Com sempre, la proximitat de cap d’any convida a expressar desitjos envers l’any nou. Sovint, aquests desitjos no apel·len a noves fites originals o inèdites, personals o col·lectives, sinó que es conformen amb revertir situacions o greuges arrossegats durant el període de tres-cents seixanta-cinc dies que acaba. En aquesta línia, el principal desig que projecto per al 2019 és revertir i desterrar de la nostra quotidianitat quelcom que ha estat conreat extensivament durant aquests passats dotze mesos: la normalització de la barbàrie que, de tantes maneres i amb tants instruments diferents, ens lleva a diari drets, sobiranies i la vida mateixa.

Així docs, el propòsit és poder recuperar un marc mental que ens hem deixat furtar a poc a poc des dels primers segons de l’era de la postveritat, i de forma força més accelerada durant aquest infame 2018. Vull reconquerir una mirada des de la qual no és normalitzable la regressió en matèria de llibertats i condicions de vida que patim. Som envoltats d’una anormalitat que no és acceptable, ni excusable. Molt menys encara, defugible. La nostra posició és tan dèbil que qualsevol camí d’esperança o resiliència passa, primer de tot, per tornar a reconèixer-la com a tal. Negar-nos a normalitzar-la per tenir un punt de suport des d’on denunciar-la i combatre-la.

La llista és ben llarga…

Durant l’any 2018 hem continuat normalitzant que la Mediterrània sigui una tomba en lloc d’un pont de mar blava…

Que el racisme institucional afegeixi el vector del color de la pell a la guerra de classes…

Que la Unió Europea de la lliure circulació de mercaderies aixequi mil quilòmetres de tanques (sis murs de Berlin!) per prohibir el pas de persones…

Que la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues siguin disciplines olímpiques a les escoles de negoci i als tractats de comerç internacional…

Que el creixement econòmic infinit sigui dogma de fe tot i l’evidència científica de l’esgotament de recursos del planeta…

Que el canvi climàtic sigui el convidat de pedra a les cimeres del capitalisme global…

Que les guerres del Sud siguin el millor negoci d’exportació pel Nord…

Que la desfermada violència de gènere en l’àmbit social degeneri en més violència judicial i institucional…

Que els feminicidis siguin càpsules d’actualitat efímera i la sororitat la “paraula de l’any” mentre la seva pràctica és un silenci mediàtic…

Que les esquerres dimiteixin de defensar programes polítics de radicalitat transformadora en les democràcies liberals representatives mentre el feixisme guanya escons als parlaments a còpia de recol·lectar descontentament desclassat…

Que es judicialitzi la política i es polititzin els tribunals…

Que hi hagi presos polítics sense condemna i lladres reconeguts, despolititzats en llibertat…

Que augmenti la gent sense casa i les cases sense gent…

Que la gentrificació barricida buidi de veinatges les ciutats i alhora ompli les butxaques d’una indústria turística amb ínfules d’economia col·laborativa…

Que es criminalitzi el venedor ambulant pobre i negre que ocupa un metre quadrat d’espai públic, i en canvi es beneeixi el mercader ric i blanc que compra carrers sencers…

Que la propietat privada sigui el vèrtex d’un Estat de dretes, no de Dret, que el protegeix per sobre dels drets a l’habitatge, al treball o a la vida de segons qui i de segons quina renda…

Que els modistes neoliberals que retallen l’educació i la sanitat públiques, a mida dels interessos privats i dels lobbies concertadors, parlin en passat de la crisi amb les tisores encara a la mà…

Que sigui violència cremar un contenidor i no ho sigui ofegar joves amb contractes escombraria…

Que el tall d’una carretera per una protesta sigui incòmode, però la paralització de tot un país per la indiferència esdevingui confortable…

Que… que… que…

Normalitzar la barbàrie d’aquest desordre econòmic, polític, social i ecològic fóra una rendició de tal magnitud com ho seria acceptar que tots els nostres futurs desitjos d’any nou es trobessin en un de sol: un orwellià i infinit Feliç 1984!

(Article publicat en castellà a Nueva Revolución el dia 27 de desembre)

Manifest de la Plataforma per una Educació en Economia Crítica (PEEC):

L’any 2013 el Departament d’Ensenyament va signar un conveni de col·laboració per posar en marxa un partenariat públic-privat (Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Financers i BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Santander i Caixa Enginyers, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i la European Financial Planning Association) i fer arribar, de forma gratuïta, l’educació financera a tots els centres educatius.

Aquest conveni es diu EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya) i compta amb una borsa de voluntaris, treballadors/es de bancs i caixes, jubilats entre d’altres, que ofereixen un curs sobre la gestió dels pressupostos personals, la planificació financera i l’estalvi a llarg termini i com endeutar-se amb seny amb productes de crèdit. Aquest programa, que ha tingut molta difusió per part dels mitjans de comunicació i del Departament d’Ensenyament, és presentat com una oportunitat per a que l’alumnat conegui els termes més comuns sobre finances i consum “intel·ligent”. Enguany, un 25% dels centres escolars de tot Catalunya ja han realitzat aquests cursos i la intenció és fer-los extensius a la resta de centres per tal que quedi consolidat en el currículum i en la pràctica educativa.

Però lluny de la propaganda i la retòrica amb què s’ofereixen aquests tallers, les persones que els imparteixen presenten el consum i l’endeutament com a pauta de comportament desitjable i el sistema capitalista com l’únic model econòmic possible, deixant de banda la pluralitat i el pensament crític imprescindible en tot procés educatiu i de desenvolupament personal.

El fet que el Departament d’Ensenyament promogui la presència d’aquestes entitats financeres a les aules (algunes d’elles rescatades amb diners públics), legitima el seu relat sobre les causes de la crisi, alliberant-les de tota responsabilitat i culpabilitzant les famílies de sobreendeutament irresponsable.

Les entitats, plataformes, associacions i sindicats sotasignants considerem que l’educació sostinguda amb fons públics no es pot alinear amb el discurs de les entitats financeres que han estat un dels elements responsables de la crisi.

Per aquest motiu, fem una crida als centres educatius de Catalunya a que no sol·licitin aquesta formació de mans de la banca. Reclamem també al Departament d’Ensenyament que finalitzi el conveni signat amb l’Institut d’Estudis Financers i aposti per un altre tipus d’educació financera i d’aprenentatges més socials. Creiem que les perspectives de l’economia crítica, la solidària, la feminista i l’ecològica haurien de ser integrades en el currículum oficial i ser impartides pel professorat del Departament d’Ensenyament.

Per tot això, també ens hem constituït com a plataforma PLEEC (Plataforma per una educació en economia crítica) i hem decidit impulsar la campanya conjunta “Eduquem en una economia crítica i plural”, per denunciar i fer conèixer la realitat d’aquest conveni, amb l’objectiu final de fer fora els bancs dels centres educatius.

Des d’avui ens posem a caminar i no ens aturarem fins aconseguir-ho: Sí, que es pot!

Signar el manifest aquí.

Havies d’haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí, quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t’havia d’haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d’un arbre al fons d’algun camí. Rata de la més mala delinqüència, t’esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!- Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Joan Brossa, 20 de novembre de 1975

La nova producció de la cooperativa audiovisual Metromuster s’estrena el 12 de novembre dins de la secció oficial del Festival de Cinema Europeu de Sevilla i tres dies després als Cinemes Aribau de Barcelona, en un passi especial per als qui vàrem participar del micromecenatge destinat a permetre la repatriació del cos d’Idrissa Diallo, el jove mort la nit de Reis de 2012 al CIE e la Zona Franca.

Aquest projecte fruit de la perseverància de @xapo_ i de @Xavier_Artigas, els mateixos realitzadors de les colpidores “Ciutat Morta” i de “Tarajal“, ha volgut anar més enllà d’explicar en un documental la història d’Idrissa. Des del seu començament en 2013, amb la fonamental complicitat de Tanquem els CIE, el Centre Irídia i La Directa, la idea ha estat “crear una gran comunitat de persones implicades per fer possible que el seu missatge arribi arreu amb la força que es mereix” tot fent, segons explica l’equip de Metromuster, una “crida a l’acció a través d’una responsabilitat col·lectiva per denunciar i acabar amb la barbàrie del control migratori i el racisme institucional”.

Durant tot el procés de realització, s’han acompanyat campanyes de denúncia contra el racisme institucional i per sensibilitzar sobre la greu situació de vulneració de drets i d’explotació de les persones migrades en territori europeu. Expliquen Xapo i Artigas que el llargmetratge cerca “abordar les causes del fenomen migratori a partir de les relacions postcolonials que Europa encara manté amb molts països africans”. A partir de la investigació sobre la mort d’Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, diuen que han pretès “construir un retrat col·lectiu de la realitat migratòria, tot posant al centre del relat la responsabilitat que ens pertoca com a europeus”.

Per aprofundir en les motivacions dels realitzadors a l’hora d’entomar el projecte “Idrissa, crònica d’una mort qualsevol“, val molt la pena llegir aquest reportatge de David Bou a La Directa on els autors el descriuen com “una aposta cinematogràfica que permet passar del cinema de denúncia al que volem anomenar cinema de reparació, aquell que pren partit i es vol responsable.

En el Día Mundial por la Erradicación de la Pobreza #17Oct

Canción de Rodolfo Giménez (Argentino Luna)

“Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… con angustias en el alma por lo que le han hecho al pueblo. Cómo puede andar un hombre que no ve al otro contento, que ve niños en la calle, sin escuelas, cartoneros, gorrioncitos desnutridos, ojos tristes analfabetos, que ve madres mendigando sin honor y sin respeto. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… si una manga de langostas se ha robado hasta los sueños gobernando desgobiernan, porque la justicia es de ellos y con nombres y apellidos sinvergüenzas andan sueltos, esta manga de ladrones que se roba mis impuestos mercenarios de la vida, jubilados con privilegios. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… Porque siento que la bronca me va ganando terreno y es allí donde me digo, si es que me gana qué haremos ya somos muchos con bronca y se nos acaba el tiempo. Me preguntan cómo ando y respondo más o menos… Por los niños sin cobijo, por los brazos del obrero, por los llantos de las madres, por la paz de los abuelos. Habrá que ganar la vida, hacer la vida de nuevo. Habrá que ganar la vida, hacer la vida de nuevo. ¡Un puñado de mal nacidos no puede ganarle a un pueblo!”

El Sistema de Registre i Comunicació de Violència Institucional (SIRECOVI) es posa en funcionament quan es rep un avís en relació a un presumpte cas de maltractaments o tortures per part d’algun agent de l’autoritat, sigui en espais de privació de llibertat o sigui a la via pública. Es tracta d’un sistema creat i gestionat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, centre de recerca de la Universitat de Barcelona.

En rebre una comunicació, l’equip de l’Observatori segueix una sèrie de passos, entre ells aconseguir el consentiment de la persona afectada per actuar, i després registra el cas. Seguidament, es comunica davant les institucions públiques així com a organitzacions socials, nacionals i internacionals de protecció de drets humans, tot alertant-les de la situació perquè iniciïn els procediments oportuns de protecció de la víctima de tortures o maltractaments.

La denúncia que rep l’Observatori pot provenir de la pròpia víctima, els seus familiars, un amic o amiga, el seu advocat o advocada, algun testimoni o alguna organització de drets humans. La selecció d’organitzacions per la vigilància i la protecció depèn de les particularitats del cas i de la voluntat de la víctima. En casos de greu risc per a la víctima, la llei autoritza a comunicar al Síndic de Greuges (o defensor del Poble) i a les autoritats judicials, de manera immediata.

L’objectiu és una ràpida resposta per part de les institucions públiques i les organitzacions socials a través de la qual es dirigeixin a les institucions responsables de la suposada vulneració sol·licitant informació o accions concretes per a la protecció de la víctima. Tota resposta que el SIRECOVI rep, és també comunicada a la víctima de l’agressió així com als seus familiars. Aquestes comunicacions són confidencials i només es dirigeixen a les persones que la víctima hagi consentit expressament.

Amb la voluntat de poder tenir una idea de la dimensió del fenomen i crear consciència pública sobre la violència institucional, el sistema genera un Mapa de Casos mitjançant una publicació anònima, sense incloure cap dada personal, i sempre que la víctima estigui d’acord. A més a més, periòdicament, presenta públicament informes i estadístiques per permetre una anàlisi de les possibles vulneracions de drets humans a Catalunya.

Me llega este texto oportuno, urgente y necesario del histórico activista antimilitarista Pepe Beunza en relación a la polémica suscitada por la venta de armas por parte del Estado español al régimen saudita.

Vale la pena detenerse en su reflexión justo ahora, cuando ciertos discursos de sindicalismos de concertación e izquierdas acomplejadas blanquean los argumentos que usa el mainstream neoliberal para alertar de los supuestos riesgos de destrucción de empleo asociados a la denuncia y a cualquier acción política en contra de la industria y del comercio armamentístico. Una falacia que desde los lobbies del capitalismo bélico pretenden que sea interclasista y que busca enfrentar en un conflicto economicista, alejado de escenarios éticos, a las OPCIONES del movimiento para la cultura de paz contra las ACCIONES de la industria que negocia con la guerra…

Escribe Beunza en su carta abierta:

“Nada mas lejos de mi intención que banalizar el sufrimiento de los parados. Estuve en el paro en la crisis del 82, no había trabajo de nada, tenía una hija pequeña y no había ayudas sociales. Se lo mal que se pasa y no lo olvido.

Si hablamos de puestos de trabajo hay que explicar muy bien a que nos referimos. Hay puestos de trabajo que crean riqueza y otros que la destruyen. Por ejemplo, los accidentes de tráfico crean puestos de trabajo y consiguen avances en cirugía y traumatología, pero a nadie se le ocurriría defender los accidentes de tráfico por estos motivos. Lo mismo pasa con la guerra y la venta de armas. Crea aparentemente puestos de trabajo, pero destruye la vida.

Sin embargo, vale la pena estudiar el tema desde el punto de vista económico pues hay trampa y la realidad es que son industrias que se mantienen a base de subvenciones estatales y que además destruyen puestos de trabajo.

En un magnifico escrito de Xabier Bohigas de 2011 nos explica que ya el premio nobel de economía Leontief en 1961 demostró que la reducción del gasto militar provocaría evidentemente una reducción de puestos de trabajo en este sector pero que crearía el doble en otros sectores.

También nos explica Bohigas en un trabajo de 2007 de Robert Pollin y Heidi Garret del Departamento de Economía de la Universidad de Massachussets que si en USA se invirtieran 1.000 millones de dólares en diferentes sectores, militar, educación, sanidad, transporte público o infraestructuras, el resultado es abrumador. En todos los sectores se generan mas puestos de trabajo que en el sector militar. En sanidad o rehabilitación de viviendas se generarían un 50% mas de puestos de trabajo, pero en educación o en transporte público se generarían mas del doble de puestos de trabajo que en el sector militar. Son transformaciones que no se pueden hacer de un día para otro pero que es necesario empezar cuanto antes.

Estos son los temas que deberían estudiar los sindicatos cuando se plantea acabar con la criminal fabricación y venta de armas y no utilizar los puestos de trabajo como coartada para el gran negocio de unos pocos.

No queremos seguir cavando nuestra propia tumba a la espera de que alguno de los dementes que nos gobiernan y pueden apretar el botón nuclear se les ocurra enviarnos al otro mundo con un magnifico holocausto nuclear. Es un tema no solo de economía o de ética sino sobre todo de supervivencia como especie humana.”

[Pepe Beunza, Caldes de Montbuí, septiembre de 2018]