenció de l’opinió pública tot criminalitzant precisament les famílies abocades a la pobresa energètica.

En aquest context de drets vulnerats i comunitats senceres abocades a la precarietat i a l’exclusió, la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE) i la mateixa APE plantegen ara la necessitat d’una auditoria ciutadana de la xarxa elèctrica.

Una auditoria transparent i oberta a la ciutadania que inclogui des de l’estat de les xarxes fins a la prestació del servei per recuperar l’energia com un bé fonamental i bàsic que no pot ser gestionat com una mera mercaderia

APE i XSE de Catalunya

La gestió privada, a més de generadora de pobresa i exclusió, ha demostrat sobradament ser ineficaç i ineficient. Per tot això, més enllà del necessari control sobre les empreses privades, cal avançar cap al control i la municipalització dels serveis energètics. Iniciatives com la de l’Associació de Municipis i entitats per l’Energia Pública (AMEP) poden resultar interessants en aquest sentit, però insuficients.

No n’hi haurà prou amb confiar el procés de recuperació de majors cotes de sobirania energètica només a l’acció de les administracions. Com defensen els impulsors de l’auditoria, “cal que des de la ciutadania, els col·lectius i les treballadores del sector s’organitzin per pressionar i dur a terme aquesta municipalització de les xarxes de distribució amb gestió pública i democràtica”.

Aquest vídeo es una crida per començar a fer-ho…

Fa poc més d’un any, a finals de 2019, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau junt a d’altres organitzacions que treballen per la promoció del desarmament, com ara l’ECCHR, la Campaign Against Arms Trade o la Rete Italiana Pace e Disarmo, van presentar una denúncia davant el Tribunal Penal Internacional (ICC) que pretén aclarir el paper de la indústria armamentista i determinats governs europeus en relació al conflicte bèl·lic al Iemen, així com investigar la seva implicació en possibles crims de guerra comesos per la coalició liderada per l’Aràbia Saudita.

En el marc d’aquest cas a la International Criminal Court, un dels denunciants, l’European Center for Constitutional and Human Rights, ha llançat ara la campanya “Our weapon is Justice” per conscienciar i recollir peticions ciutadanes dins de la UE sobre la necessitat de frenar la venda d’armes des de països europeus amb destí al conflicte iemení, una guerra que dura més de 5 anys amb uns efectes devastadors sobre la seva població civil.

#OurWeaponIsJustice apel·la directament als governs d’Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia i Espanya: “Exigim que emeti immediatament prohibicions d’exportació legalment vinculants sobre el comerç d’armes amb Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs. L’armament europeu està sent utilitzat activament per la coalició militar contra els civils en la seva guerra contra el Iemen. Els funcionaris que van autoritzar les exportacions i els agents empresarials que les van realitzar han de ser investigats penalment. Exigim que secundi plenament les recerques a nivell de la Cort Penal Internacional“.

L’informe “Caminar sobre l’abisme dels límits. Polítiques davant la crisi ecològica, social i econòmica“, publicat per Ecologistes en Acció el setembre de 2019, proposava diagnòstics i estratègies per contribuir a una reflexió col·lectiva que un any després resulta encara més necessària i absolutament inajornable… A continuació, la invitació a recuperar-lo i agitar-ne el debat a partir de la seva introducció:

Segons les dades aportades per diferents organismes internacionals i part de la comunitat científica, ens trobem en un moment únic en la història de la humanitat: estem vivint un gran canvi civilitzador.

Comencem a albirar l’inici de l’esgotament dels recursos energètics i materials, així com els primers efectes del canvi climàtic i de la pèrdua de la biodiversitat. En aquest context, mantenir l’espiral de producció i consum pròpia del capitalisme no farà més que accelerar la crisi sistèmica. Però no només està en profunda crisi la biosfera, sinó també el capitalisme global, que està arribant als seus límits.

Les manifestacions d’aquesta crisi global comencen a ser palpables observant l’escenari polític mundial. Per exemple, s’obren camí propostes de marcat tall xenòfob a banda i banda de l’Atlàntic, que estan responent a la pèrdua de llocs de treball industrials i la caiguda de les rendes de les classes mitjanes. Darrere d’aquests processos no només hi ha les polítiques neoliberals, sinó també els límits dels recursos, un dels desencadenants de la Gran Recessió que es va inaugurar a 2007/2008.

També s’estan impulsant polítiques que si bé no aborden directament l’assumpte energètic ni la disminució de recursos materials, assenyalen algun dels problemes reals del model actual, concretament el canvi climàtic. Per exemple, el Green New Deal, recolzat per gran part del partit demòcrata dels EUA, proposa mesures que giren al voltant d’un gran desenvolupament i implantació de les energies renovables d’alta tecnologia i una expansió de l’electrificació de l’economia.

L’espiral del creixement i el desenvolupament infinit ha tocat sostre. El decreixement material no és una hipòtesi, sinó una realitat que, ens agradi o no, s’està concretant. La disjuntiva es planteja entre un decreixement just i un altre injust.

Ecologistes en Acció

El factor temps juga en contra nostre. Com més retardem la transició energètica cap a un model basat en fonts renovables i descendim els nivells de consum, com més triguem a afrontar decididament la crisi climàtica i la degradació ambiental, més s’allunyarà la possibilitat d’un futur digne per a les majories socials i les generacions futures. Hem, i podem, iniciar ara la transició a un nou paradigma que reverteixi els valors dominants i dibuixi sengles d’esperança que ofereixin la possibilitat d’una vida digna per a la majoria de les persones preservant al mateix temps la natura.

Els canvis per emprendre són de tal envergadura que requereixen un enfocament sistèmic, en el qual l’econòmic, el polític i el cultural s’articulin en una nova configuració social que transcendeixi certs mites i institucions que arrossega la Modernitat. El camí no serà fàcil de trobar ni de recórrer, però no afrontar els desafiaments pot facilitar l’ascens de nous autoritarismes o feixismes basats en l’acaparament d’uns recursos que seran cada vegada més escassos, i que de fet ja estan creixent a banda i banda de l’Atlàntic…

Amb la consolidació dels primers projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya s’està obrint pas un model comunitari, estable i no especulatiu de covivenda. Però després d’unes primeres passes de gegant, el sector reconeix trobar-se amb dificultats d’accés a finançament i de cost econòmic dels projectes. A mes a més, ara cal afegir que la crisi derivada de la Covid-19 ha accentuat la vulnerabilitat de bona part de la població que no té garantides les necessitats més bàsiques. Tot fa indicar que el dret d’accés a un habitatge digne i assequible és i serà una d’aquestes qüestions bàsiques més fortament afectades.

Segons la Xarxa d’Economia Solidària (XES), l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús no només és un instrument per generar solucions habitacionals a llarg termini, sinó que “evita l’especulació i també suposa l’aposta per un major pes de l’economia social, amb una important creació d’ocupació en la fase de promoció així com en la provisió de béns i serveis vinculats a l’habitatge”. Tot plegat, la iniciativa cooperativa en cessió d’ús pot esdevir un model amb molt de potencial com a opció d’habitatge assequible i estable per a les classes populars del país.

La covivenda en cessió d’ús permet a una comunitat de persones viure en un immoble sense ser els propietaris per un llarg període de temps (d’entre 50 a 100 anys) i a un preu inferior al del mercat

Xarxanet

La Sectorial d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús de la XES, conscient i motivada per tot aquest context, va decidir engegar a finals de 2020 la campanya “Fem assequible l’habitatge cooperatiu“. Segons els seus promotors, la idea és “enfortir la necessària col·laboració amb el sector públic i per això s’adreça a les diferents administracions a nivell local, nacional i estatal per reclamar mesures que afavoreixin l’assequibilitat de l’habitatge cooperatiu”.

Les mesures que proposa la XES s’agrupen bàsicament en quatre blocs: línies d’ajuts directes a les cooperatives i a les seves persones sòcies, millores en la fiscalitat a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, millora també en les seves condicions de finançament, i finalment, garanties públiques per a l’accés a aquest finançament.

En un context de reconstrucció, cal reorientar el model socioeconòmic cap a criteris de major equitat social i sostenibilitat. L’objectiu que s’assenyala amb aquesta campanya des del món de l’Economia Social i Solidària és que l’opció d’accés cooperatiu a l’habitatge tingui un paper clau en la fase de reconstrucció social dels propers mesos i anys.

A las 7:40 horas de la mañana del 6 de febrero de 2014, almenos a 14 personas se les arrebató la vida en la valla fronteriza del Tarajal, en Ceuta. Allí fueron ahogados en el mar sus cuerpos y sus sueños, entre pelotas de goma y gases lacrimógenos de la Guardia Civil. Siete años después, aquellos homicidios siguen impunes, y las responsabilidades ahogadas también en el fondo de un mar de injusticia y papeles mojados que acumula tres reaperturas y sendos archivos del caso.

Si Tarajal significó un punto de inflexión en la historia migratoria de la frontera sur española, todavía marcó más un antes y un después en la contestación y en la denuncia a las criminales políticas migratorias de los sucesivos Gobiernos de España.

La “VIII Marcha por la Dignidad” es un acto de memoria para que aquella ignominiosa mañana en la playa del Tarajal no se olvide, y como piden sus organizadores, también significa “un recuerdo a todas las personas que han padecido y siguen padeciendo la misma suerte, a las que siguen esperando la oportunidad de llegar a la ansiada Europa, a las que sufren las devoluciones en caliente, a las que son discriminadas, excluidas, criminalizadas, encarceladas, denigradas, explotadas, prostituidas, esclavizadas, extorsionadas, invisibilizadas… por el simple hecho de haber nacido en otras tierras”.

La primera marcha tuvo lugar poco después de la tragedia, en marzo del mismo 2014. Desde entonces se ha realizado cada año sin falta, con asistencia de colectivos procedentes de distintos territorios del Estado español y con diferentes recorridos, pero siempre desembocando en la playa del Tarajal. Este año, por motivo de la pandemia del Covid-19, no será posible celebrarla del mismo modo. Como suspenderla no es una opción, desde la organización se ha decidido que el formato de esta octava edición sea excepcionalmente descentralizado.

Se preparan concentraciones en diferentes ciudades para el sábado 6 de febrero a las 12 horas. Y un día antes, el viernes 5 de febrero, tendrá lugar una mesa redonda de debate, que se podrá seguir por streaming, con la participación de colectivos implicados en las marchas. Se ha creado este mapa colaborativo para poder añadir y consultar las acciones que se organicen en diferentes poblaciones.

Tal y como indica el lema de este año: “Frente a las políticas de muerte: Memoria, Vida y Derechos“, además de exigir justicia y mantener viva la llama de la memoria, la VIII Marcha por la Dignidad pretende visibilizar a las miles de personas que continúan defendiendo a diario la democracia, la justicia, la igualdad, la diversidad, la solidaridad, la convivencia, el respeto y la pluralidad…

Comença l’any amb una excel·lent notícia editorial: el segell cooperatiu de literatura crítica “Tigre de Paper” portarà a les llibreries el proper 1 de febrer la traducció al català d’un títol de la filòsofa nord-americana Judith Butler. Concretament, serà el seu assaig “La força de la no-violència. Un vincle ètico-polític“, on aquesta catedràtica de retòrica, literatura comparada i estudis de la dona a la universitat de Berkeley proposa una profunda anàlisi de les dimensions psicosocials de la violència.

El llibre, traduït per Lourdes Bigorra i presentat amb una magnífica il·lustració de portada de Joan Manel Pérez, proposa desfer els malentesos arrelats sobre què constitueix violència i què no-violència.

• 

• 

En l’avançament de l’edició que ha anunciat “Tigre de Paper” es destaca que Judith Butler s’endinsa en una recerca exhaustiva amb un objectiu ben fixat: demostrar que la violència s’atribueix sovint precisament a qui està més exposat als seus efectes més virulents, fins i tot mortals. En relació a aquest fet, segons expliquen les notes promocionals de l’edició, l’autora defensa que “per superar aquesta lògica cal construir un marc relacional en què totes les vides comptin per igual i, per tant, ningú no pugui atacar-les lliurement. I hem de fer-ho fugint de la mala entesa associació de la no-violència amb un posicionament individual. De fet, aquesta nova ètica que ens cal construir només tindrà èxit si, partint d’una crítica a l’individualisme, és abanderada per moviments que lluitin per la transformació social i reconsiderin el dret de dol de totes les vides a la llum de la igualtat social. Uns moviments que, al mateix temps, basin les seves reivindicacions ètiques en una visió de la interdependència de la vida com a fonament de la igualtat social i política“.

Evita tornar a debatre les reiterades condemnes morals i estratègiques de la violència. Butler ens recorda que la diferència entre violència i no-violència és una qüestió d’interpretació i que l’Estat conserva el monopoli de la decisió de quines formes de violència són legítimes i quins actes no es consideren en absolut violents (Natasha Lennard, Bookforum)

Judith Butler és doctora honoris causa en diverses universitats dels Estats Units, Amèrica i Europa i se la pot considerar una de les intel·lectuals més influents i referènciades en l’actualitat. Inicialment especialitzada en estudis de gènere, la seva obra també inclou importants reflexions en l’àmbit de l’ètica, la política i els Drets Humans. Una de les seves contribucions més destacades i debatudes és la teoria sobre la performativitat del gènere, que va esdevenir la base fonamental de la teoria queer.

Ja es pot reservar un exemplar de “La força de la no-violència. Un vincle ètico-polític“, de Judith Butler al web de Tigre de Paper.

Ara fa 44 anys, el mes de gener de 1977, una manifestació de veïns i veïnes de Nou Barris contra la instal·lació d’una planta asfàltica entre Roquetes i Trinitat Nova va sembrar la llavor de la que germinaria l’Ateneu Popular 9 Barris, un dels exemples més vius de lluita col·lectiva i d’autoorganització veïnal viscuts a la ciutat.

Aquella planta asfàltica, situada en terrenys forestals, transgredia la normativa de proximitat a habitatges. Només va arribar a funcionar una vegada perquè el veïnat va passar a l’acció davant la nul·la voluntat de l’Ajuntament per respondre a les seves demandes. En assemblea es va decidir ocupar i desmantellar la planta. Dit i fet, unes dues-centes persones van inutilitzar xemeneies i dipòsits, deixant les instal·lacions inservibles i les naus sense ús. El següent pas immediat va ser la reclamació de l’espai per a usos socials i culturals. Naixia la idea d’un ateneu popular, que és tant com dir que allí naixia l’Ateneu.

I ara fa 4 anys, en un excel·lent exercici col·lectiu de memòria veïnal, la comissió d’història del propi ateneu, amb la coordinació de l’historiador i activista Enrique Tudela, va editar un preciós llibre per testimoniar el seu llegat pel 40è aniversari de l’Ateneu Popular 9 Barris.

Tot seguit, i com a tast per invitar a endinsar-se en la història ben viva encara d’un projecte d’autogestió exemplar, reprodueixo aquí la introducció a la publicació “40 anys fent l’Ateneu Popular 9 Barris. Un altre relat de la cultura a Barcelona (1977-2017)“:

《La creació de l’Ateneu Popular 9 Barris va ser fruit d’un context històric molt concret i definit, el de les lluites veïnals que van acompanyar el final de la dictadura a Barcelona. Des que va ser creada, el 1970, a la Trinitat Nova, l’Associació de Veïns de Nou Barris -que inicialment coordinava els representants de nou barris obrers de l’extrem nord de Barcelona-, va anar situant a poc a poc aquest lloc al mapa i a l’agenda dels governants municipals amb constants accions veïnals. Els “Nou Barris” eren un ampli territori que fins a aquell moment es trobava exclòs i abandonat de la dinàmica social i cultural de la ciutat. Per a molts barcelonins i barcelonines, aquells barris senzillament no existien.

La població que a partir de la dècada de 1950 es va començar a instal·lar massivament a les noves construccions edificades sobre els camps de conreu propers als antics municipis de Sant Joan d’Horta i Sant Andreu de Palomar procedia fonamentalment de llocs diversos de l’Estat espanyol. La funció d’aquesta nova extensió de Barcelona cap al nord va ser allotjar barris dormitori combinant l’autoconstrucció amb promocions d’habitatge públic i privat. Entre 1950 i 1963, Nou Barris va créixer de 100.000 a 220.000 habitants. Es tractava majoritàriament de famílies obreres immigrades que havien trobat en els terrenys propers als vessants de l’extrem nord de Collserola un lloc econòmic per residir a la ciutat. El caos urbanístic i el desenvolupisme especulatiu, amb el suport de l’administració franquista, van definir uns barris marcats per la falta d’accessibilitat i l’absència d’equipaments.

• 

• 

No obstant això, al final de la dècada dels seixanta aquells barris de treballadors i treballadores van anar superant els dèficits estructurals que patien. La combinació de militants de diverses organitzacions d’extrema esquerra i anarquistes amb activistes veïnals donava empenta a un moviment de lluita que va desplegar diverses estratègies davant els últims ajuntaments de la dictadura. Si la manca de transport públic va ser resolta amb el segrest d’autobusos i la d’escoles o semàfors amb mobilitzacions als carrers, les lluites per la salut i contra la contaminació industrial o la reivindicació de zones verdes també van anar guanyant força.

Paral·lelament van anar agafant volada les inquietuds culturals, motiu del primer associacionisme que es va produir al territori. Al voltant de les vocalies de cultura de les associacions de veïns i de locals com el Centre Social Roquetes, l’Escola Freire o la Peña Enrique Morente, més o menys vinculats amb la parròquia de Sant Sebastià de Verdum, o al voltant del Centre de Vida Comunitària La Ponderosa de la Trinitat Nova, es van trobar diferents generacions de veïns per promoure festes majors, biblioteques populars, cinefòrums, exposicions, excursions, classes de suport escolar, teatre i música. Fruit d’això van néixer iniciatives com les Olimpíades Populars organitzades el 1973 o el paper cada vegada més rellevant de les vocalies de cultura a cada barri, com va ser el cas de la Prosperitat.

L’associacionisme veïnal a Nou Barris va ser, per tot això i per moltes coses més, un protagonista clau del moviment urbà de la Barcelona dels setanta, i l’Ateneu Popular una de les seves fites principals》.

El web de l’Ateneu ofereix un altre magnífic recurs per passejar-se per la història de l’equipament i alhora per la memòria dels Nou Barris de Barcelona: aquesta cronologia en forma de galeria que repassa gràficament els moments més rellevants de les quatre dècades d’acció lluita i diversió de l’Ateneu Popular 9 Barris.

El cortometraje “Pocos, buenos y seguros” de la productora independiente Empatik Films es un intento de recuperación de la memoria histórica de la revuelta de presos sociales durante la “Transición” a partir de la cual se originó la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). Aquella fue una lucha que gracias al apoyo mutuo consiguió hacer traspasar su voz al exterior de los muros de las prisiones, y en buena medida logró también que parte de la opinión pública simpatizara con sus reivindicaciones. Aunque no lo hizo durante el tiempo suficiente ni con la incidencia necesaria como para desencadenar la reforma estructural que los presos exigían. De hecho, muchos de los cambios y de las reflexiones que quedaron pendientes entonces lo continúan estando en la actualidad.

Después de dos años de trabajo en la planificación del corto, que cuenta con la dirección de Ales Payá y Gorka Lasaosa, Empatik Films busca ahora un empujón colectivo para hacer realidad un proyecto audiovisual que es también una invitación a reflexionar acerca de la realidad del sistema penitenciario. Para ello se ha lanzado en redes una campaña de micromecenazgo en Goteo en la que se confía para sumar la financiación necesaria y poder realizar el rodaje y su edición.

El profesor Iñaki Rivera, presidente del Observatorio del Sistema Penal y los Derechos Humanos (OSPDH) de la UB y reciente ganador del Premio Nacional DDHH 2020 de la asociación APDHE, ha querido sumarse a la campaña de apoyo con este breve vídeo…