[DIFUSIÓ] “Nòmades: migracions forçades”

La Coordinadora d’ONGD de Lleida i l’associació cultural lleidatana Humoràlia presenten enguany aquesta exposició que es pot visitar des del 9 de novembre i fins al dia 26 al vestíbul de la planta -1 de l’edifici del Centre de Cultures Transfronterer de la Universitat de Lleida (UdL). La mostra té com a finalitat difondre i promocionar l’humor en totes les seves versions mitjançant activitats multidisciplinars. S’hi presenten 50 obres seleccionades d’entre les 337 presentades, procedents de 45 països d’arreu del món.

“Nòmades: migracions Forçades” utilitza l’art gràfic com a gènere periodístic visual i de denúncia, tot sensibilitzant la societat per donar a conèixer i fer entendre les causes que provoquen els processos migratoris. D’aquesta manera remarca la importància del dret a migrar que recull la Carta dels Drets Emergents.

“Espanya es va comprometre a acollir la xifra irrisòria de 17.337 persones amb la data límit d’acollida del 26 del passat setembre. Denunciem l’incompliment inhumà del seu compromís: tan sols es va acollir el 14% de la quota acordada…” En aquest enllaç podeu llegir íntegre el parlament inaugural de l’exposició d’Humoràlia 2017.

Anuncis

Ni oblit ni perdó! #STOPBALESDEGOMA

En Roger va perdre la visió del seu ull dret el diumenge 1 d’octubre a causa de l’impacte d’una bala de goma disparada per un polícia nacional. Ell, com tanta gent aquell dia, estava defensant pacíficament les urnes del referèndum d’autodeterminació davant de l’escola Ramon Llull de Barcelona. Aquell tret va ressonar a les oïdes de tots els qui hi erem a les escoles, al barri, a la ciutat i al país en aquell moment exercint la mateixa resistència passiva contra l’acció violenta dels agents de la intolerància demòfoba enviats pel Gobierno de España.

Avui, 14 de novembre, en Roger ha trencat el seu silenci amb aquest vídeo de Metromuster i el Centre Iridia. Ho fa just el dia que es compleixen cinc anys que Esther Quintana va ser víctima d’un altre projectil disparat per un altre polícia -aquell mosso d’esquadra- al final d’una manifestació en el context d’una vaga general.

La valenta denúncia de l’Esther i de la xarxa de suport mutu que s’hi va implicar en el seu cas va aconseguir amb el temps depurar algunes responsabilitats polítiques però, sobretot, va assolir una fita històrica: el Parlament de Catalunya prohibí l’ús de bales de goma a partir del 30 d’abril de 2014. Així doncs, el Cuerpo Nacional de Policía i el delegat del govern de qui rebien ordres, Enric Millo, eren perfectament conscients d’estar fent servir armament il•legal en territori català. El seu ús i la seva decisió no era més que una altra expressió del llenguatge de dominació escollit per enviar un missatge al poble que pretenia autodeterminar-se.

També avui, David Bou publica a La Directa aquesta entrevista on Roger Español desitja “que es prohibeixin les bales de goma per tothom, no només pels Mossos d’Esquadra i a Catalunya

CDRs: Lluitar, crear poder popular!

He creat aquesta llista pública a twitter per poder seguir l’activitat de tots els CDRs amb perfil propi a la xarxa. Us prego col•laboració en la seva difusió, actualització i ampliació per fer d’ella una eina útil en la coordinació i visibilització d’aquests espais de lluita i creació de poder popular que són els Comitès de Defensa de la República.

“Què és un CDR?”, vídeo de Fora de Camp [Audiovisuals crítics]

Click sobre la imatge per descarregar el mapa a Google Maps

Tirallonga de monosíl·labs, de Joan Oliver “Pere Quart”

Déu

I tu, què vols? / Jo / Doncs jo sols vull / –ei, si pot ser-:

Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de foc.
Un xic de son / i un poc de llit. / Un xic de set / i un poc de vi / i un
poc de llet. / I un poc de pau. / Un poc de pas, / un poc de pes / i un poc de pis.

I un xic de niu. / Un xic de pic / i un poc de pac / -o un xic de sou /
i un xic de xec. / I un poc de sol / i un poc de sal / i un poc de cel.
Un xic de bé / i un xic de mal. / Un poc de mel / i un poc de fel.

I n poc de nit / i un poc de por, / i un poc de pit / i un xic de cor / i
un poc de crit. / I un xic de llum / i un xic de so: un poc de llamp /
i un xic de tro. / Un poc de goig / i un xic de bes / i un poc de coit.

I un xic de gos. / I un poc de gas. / Un poc del fort / i un poc del fluix. /
I un poc de rom / i un poc de fum. / I un poc de joc / -tres reis, dos nous. /
I un poc de groc / i un xic de gris / i un xic de verd / i un xic de blau./
Un poc de tren / i un poc de nau; i un xic de rem. / Un xic de vent. /

I un poc de neu. / I un poc de rou./ I un poc de veu /-i un poc de vot./
I un poc de cant. / I un xic de vers. / I un xic de ball. / I d’art. I d’or./

Un poc de peix. / I un poc de greix. / I un xic de feix. / I un poc de gruix. /
I un poc de carn / i un poc de sang; i un poc de pèl. / I un poc de fang/
i un xic de pols. / Un xic de flam / i un poc de gel. / Un poc de sant/
i un xic de drac. / Un xisc de risc / i un poc de res –i un poc de rus./

I un tros de camp / i un xic de fruti; un tros de clos / prop de la llar /
amb aus i flors. / I un poc de bosc / amb pins i brins. / I un xic de font./
I un xic de riu / i un poc de rec / i un poc de pont / I un poc de gorg./

I un poc de mar / i un xic de port. / I un poc de llor. / Un xic de lli /
i un poc de cuir / i un poc de pell / i un xic de fil. / Un poc de lluc /
i un xic de fil. / I un poc de porc. / I un xic de parc. / Un poc de gust/
i un xic de rang. / I a més del meu / un poc del seu / i un xic de llur./

Vull ser: ruc? clerc? bell? lleig? dret? tort? gras? prim? llest? llosc?
nou? cell? ferm? flac? bla? dur? buit? ple? dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg? fosc? clar? xaix? fi? Un poc de tot.

I a més, què vull? / Un xic de seny. / I un poc de temps. / I un xic de món./
I un poc de sort. / I un poc de mort. / I un poc de Vós. / Ei, si pot ser

Interpretació de Rosa Pou

Quin vestit ens posarem el 21 de desembre?

Pere Cardús i Roger Graells publicaven a Vilaweb ahir aquest informe, molt interessant de llegir abans de posicionar-se alegrement en relació a alguna opció determinada de les que es plantegen aquests dies per concórrer el 21D.

Ilustració al número 153 d’Hermano Lobo. 12 d’abril de 1975

D’entre les possibilitats d’anar plegades les formacions independentistes, perdó, republicanes, personalment m’inclinaria per la llista cívica sense partits. Entre les d’anar separats, potser veig amb millors ulls les llistes paraigua. Però molt em temo, cada dia més, que no ens quedarà més que l’opció final que els autors de l’article anomenen “roc a la faixa”. Fins i tot, ni tan sols això, i que no hi hagi espai més enllà d’un boicot frontal als comicis perquè els que munten aquestes eleccions les fan per guanyar-les, o dit d’una altra manera, per no deixar-se perdre-les.

Faran tot el que calgui (ja han demostrat que estan disposats a forçar la seva pròpia legalitat fins a nivells extrems) per evitar que l’independentisme les utilitzi com una eina de reagrupament o legitimació de la República. Vull dir, que preparem-nos per un escenari d’il.legalització de partits o programes o candidatures. Ens cal disposar també la roba per aquesta intempèrie…

21 de 155

El 21-D no seran unes eleccions autonòmiques com havíem conegut fins ara. Tampoc seran un plebiscit. Ni molt menys, un referèndum. És una convocatòria electoral feta des d’un poder polític d’excepció i en un context d’excepció. Som davant d’un episodi inèdit i anormal. Així que, si us plau, prou de parlar de coses que no són tal cosa però que algú vol que siguin vistes com a tal cosa!

La lectura que el 22 de desembre es faci dels resultats del sufragi res tindrà a veure amb la lectura dels resultats d’uns comicis ordinaris, ni d’un plebiscit o d’un referèndum convocat de forma ortodoxa i reconeguda per tots els actors implicats. Som, de nou, davant d’un artefacte polític estrany que cal analitzar bé per fixar posició i entomar-lo.

És una realitat que el govern independentista de Puigdemont, després del 27-O, no ha optat per posar en marxa estructures que tirin endavant amb la República proclamada. Ni tampoc l’independentisme civil ha optat per una desobediència generalitzada per defensar al carrer la nova institucionalitat ni a resistir en massa, tot aturant el país contra l’ocupació política setanta-vuitista desplegada amb l’article 155. En aquell escenari hagués estat perfectament lògic i desitjable respondre la convocatòria electoral okupa de Rajoy amb el boicot total des de l’independentisme. Però des de la realitat del replegament temporal pacífic on som, la prioritat passa per desactivar el pla d’aquells que han intervingut les institucions d’autogovern catalanes per consolidar el seu control amb una pàtina de legitimitat des d’unes eleccions fetes per encapsular la Generalitat dins la cotilla autonòmica. I sobretot, per demostrar un cop més qui no tem les urnes i està disposat a donar sortida a un conflicte polític votant (les vegades que faci falta) i qui no.

Tanmateix, cal no caure en la trampa d’entendre el 21-D més enllà d’això. Un parany que tant pot desplegar l’adversari com plantejar-se erroniament des de dins del sobiranisme. Es tracta d’impedir que la suma de C’s + PP + PSC doni una majoria per investir el govern que volen formar conscients que l’executiu d’intervenció excepcional i sumaríssim des de Madrid és insostenible nacionalment i internacional. La cosa va de comparèixer només per posar sobre la taula, concretament dins de les urnes, prou paperetes com per desactivar el seu intent de legitimar l’aplicació del 155. Ras i curt, derrotar-los numèricament un cop més. En aquesta ocasió, en un escenari creat a mida pel propi constitucionalisme espanyol. I fer-ho sense caure en el parany de comptar vots a favor de la independència o en contra com si això fos el referèndum que sempre hem volgut fer i que sempre voldran evitar. Ni tan sols molestar-nos en mesurar la victòria comptant diputats, perquè el Parlament que en surti no serà encara l’assemblea constituent de la República que anem a fer. No distreure’ns de l’horitzó fent una icona a cada fita del camí.

Senzillament, no hi ha alternativa. Tenim l’obligació de fer servir el llenguatge de les urnes perquè Arrimadas, Icetes i Albiols no puguin dir en cap altre idioma comprensible al món que tenen un mandat popular i democràtic per fer el que estan perpetrant amb l’abús de la força i la contorsió de la llei. Tenim, en definitiva, l’oportunitat per no ajornar més la internacionalització d’un conflicte sense vies de solució dins del limitat tauler de joc de l’Estat espanyol i que exigeix el concurs de la mediació exterior.

Aleshores serà moment de posar en marxa altres escenaris que fins ara no han estat permesos i també per debatre si no han estat possibles en part perquè no ens hem (auto)determinat prou per engegar-los. I exigir llavors responsabilitats a qui convingui.

Vida!

Canta la cançó: “Gent de mar, de rius i de muntanyes. Ho tindrem tot i es parlarà de vida…” Doncs això, parlem de vida!

Té especial sentit fer-ho ara, just a les portes d’un punt d’inflexió que marcarà cap a on anem. Cap a un escenari de proclamació de república versus aplicació de l’article 155 o cap a un tancament en fals de la crisi des de dalt amb la convocatòria d’unes eleccions sense declaració d’independència ni procés constituent. Sigui quin sigui el paisatge polític del país a partir d’aquest cap de setmana, en ell haurem de conviure la mateixa gent que hi som ara.

Si viure és prendre partit, conviure és fer-ho conscients que cap projecte polític gaudirà d’èxit futur si oblida blindar el flanc de la convivència amb mirada llarga. De la mateixa manera, cap projecte de convivència sostenible podrà esperar cohesió social futura si es fonamenta manu militari en renúncies a prendre partit vivament cadascú pel seu horitzó de màxims. En moments tan complexes com el que ara vivim, només existeix un mínim comú denominador vàlid per fer compatibles projecte polític i de convivència: la cultura de pau per avançar i la resistència pacífica per no retrocedir.

Hom parla de fractura social. Generalment, es fractura allò que no és flexible. Abans es trencarà quelcom rígid i resistent a canvis de forma que allò altre que sí tolera les forces de la mal·leabilitat. Si l’objecte de que parlem és una societat on vivim i convivim individus, sembla que una bona manera d’aportar flexibilitat fóra acceptar desacomplexadament que les relacions entre les persones estan sotmeses a una geometria variable. Entendre que en un moment que ens interpel·la a prendre partit per posicions fortes, el nostre mapa d’afinitats electives (però també les familiars, no tan electives) pot trontollar dramàticament. Però no tràgicament. Perdre i guanyar vells i nous companys de viatge és un fet vital com ho és l’amor i el desamor. Traduir això per odi seria mortal de necessitat.

Visca la vida!

Click a la imatge per reproduir el vídeo del tema “Agafant l’horitzó”